Tant de bo trobem un món en pau

El futur començarà amb la guerra d’Ucraïna, en aquell cementiri groc en que es convertirà la ciutat que l’Olga voldria. La tanca de ferro grinyolarà, les tombes quedaran obertes, camuflant unes vies de tren que la duran a refugiar-se en un camp de misèria. Caminarà en filera, rere l’àvia i la tieta, portant caramels a les mans i als cabells, cintetes. Encara que no aniran vestides igual, les tres semblaran un sol gat negre, el negatiu d’una fotografia que s’estintolarà en les estrelles.

A L’Hospitalet, la tieta Felisa mira d’esquitllentes el futur que li ve al darrera, perquè li agrada explicar-li contes de follets i princeses. Però veient el cadavèric parc i les mortes orenetes, nom és li pot xiuxiuejar, “tu tranquil•la, nineta”. La mort s’arrepapa coquetament i selecta, picant l’ullet a la guerra entre espanyols i catalans, que ja s’està fent eterna. Vora el cementiri no se sent el xiulet del tren que als morts fa companyia, tan sols un esgotador oblit que ha de passar per la via, camí de França, com flor marcescible. La xemeneia de la fàbrica que ja no produeix química, fa un estossec i, tot d’una, s’ensulsia deixant el present colgat de fum, cendra i melangia. La dona baixa l’esguard i amb els cabells es fa una trena que penja pel davant, despentinada i ofesa.

La iaia Carmen, amb una aura de pessebre, caminava la primera de les tres, tan ben pentinada que no semblava que a Palestina hi habités la guerra. No es feia la idea, que en una taula d’hospital, trenta-nou nounats acabats de morir, s’embarbussessin, desplaçats i inerts. En el cementiri del passat, s’emmirallava una llum quàntica, eixarrancada entre els nínxols de vidre, exhibint cintes, fotografies i el número que els identifica. La plausible vella, anava reconstruint l’anatomia goda i mora i deixava una estela de possibilitats, que a l’Olga la feien contenta.