la dansa del record

Endegant xarxes en una platja llunyana, vivia una noia tan maca, que tothom l’anomenava Bella, com si fos el seu nom. Un dia va arribar al seu món de brillantors un passavolant bru de pell i ample d’espatlles. Fugia d’una terra de sal que li cremava l’esguard, les il•lusions i l’esperança. Tan aviat el va beure aparèixer per llevant, amb el sol que li il•luminava les galtes, la xiqueta va quedar enamorada. Però quan ell s’embarcà cap a l’Àfrica, ella va romandre desconsolada. Girant les espatlles al mar, va agafar un farcell i s’acomiadà dels pares. Volia trobar un indret on diluir-se entre els jocs d’ombra i llum dels patis de les cases, canviant el sargit de les xarxes pel brodat de les estovalles. La van acollir en una casa fina de Barcelona, on va caure en gràcia. Tot seguit, de brodadora, va passar a mestressa de casa quan es va casar amb l’hereu, un jove periodista, rebel i amorós que li xiuxiuejava paraules maques. Va passar el temps i la noia es va convertir en mare. Van fugir els anys i la dona es va transformar en àvia. Varen transcorre les dècades i Bella esdevingué centenària. Però en una nit d’estiu on celebraven l’aniversari de la rebesnéta, a qui havien posat faldilla llarga, va aparèixer l’ombra d’aquell primer amor i la va treure a ballar al bell mig de la sala. Un violinista amenitzava la festa, donant escalfor a les mirades. El seu marit va fer el ball d’honor amb la rebesnéta, i ballaren amorosament entre els convidats, com si fossin dues més de les llàgrimes de les làmpades. Encara es percebia llum pel finestral de Ponent, quan el passavolant va entrar al saló, com si fos l’aire i d’una revolada va treure a ballar a la encantada àvia. La dansa els convertí en aquella platja llunyana.