Foc d'adolescència

Foc d'adolescència.

El record que tinc de l'adolescència, finals dels anys cinquanta, començaments dels seixanta, son bastant difuminats. Molta part la vaig viure en un collegi de monges i en un poblet petit de la Costa Brava on hi passava els tres mesos d’estiu.

No obstant, tinc gravat un moment rellevant a l’inici d’aquesta. Va ser al menjador de casa, on hi havia, com era bastant comú en aquell temps, un bufet amb un gran mirall al seu voltant. La meva mare que cosia molt bé, m’havia dit que em faria uns sostenidors. Serien els meus primers. Em sentia feliç mirant-me al mirall i veient com la mare m’anava prenent mides. Aquell contacte estret amb la mare segur que deuria ser per ella, jo era la petita de tres germanes, un moment també especial. Havia deixat de ser una nena? recordo pensar que el meu cos ja no tornaria a ser mai més completament pla. Tenia una barreja de sensacions. Ben mirat però, la imatge que em reflectia el mirall amb la nova peça de roba, era tot menys afavoridora o com diríem avui sexy.

Del col•legi de monges, en tinc un record agredolç. No en vaig sortir gaire revoltada des de el punt de vista religiós. Suposo que la atmosfera més aviat liberal que es vivia a casa, devia ajudar-me a no neguitejar-me massa amb el catolicisme radical que intentaven inculcar-nos.
Interiorment bastant rebel, no recordo però haver donat a les monges cap tipus de problema.
Com que tant el col•legit com l’ Institut on hi vaig anar un parell de cursos, eren exclusivament femenins, el meu coneixement del sexe oposat va ser limitat durant l’adolescència. Per sort tenia un germà un parell d’anys més gran, amb qui compartíem la colla dels estius. Sempre em va fer l’efecte però, que a aquest no li feia massa gracia que la germana petita anés amb ell a tot arreu sobretot en els ‘guateques’ que s’organitzaven, on jo no pintava gaire res. Els meus primer amors, viscuts a les vacances, van ser tots platònics i va ser a Selectiu on per primera vegada vaig tenir el primer flash d’enamorament compartit, però llavors ja havia deixat enrere l’adolescència.

El meu lloc en l’escalafó familiar era complicat. Les meves dues germanes grans que es portaven molt poc entre elles, feien un tàndem del que jo sovint m’hi trobava exclosa. Tampoc tenia cap amiga, abans es deien intimes, amb qui poder compartir moltes de les coses que em passaven. Recordo que quan tenia necessitat de desfogar-me, escrivia en unes llibretes. Hi havia temporades llargues en que no escrivia res. De gran les vaig destruir. No volia que si mai algú les trobés les pogués llegir. A poc a poc vaig anar descobrint l’amistat i l’adolescència va anar quedant enrere.

A vegades penso, sobretot quan veig als nostres nets, com hagués sigut de diferent la meva adolescència si hagués tingut un mòbil a l’abast. Hagués pogut connectar més amb amigues? Hagués patit algun tipus de assetjament degut a la meva timidesa? Segur que avui, el mòbil i les xarxes que se’n deriven, son les grans protagonistes d’aquesta etapa complicada que és l’adolescència.

Els adolescents d’avui, que viuen en un món cada cop més virtual, segur que viuen aquesta etapa de la vida, molt diferent a la que jo recordo haver viscut fa una pila d’anys...