Espurnes d’emoció

Del riure passo al somriure emocionat que em provoca aquesta relació tan amorosa i tendra de dues persones còmplices que has dibuixat a la perfecció: una àvia i una néta llunyanes en l'edat com és ben lògic però properes pel que fa als sentiments, a les emocions.
Un altre registre que demostra la teva gran versatilitat. La meva enhorabona, Naiade.
I un altre petonet, apa!

Mercè

Encara que a vegades pensem que viure no té sentit, llegint-te hem de rectificar aquest pensament. La trajectòria de l’existència ens mostra, com en el teu relat, que sovint es dóna sense esperar res a canvi i es rep sense cap interès material. Això és l’amor. No és un relat per pensar sinó per sentir. A vegades penso que el sentiment és primer que el pensament, doncs, com podem saber que pensem sinó ho sentim? Pur sentiment és el que expresses i ho fas amb ritme i música, com en la vera poesia.

Una abarçada molt pura
Joanalvol

Hola Naiade, m'encanta el teu relat curt. Has millorat la ortografia i el teu llenguatge és tant ric i divers, com acostumes a utilitzar-lo en tots els teus relats i poemes.

Moltíssimes gràcies pel teu comentari al meu relat "L'esquizocurriculaire...". És un relat que portava un temps escrit i que he revisat i publicat ara.

Molts records! Vindras a la presentació de "Tensant el vers" el proper 26 de novembre?

Si no, ja hi haurà ocasió de trobar-nos.... Molta sort!




Espurnejant!

Sí que hi ha uns mecanismes "automàtics" o en certa mesura independents de la voluntat en els moments essencials de la vida: naixement, parella, traspàs. la naturalesa s'assegura que aquella funció tindrà lloc amb èxit (o amb el màxim d'èxit).
Desprès aquests moments valen en relació al que has posat en ells - de franc - i gairebé sempre allò que reps és ja molt més del que has donat (la natauralesa malgrat tot, crea i augmenta, sol ser agraïda).
Sobre el que comentaves: jo m'estava referint al més especialment al mes d'octubre fent un paral·lelisme amb la meva edat actual i sent el desembre el final.

,no pateixis que no marxo,

és cert que cal buscar la part positiva, tots la tenim i la valorem poc... és per gent com tu, tan amable, que sovint un troba nous camins cap a on anar...
una abraçada
joan

Dos moments, dues boletes tébies. El naixement i la maduresa. Narració frapant, encomanadissa com el somriure o el badall. Sensibilitat a la lletra, amb frases que mica en mica et van embolcallant. Onades de plaer, de mar fonda. Una abraçada.

Aleix

Molt bonic amb uns sentiments que garbellant tots el sentits
Unes lletres que al llegir les son com un bombo de xocolata
I que a dins i trobem una gota de licor de cirera.

Una abraçada

Josep

Sento emocionalment aquestes espurnes que expliques.
M'agraden i connecto amb elles. Enhorabona per aquest Relat.

Has expressat, d'una manera memorable, com se sent una dona que acaba de parir un fill entre angúnies i dolors. En veure el rostre del fill, el primer que ens acudeix al cap és que és un miracle, que no pot ser que, del nostre cos, hagi sortir un ésser tan perfecte i tan meravellós.
I has arrodonit el relat, amb l'afecte i la dedicació que reb de la generació que ella ha criat, en un ambient d'olors familiars i estimades.
M'ha arribat al cor el relat, a mi que, tot i tenir fills, probablement no tindré néts (?).

Gràcies per les teves lletres emocionades

és el relat que he llegit fins ara que expressa millor aquest sentiment. Encara que l'alegria pot venir de moltes maneres tu mires de descriure-la com si es pogués separar el sentiment del seu orígen i ho fas amb paraules precises i escaients. No només això si no que el relat està recobert d'un lirisme molt elegant, un afegitó que convida a l'evocació a través dels sentits. Enhorabona!

Vaja! I tant que el relat parla de “Sentiments” ... i tant que fa patent l’”Alegria”!

Has sabut tancar el cercle de la vida, fent coincidir els moments del naixement i de la vellesa, i transmetre la sensació de continuïtat i d’unió tan necessària entre generacions que, en diferents moments, experimenten vivències semblants.

I ara et correspondré amb una altra confidència: jo també tenia ganes de tornar, que no hi era absent per manca de ganes!

Ah! Gràcies pels teus petons i felicitacions : en veritat, va ser un dia tranquil i feliç!
T’envio una santa abraçada,
Unaquimera

uns del moments més important de la vida... M'agradat molt!

és el que em suggereix aquest bell relat.
L'emoció i l'alegria que t'acompanyen els instants després d'haver parit , t'acompanyen tota la vida.

Una forta abraçada, Naiade.

més purs que s'entreguen cegament, que van i tornen, que són corresposos
molt bonic relat naiade

salutacions!!
joan