Les flors del mal

Les Flors del mal cobreixen aquest paratge, mocadors de paper i tovalloletes arrugades. La gent les llença pels corriols quan visita llogarrets de muntanya, amb l’excusa que són matèria orgànica. Aquí, a Ribes de Freser, ens trobem els dilluns tot aquest escampall de les flors de Baudelaire, com si el poeta volgués adossar al camí el seu infernal jardí. Quan vaig visitar Menorca, em va passar una cosa similar. El reguitzell de tovalloletes blanques es va imposar de cala en cala, Sense consciència, ni miraments. La gent abandona les deixalles, com si fossin escates de cuirasses, com si la Casa de misericòrdia d’en Margarit restés tapiada. A Vilanova i la Geltrú, aquests tovallons que semblen tan eteris, queden encastats a les roques dels espigons, com si fossin les estovalles d’un berenar macabre. Auxili! Si us plau, Ruyra, tira’m una corda amb una Pinya de rosa, que m’acosti a la riba del bé. No ho va aconseguir Machado, que ara calla en les seves profunditats d’Espanya. Tampoc Miguel Hernández, que encara remou la terra petonejant calaveres i cebes tendres. I encara menys Lorca, morint-se cada dia entre els gitanos de Granada i els negres del Bronx. Però jo no sóc poetessa, només sóc la poesia. En Verdaguer ve a donar-me consol, insuflant-me l’ànima de vida. Oh Canigó, tu si que saps viure la vida! L’altre dia vaig escoltar l’entrevista que li feien al meu poeta preferit. Em va cridar l’atenció una paraula, concreció. I semblava el meu cognom, “oui, c’est moi”.