Aquell matí

Aquell matí les portes del Museu del Louvre romanien tancades. La filera de turistes impassibles acabats de baixar del autocar, col•lapsava el pas de qualsevol altre vianant. Els visitants habituals havien fugit de l’embolic, però encuriosits, s’havien refugiat a la vorera del Sena, amb l’esperança de treure-hi l’entrellat.
El cas és que aquell matí, en François de Beauvoir no havia anat a supervisar l’obertura del Gran Museu, com feia habitualment, si no que s’havia quedat prenent el tebi sol parisenc, en un banc dels Camps Elisis. Per una vegada a la vida tenia la consciència tranquil•la, l’esguard límpid, el cor en companyia, perquè la nit anterior havia alliberat una captiva. Quantes nits havia passat amb ella, en aquella cambra ombrívola? Allà, hi havia tantes llàgrimes adollades que se’n podria fer unes salines i tants comentaris grollers, que la dama s’amagava en la perifèria del retrat. “La senyora no és molt mona, sembla un home, i no una dona. La senyora no és gaire dolça, el subtil vel no aconsegueix ocultar-li els cabells d’harpia. Quin somriure dius que té? Quina gràcia en les mans que oculta? I quin
retrat més petit... és què a Da Vinci li van encarregar la foto carnet pel Club Super 3?”
Finalment, l’inspector en cap de la gendarmeria va poder accedir a una sala petita, de parets negres, ara força il•luminades i foscos cortinatges. Al bell mig, un faristol subjectava un retrat al que li mancava la figura principal, la de La Mona Lisa que l’inspector encara no havia vist mai; si més no en directe, vull dir, de veritat... ell ja s’entén! Va pensar que aquell cas pintava molt be, que s’assemblava al de la desaparició de la Pantera Rosa. Però, no ,no, aquest cas era diferent i més tard, Clouseau descobrirà que La Gioconda té vida i que, en aquests moments, passeja pels jardins de Mont Parnàs per voluntat pròpia. Després de tot, la coneixerà en persona.