Herbolaris.

Un relat de: Joan Colom
Els herbolaris, aquelles botiguetes encara presents a tots els barris fa seixanta anys, han tancat o s'han reconvertit en expenedors de productes dietètics envasats. A Barcelona, per trobar venda d'herbes remeieres a granel cal anar a parades d'alguns mercats municipals o, en última instància, a la Fira de Sant Ponç del carrer Hospital, cada onze de maig. Recordo, de menut, acompanyant la mare a comprar farigola, romaní, espígol, menta, poniol, eucaliptus, til·la o marialluïsa per a usos aromàtics, gastronòmics o remeiers, quan se'ns acabaven les existències collides al camp, i jo em fixava sobretot en aquells cristalls de color terrós de sucre candi...

També anava a les herboristeries a comprar fulles de morera per als mal anomenats cucs de la seda —en realitat són erugues: larves de la papallona Bombyx mori—, perquè camí de l'escola hi havia unes moreres frondoses, però estaven davant d'un bloc de pisos, en un espai semipúblic —o semiprivat, segons com es miri— i els veïns esbroncaven als qui arrencàvem fulles. Perquè cal dir que en aquella època tots els nens havíem passat el xarampió de tenir cucs de la seda. El que ja no recordo és si els herbolaris també venien els cucs: és possible que alguns en venguessin, per bé que hi ha qui diu que els comprava en aquella parada exterior del mercat on llogaven novel·les i canviaven cromos; pel que sembla, ara en venen a les botigues d'animals domèstics, on també els tenen per alimentar els rèptils, de paladar tan fi que només mengen animals vius.

Parlant de cucs i entenebrint un pèl més el to de la narració, cal parlar de les sangoneres —aquestes sí, cucs de debò—. I, abans que me'n descuidi, si consulteu l'article "Sanguijuelas y su uso medicinal" de la Wikipedia en espanyol, us assabentareu de diversos camps de la medicina que han reintroduït l'ús terapèutic de les sangoneres. Però va ser durant el segle XIX que se'n van prodigar més les aplicacions. Ignoro si en aquella època en venien tots els herbolaris, però hi ha constància que alguns sí: sense anar més lluny, una coneguda herboristeria al cor de Barcelona, situada al Carrer del Vidre, entre la Plaça Reial i el Carrer Ferran, encara conserva un brollador de marbre, coronat pel bust de Linné i amb una pila en forma de gran petxina, per recollir l'aigua, on es guardaven les sangoneres.

Acabaré amb això que ara en diuen una llegenda urbana: la d'en Bartomeu l'hematòfag. Fa segle i mig, a la Vila de Gràcia, aquest curiós herbolari fou un avançat al seu temps: en comptes de reutilitzar-les medicinalment, que era la pràctica habitual, les seves sangoneres eren d'un sol ús. Que potser ho feia per òbvies raons profilàctiques, com en l'actualitat? Doncs no exactament, ho feia perquè patia de la Síndrome de Renfield, que és com avui es coneix el vampirisme, infreqüent parafília que consisteix a voler alimentar-se exclusivament de sang. Bartomeu es cruspia les sangoneres curulles de sang i, si podia ser, encara calentetes.


Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCC (tema: LA BOTIGA DE BARRI) i consta de 500 paraules, segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

  • jo també hi vaig[Ofensiu]
    Atlantis | 08-04-2025

    als herbolaris i encara en queden alguns ( al carrer Elisabets al costat de la llibreria La centraln'hi ha una) M'agrada l'olor que desprenen les herbes de diferents tipus i els consells que et donen per qualsevol mal, abans d'anar al metge i que t'ompli de pastilles.

    Un record el d'aquestes botigues.

  • Sí noi…[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-04-2025 | Valoració: 10

    Tens raó amb això de que aquestes botigues només venen productes dietètics envasats. Les herbes a granel estan desapareixent massa ràpidament. Era un món Dolors i ara és de plàstic. Una abraçada.

    Aleix

  • Realitat i ficció.[Ofensiu]
    Joan Colom | 03-04-2025

    A diferència de la resta, l'últim paràgraf és 100% ficció: Bartomeu l'hematòfag ni tan sols és una llegenda urbana; és una invenció meva per acabar el relat amb un toc repulsiu.

  • Botigues de barriv[Ofensiu]
    Prou bé | 03-04-2025

    Al costat de casa, al barri de Sarrià a Barcelona, on vaig viure molts anys de casada, hi havia una botigueta d'una parella d'herbolaris. Ja no hi és.

    M'agradava comprar-hi i seguir els seus consells. Jo d'herbes no hi entenc gens.
    Ara només compro herbes envasades sobretot per cuinar, encara que el meu home mena un petit hortet on hi té llorer, farigola, romaní, menta i maria lluïsa. Com que adobo olives també hi va plantar sajolida.

    M'ha agradat el teu relat que m'ha fet recordar, així com algun comentari que parla de l'aprofitament de la sang a la gastronomia nostrada.
    El mite del vampirisme sempre m'ha fet una mica d'angúnia , però és un bon final al teu relat.
    Amb total cordialitat

  • Resistents[Ofensiu]
    aleshores | 02-04-2025

    Al carrer Travessera de Gràcia, entre el carrer Major i Torrent de l'Olla hi ha encara dos herbolaris i un venedor d'espècies diverses.

  • Biografies[Ofensiu]
    SrGarcia | 02-04-2025

    Començarem amb alguns records. El meu poble era massa petit per a tenir un herbolari permanent, les herbes solien ser de collita pròpia, però també passava sovint un trinxeraire que les venia; li deien Josep de les herbes i les oferia a canvi d'una almoina.
    Sobre això de menjar sang, no sabia que tingués un nom, però de petit en solíem menjar, sang coagulada de tossino o corder, fregida amb tomaca: la veritat és que no tenia cap gust i una textura molt flonja, l'únic bo era la salsa que l'acompanyava. Per cert, la sang coagulada era de color negre, la salsa sí que era roja. Tots els embotits negres ho són perquè portent sang, no sé que hagi significat algun problema mai.

    Una bona combinació de records personals amb elements històrics. Un relat que desperta curiositat i deixa una impressió forta amb aquest final. Bona barreja de biografia, història i fantasia.

  • Herbolaris...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 02-04-2025

    cucs de la seda i sangoneres. La decadència de les botigues antigament tradicionals, i
    i en concret l'ultilizació " terapeutica" dels cucs de la seda com a protagonistes.
    Com és habitual en tu, un relat amb informació contrastada. Ets un llibre amb moltes pàgines interessants per llegir.
    Salutacions Joan Colom.
    Rosa.

  • Quin remei![Ofensiu]
    Janes XVII | 02-04-2025

    Si el remei no arriba a la dolència, el millor és la paciència. Dita escoltada molt per casa. Un bell recull de la pràctica herbolària. A Argençola també hi ha un cop l'any una fira d'aquest tipus. El passeig entre cucs ha estat un plaer i el final antològic d'una llegenda que no coneixia. Molt bé.