Estudis de vocabulari (2) Homenatge

Ja coneixeu tots l’homenatge, que era una cerimònia en la qual un vassall li jurava fidelitat a un senyor feudal o al rei.

Qualsevol diccionari us en donarà l’etimologia, dient que prové del llatí hominaticus, i amb això, heu d’estar satisfet i de donar les gràcies al redactor que ha perdut ja massa temps amb vosaltres i que té coses més importants a fer que educar incultes.

Naturalment, sou lector o/i escriptor de Relats en català, i bé voldríeu saber-ne una miqueta més, perquè intuïu que no us diuen tota la veritat i amaguen algun secret perillós.

I aquest secret, l‘he descobert, potser, i el compartiré amb vosaltres, perquè teniu el dret de saber.

He trobat en els arxius familiars un manuscrit de Jacme Quer de Bosoldó (Besalú), motejat «Stultus», un ancestre meu.

El manuscrit és un text prou curt, intitulat «Liber dominorum et adulatorum» i és escrit en una barreja poc digerible de llatí degenerat, català antic i occità pseudotrobadoresc de taverna.

L’anàlisi textual i aquella química de les taques sobre el pergamí demostren que Jacme era més dotat per beure vi que per escriure.

L’única cosa que he pogut esbrinar de la vida pública de l’autor i de la seva obra és que la segona ha permès al primer acabar a la foguera per «Grolleria i blasfèmia envers les institucions» a Besalú el primer del mes d’abril de l’any 1314.

Què tenia de tan perillós el text perquè el seu autor acabés en escalivada?

Senzillament, segon ell, la veritat sobre l’homenatge feudal, veritat que ha passat del llatí al català, disfressat per un vel ortogràfic. No ho conta d’aquesta manera, és clar, és la meva traducció/interpretació del seu galimaties.

En Hominaticus, la segona part, naticus prové del llatí natica que ha donat la nostra natja, i el nostre mot homenatge s’hauria d’escriure homenatja, o homenatjes, però fou disfressat en homenatge.

A la cerimònia de l’homenatge, el vassall pronunciava, segon en Jacme, les paraules següents: «Culum domini mei lambo» i en realitat, l’homenatge no era altra cosa que, em perdonareu la vulgaritat, «llepar el cul del seu senyor».

Llepada en sentit figurat, sembla, tot i que segon ell, la significació real de la «Torre de l’homenatge» seria més carnal que figurat o arquitectural.

A més, en Jacme no escriu investidura sinó inbestiadura, però no podem sempre refiar-nos de la seva ortografia. Doncs, pot ser que el vassall que anava a la torre de l’homenatge en tornava amb dolors que li feia penós el viatge cap a casa, assegut sobre la sella del seu cavall.

Podria ser que els senyors de l’època tinguessin entre ells pràctiques prohibides a les ovelles de la plebs per l’esglèsia però tolerades per les classes altes?

Us deixaré treure les vostres conclusions personals, però no crec que, fins i tot en aquella època, es cremava algú només per brofegades de borratxo, ja que encara no havien inventat la televisió i els reality shows.