Joc de rol

El xiulet agut que precedeix al tancament de les portes em paralitza les cames. Els peus se’m queden clavats a terra, o el que sigui això mort, que trepitjo en baixar a l’andana. Mentrestant, el metro s’endinsa pel túnel. Sembla una vagina, que va cap a la tranquil•litat de casa. Empesa per la gentada, pujo, deixant un rastre d’humitat que s’adhereix a les escales. El petit vestit de color verd, no acaba de tapar la meva pell rebregada i la gent s’aparta, ja que quan vinc de les profunditats, semblo una prostituta atrotinada. De totes maneres, el relleu és inevitable. Al capdamunt del carrer, ja veig el meu amic, d’esguard blau i barba blanca. És un home serè, que m’explica acudits i històriques batalles. En els mesos de cavalcada, apaivaga els colors i els converteix en cascades. Sempre em rep amb els braços oberts i a mi, això m’agrada, però avui el trobo preocupat. Diu que el seu relleu, la dama daurada, a qui només conec de paraula, va amunt i avall tota esverada. Ha perdut la melancolia necessària per a despentinar colors i arbres. El seu plomall vermell i groc s’ha convertit en una espasa i quan entra a les ciutats, la gent la confon amb la princesa Leia, la de la Guerra de les Galàxies. El cas és que ha deixat al noi del banyador roig, el seu antecessor fent coses rares. Diuen que es desbotona la camisa i va galejant per la platja; que quan es dirigeix a la guingueta ensorra a tothom amb les seves xancletes a cada passa. El pitjor és que quan venia amb el cotxe, ha deixat a la rotonda les begònies aixafades. Està matant la plenitud i confon l’amor amb l’ànsia. Un esglai em recorre les espatlles. Enguany, quan el vegi venir eufòric, potser per l’excés de llum, hauré de dir-li tres o quatre paraules, que posi punt i final a aquest relat de terror. Abans de donar-li el relleu li deixaré les coses ben clares.