Herbolaris.

als herbolaris i encara en queden alguns ( al carrer Elisabets al costat de la llibreria La centraln'hi ha una) M'agrada l'olor que desprenen les herbes de diferents tipus i els consells que et donen per qualsevol mal, abans d'anar al metge i que t'ompli de pastilles.

Un record el d'aquestes botigues.

Tens raó amb això de que aquestes botigues només venen productes dietètics envasats. Les herbes a granel estan desapareixent massa ràpidament. Era un món Dolors i ara és de plàstic. Una abraçada.

Aleix

A diferència de la resta, l'últim paràgraf és 100% ficció: Bartomeu l'hematòfag ni tan sols és una llegenda urbana; és una invenció meva per acabar el relat amb un toc repulsiu.

Al costat de casa, al barri de Sarrià a Barcelona, on vaig viure molts anys de casada, hi havia una botigueta d'una parella d'herbolaris. Ja no hi és.

M'agradava comprar-hi i seguir els seus consells. Jo d'herbes no hi entenc gens.
Ara només compro herbes envasades sobretot per cuinar, encara que el meu home mena un petit hortet on hi té llorer, farigola, romaní, menta i maria lluïsa. Com que adobo olives també hi va plantar sajolida.

M'ha agradat el teu relat que m'ha fet recordar, així com algun comentari que parla de l'aprofitament de la sang a la gastronomia nostrada.
El mite del vampirisme sempre m'ha fet una mica d'angúnia , però és un bon final al teu relat.
Amb total cordialitat

Al carrer Travessera de Gràcia, entre el carrer Major i Torrent de l'Olla hi ha encara dos herbolaris i un venedor d'espècies diverses.

Començarem amb alguns records. El meu poble era massa petit per a tenir un herbolari permanent, les herbes solien ser de collita pròpia, però també passava sovint un trinxeraire que les venia; li deien Josep de les herbes i les oferia a canvi d'una almoina.
Sobre això de menjar sang, no sabia que tingués un nom, però de petit en solíem menjar, sang coagulada de tossino o corder, fregida amb tomaca: la veritat és que no tenia cap gust i una textura molt flonja, l'únic bo era la salsa que l'acompanyava. Per cert, la sang coagulada era de color negre, la salsa sí que era roja. Tots els embotits negres ho són perquè portent sang, no sé que hagi significat algun problema mai.

Una bona combinació de records personals amb elements històrics. Un relat que desperta curiositat i deixa una impressió forta amb aquest final. Bona barreja de biografia, història i fantasia.

cucs de la seda i sangoneres. La decadència de les botigues antigament tradicionals, i
i en concret l'ultilizació " terapeutica" dels cucs de la seda com a protagonistes.
Com és habitual en tu, un relat amb informació contrastada. Ets un llibre amb moltes pàgines interessants per llegir.
Salutacions Joan Colom.
Rosa.

Si el remei no arriba a la dolència, el millor és la paciència. Dita escoltada molt per casa. Un bell recull de la pràctica herbolària. A Argençola també hi ha un cop l'any una fira d'aquest tipus. El passeig entre cucs ha estat un plaer i el final antològic d'una llegenda que no coneixia. Molt bé.