El Tafaner

Des de la duna estant, albiro tota la platja que, esquitxada de pell blanca encara sense bronzejar, m’ofereix aquest bon matí de Març. Ocult entre les canyes, observo els nudistes inerts com despulles de l’últim temporal que, havent-se endut la gentada juntament amb la sorra i les algues, els retorna ara, amb les seves motxilles, tovalloles, bronzejadors i llaunes. Així, com si fossin ja al vestíbul de l’infern, jeuen de bocaterrosa com una premonició de la posició que els pertoca. En veritat us dic, m’estava avorrint de mala manera en aquest primer dia de vacances quan tot d’una, la vaig veure aparèixer. Sí, els àngels sol•lícits també en tenim, d’això que en diuen vacances. Es clar que jo no hi veig la diferència entre aquests indolents i els altres. Potser els indolents que jeuen al purgatori del Dant són més divertits quan, també de bocaterrosa, treuen el nasset del llot. Deia que, com per confirmar les meves cavil•lacions, apareix per la vora, una dona pèl-roja que arrossega un vestit de núvia i plora, però la gent no la mira, no la sent, l’ignoren. Avui hi ha una riba magnífica, llarga i plana, amb tolls d’aigua presonera, on el cel s’hi emmiralla. La dona s’atura, on l’aigua no l’atabala i es comença a colgar amb el vestit de núvia abandonada. Es posa el cosset de blonda, color mar de cava i oculta els pits, tan feliços avanç en l’aire, deixant només un escot de barca. Tot seguit, agafa la faldilla de seda i com si fos de sorra, se la tira per sobre, amagant el pubis enfosquit d’ombres. Només resta en la humitat de la sorra, l’estela de volants d’una cua tenebrosa que, entre llàgrimes i sal, busca la profunditat de les roques. Surto esverat del meu observatori en veure-la caminar cap a l’infinit, cap a l’eternitat i, quan l’aigua li arriba a la cintura, desplego les ales de tul, cobrint-li els cabells, com protegint-li l’aura. El resultat és magnífic! S’ha convertit en una gavina i s’assembla a mi, si més no en les ales.