Fotografiant els cinc sentits

Les cinc fotografies que la Natàlia té a les mans formen un ventall quan acaba d’organitzar-les. Amb els colzes clavats damunt la taula, té el posat d’una jugadora de pòquer a punt de descobrir les seves cartes. Lentament, tria una foto i la posa boca amunt sobre la taula i, tot d’una, li ve als llavis un gust de pell salada, de cortines de maduixa i rosa pàl•lida. I és que aquest sabor té reminiscències del nadó que busca en el mugró la dolçor de la mare. La dóna arrufa el nas en descobrir una altra carta, perquè aquesta és la fotografia que destil•la el perfum de la terra, de la humitat i de l’aire. És el somni del cadell que dorm dins el cove de la roba bruta. Una altra instantània cau sobre l’imaginari tapet verd de la taula. Aterra com un mussol miop que albira alguna cosa sota l’arbre, potser un ratolí que li ompli el pit, potser una estrella que li robi l’ànima. Escolta, escolta com deixa caure la quarta imatge... silenci, si us plau, com les altres, aquesta és una fotografia màgica. S’escolta un gat roncar, mentre una mà l’acaricia sota la barba, però amb les orelles en moviment, va desxifrant pentagrames. L’última carta no vol descansar sobre la taula, vol quedar-se entre les mans de la Natàlia. La fotografia és l’arena que li colga el cos a la platja, la pedra escalfada pel sol. És la mateixa instantània que desprès l’onada banyarà, la mateixa de la taula de marbre on s’enllaçaran unes càlides mans per fer-li un petó a l’amor.