Dolça violinista

Dolça violinista afluixa una mica el to, que despertes a la mare amb la teva imponent cançó. Es desvetlla i es queda perplexa, sense trobar la mà del seu amor. De la poltrona estant, es mira el televisor pensant que somia violins que li acotxen el cor. Realment, hi ha una violinista en la pantalla; té una actitud adusta, però la cara bonica, l’expressió concentrada i la mirada relaxada. Tot d’una, les seves faccions es desdibuixen pel reflex de la cara de la mare, que tan a prop està de la pantalla. Un àngel sol•lícit em convida a escoltar la melodia, barreja de present i passat, que em confonen, però la música m’atrau com la claror a les papallones. La mare quan era petita era una somiatruites, volia una casa bonica amb un cinema dintre. Llavors, no sabia que d’això se’n diria televisió. Un somni convertit en privilegi, una misèria en cendra i un futur que no valdrà la pena. Una llàgrima tentineja, el pare mort tan jove, els germans tan petits i la guerra tan falta de misericòrdia... la carretera de Gavà no té rodes, ni el Carrilet vies per a corre. Moren les mercaderies requisades, cols, avellanes i espardenyes de cànem. Un home carregat com una bèstia, una nena amb mig sac d’alguna cosa a l’esquena, les cames petites encetades, sense poder aguantar la frisança i, l’home que confia en la filla i, ella que no vol decebre al pare. Cal disminuir la marxa, l’ansietat es fa palesa, la cuneta regalima pell, les passes es fan fetge. La mara fa un moviment ondulatori amb la mà, puja i es fa silenci quan arriba al cap, col•lapsant l’esglai del passat. Tot d’una, em construeix un somriure i la violinista, que tan aviat s’allunya com s’apropa de puntetes, em mussita a cau d’orella que encara té por a la mort, que la mare té el que vol, que la música l’acompanya i que jo,ara mateix, li explicaré un conte que la deixarà bocabadada... Hi havia una vegada un violí tan bo que es deia Amati Stradivari, i que és el protagonista d’aquesta història d’amor.