Cercador
Històries de la puta mili. [Temps real de lectura: 3 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
A la meva vida hi ha hagut tres coses que he desitjat amb vehemència, cadascuna en un moment determinat. Com que dues tenen un caràcter massa personal, només parlaré de la primera.
A mitjans de gener de 1969, uns agents de la Brigada Social es van presentar a casa més enllà de mitjanit —us sona allò de "què volen aquesta gent que venen de matinada"?—, causant als meus pares un sobresalt majúscul. Un cop a la seu de Via Laietana, en els calabossos de la qual també van anar a parar un company i dues companyes d’estudis, vaig saber que la detenció estava relacionada amb el furt d’una ciclostil a l’Escola d’Arquitectura. Passats tres dies, les dues noies van anar a la presó de Wad-Ras i nosaltres dos a la Model, on jo vaig romandre un mes. Un cop al carrer, durant uns mesos vaig haver d’anar a signar setmanalment als Jutjats Militars —m’havien quintat i el setembre me-n’havia d’anar a la mili—, fins que em van comunicar que el meu cas estava sobresegut.
Ja de soldat —tres mesos d’instrucció a San Fernando, Cadis, i un any a Ceuta, a Regulars de Tetuan núm. 1—, no vaig trigar a adonar-me que la condemna de què m’havia lliurat la pagaria d’una manera o altra: tothom va gaudir de dos permisos d’un mes i jo no. I sort vaig tenir que el coronel del regiment, un galleg perepunyetes sabedor que havia acabat la carrera i que dibuixava bé, em va destinar a l’antic gabinet de topografia, on m’encarregava feinetes. No sé quants escuts em va tocar pintar —una mitja lluna sobre dos mosquetons encreuats, amb les baionetes calades— ni recordo si llavors duien corona reial, però sí que utilitzava tinta xinesa, aquarel·les i purpurina. Però tot plegat no va servir perquè em donessin permisos.
Aquesta circumstància em va resultar especialment colpidora perquè, poc abans de marxar, m’havia embolicat sentimentalment amb una companya del taller d’arquitectura on treballava per la tarda, i com que la relació estava poc consolidada tenia por que una tan llarga absència la posés en perill, com finalment va passar. Passaven els mesos i m’ho veia venir: moltes tardes se’m feia un nus a la gola quan, des del gabinet de topografia veia allunyar-se La Paloma —el ferri Ceuta-Algesires— amb els companys de vacances. Tampoc em va ajudar donar crèdit a tots els rumors sobre la imminència del llicenciament, rumors que anaven caient un rere l’altre fins que em vaig llicenciar amb quinze mesos de mili. Mentrestant, anar-me’n de Ceuta vestit de civil es va convertir en el desig més obsessiu que mai no havia tingut.
Perquè us feu una idea de com aquesta obsessió va arrelar a l’ànima i em va deixar seqüeles permanents, he de confessar-vos que un dels meus somnis recurrents —que no arriba a malson però gairebé— és el següent: es presenten a casa uns efectius de la policia militar que em demanen que faci les maletes i els acompanyi; que he de tornar a Ceuta per fer els tres mesos de mili que em quedaven...
Havia escrit aquest relat per presentar-lo al Repte Clàssic DCCXXIX, però en veure que tenia 514 paraules vaig haver de reduir-lo dràsticament, donant lloc al relat posterior d’igual títol.
A mitjans de gener de 1969, uns agents de la Brigada Social es van presentar a casa més enllà de mitjanit —us sona allò de "què volen aquesta gent que venen de matinada"?—, causant als meus pares un sobresalt majúscul. Un cop a la seu de Via Laietana, en els calabossos de la qual també van anar a parar un company i dues companyes d’estudis, vaig saber que la detenció estava relacionada amb el furt d’una ciclostil a l’Escola d’Arquitectura. Passats tres dies, les dues noies van anar a la presó de Wad-Ras i nosaltres dos a la Model, on jo vaig romandre un mes. Un cop al carrer, durant uns mesos vaig haver d’anar a signar setmanalment als Jutjats Militars —m’havien quintat i el setembre me-n’havia d’anar a la mili—, fins que em van comunicar que el meu cas estava sobresegut.
Ja de soldat —tres mesos d’instrucció a San Fernando, Cadis, i un any a Ceuta, a Regulars de Tetuan núm. 1—, no vaig trigar a adonar-me que la condemna de què m’havia lliurat la pagaria d’una manera o altra: tothom va gaudir de dos permisos d’un mes i jo no. I sort vaig tenir que el coronel del regiment, un galleg perepunyetes sabedor que havia acabat la carrera i que dibuixava bé, em va destinar a l’antic gabinet de topografia, on m’encarregava feinetes. No sé quants escuts em va tocar pintar —una mitja lluna sobre dos mosquetons encreuats, amb les baionetes calades— ni recordo si llavors duien corona reial, però sí que utilitzava tinta xinesa, aquarel·les i purpurina. Però tot plegat no va servir perquè em donessin permisos.
Aquesta circumstància em va resultar especialment colpidora perquè, poc abans de marxar, m’havia embolicat sentimentalment amb una companya del taller d’arquitectura on treballava per la tarda, i com que la relació estava poc consolidada tenia por que una tan llarga absència la posés en perill, com finalment va passar. Passaven els mesos i m’ho veia venir: moltes tardes se’m feia un nus a la gola quan, des del gabinet de topografia veia allunyar-se La Paloma —el ferri Ceuta-Algesires— amb els companys de vacances. Tampoc em va ajudar donar crèdit a tots els rumors sobre la imminència del llicenciament, rumors que anaven caient un rere l’altre fins que em vaig llicenciar amb quinze mesos de mili. Mentrestant, anar-me’n de Ceuta vestit de civil es va convertir en el desig més obsessiu que mai no havia tingut.
Perquè us feu una idea de com aquesta obsessió va arrelar a l’ànima i em va deixar seqüeles permanents, he de confessar-vos que un dels meus somnis recurrents —que no arriba a malson però gairebé— és el següent: es presenten a casa uns efectius de la policia militar que em demanen que faci les maletes i els acompanyi; que he de tornar a Ceuta per fer els tres mesos de mili que em quedaven...
Havia escrit aquest relat per presentar-lo al Repte Clàssic DCCXXIX, però en veure que tenia 514 paraules vaig haver de reduir-lo dràsticament, donant lloc al relat posterior d’igual títol.
Comentaris
-
Escriptura terapèutica [Ofensiu]llpages | 11-10-2022 | Valoració: 10
Quin mal tràngol, tot plegat! T'ho miris per on t'ho miris, una experiència del tot prescindible i que exigiria una reparació per part de l'Estat. Aspectes legals a banda, em fa l'efecte que posar per escrit aquesta vivència personal ajuda a alliberar una mica el pes feixuc que suposa en el racó de la teva memòria. Un relat breu per tot el que vas haver de passar, però això el fa més punyent per a qui el llegeix. Bona feina, Joan Colom!
-
El bust que va saltar per la finestra[Ofensiu]aleshores | 10-10-2022
Aquell bust que va saltar per la finestra de la seu de la UB l’any 69, si no estic equivocat, ha tornar a pujar per l’escala del bifatxito. Quina llàstima.
Per casa, es van presentar a fer preguntes, sense tenir la idea molt clara de qui buscaven, 6 anys més tard (1975) . Jo ja no hi era. La meva mare va dir que no sabia res de mi.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre EL PEREPUNYETES. [temps real de lectura: 3 minuts]
- No és fàcil anar d'original o Els experiments, amb gasosa. [temps real de lectura: 2 minuts]