L’altre realitat

Una llum espectacular, encara que un xic emboirada s’estenia arreu, el meu brunzir s’afegia al de les meves germanes i plegades emetíem una meravellosa melodia.
Aviat vaig copsar amb les antenes milers de filaments atractius que es movien provocadors i excitaven el meu desig fins a extrems inconcebibles. Avui la gana em provocava un desfici fora de mida, vaig fer una breu aturada sobre la pista d’aterratge acolorida que els protegia, i abraonant-me amb golafreria a aquella delícia que es contornejava per a mi, vaig degustar la seva exquisidesa com si fos la primera vegada que la tastava. Sota meu el pol•len s’escampava amb el nèctar tot fent-me un massatge afrodisíac, sentia els grànuls de la barreja i excitada cercava neguitosa una altra flor i un altre, i moltes més, fins a l’extenuació. Que esgotada havia d’estar!
Quan un so cridaner i desagradable em va treure del meu món. No comprenia res, res no tenia sentit, que és el que passava?
—Pol, que tens, desperta, no m’espantis!
A poc a poc es va fer la llum, una llum encegadora, davant meu uns colors de tons estranys que desconeixia, anaven prenent forma.
Un rostre humà em fitava, tenia molta por. Jo mateixa emetia uns estranys laments.—Potser m’havia mort.
Hores més tard, encara desorientada, vaig reconèixer la Mia, vaig comprendre qui era jo, era en Pol. Aleshores vaig reviure una escena que semblava un somni. Érem a la muntanya, havíem anat d’excursió. La Mia baixava del cotxe amb la cistella del dinar, jo duia la manta on ens asseuríem. Ella collia flors silvestres del prat on érem. No tinc present el dinar, però si com ens besàvem estirats sobre la manta.
Ens devíem adormir perquè tan sols recordo una forta sentida, una punxada a la mà i una sensació estranya i alhora plaent, en què jo era una abella.
El més desconcertant de tot i pel que no tinc cap explicació és que un cop eixorivit d’aquell son tan viscut, vaig sentir com la Mia em deia:
Que són aquestes boletes llefiscoses que tens escampades per tot el cos?