Colònies

Per fi havia arribat el dia. L’autocar era a la porta de l’escola, brillava amb el sol de finals de primavera tot esperant-nos per anar de colònies. Jo reia feliç envoltada de les meves amigues totes plenes d’il·lusió, carregades amb els sacs de dormir i les motxilles.
Un grup de pares restaven a la vorera amb un nus a la gola. Segur que ens enyorarien i temien que a nosaltres ens passes el mateix. Però ja tocava amb deu anys començar a deixar-nos volar lliures i aprendre a viure i gaudir fora el niu casolà.
Ja cadascuna era al seu seient. No negaré que els meus ullets rere la finestra cerquessin de tant en tant els de la mare amb una sensació de tristor que no lligava amb l’ambient carregat d’eufòria, ple de ganes de viure mil aventures que regnava dins l’autocar.
En arribar, un gran casalot, envoltat de natura ens esperava. Heu vist noies i ha piscina i tot deia alguna ben entusiasmada.
Un mode de vida amb germanor ens esperava. I quantes coses que faríem!
Cadascuna portava un braçalet amb el nom. Grup i numero I així, tal com ens havien explicat un munt de vegades, vam pujar al primer pis i anàrem cercant la lletra de la cambra i el número de llit que ens havia tocat, allà deixarem els nostres embalums on pertocava. Les monges i la Laura la professora de gimnàstica que ens farien de monitores ens mostraren la resta de casal, el menjador, les dutxes i serveis i finalment el saló gran amb alts finestrals per on entrava molta llum.
La Laura sobre una tarima ens va explicar tot el que faríem:
—Cada dia abans de sopar ens trobarem aquí mateix i us direm el que haurem preparat per a l’endemà. Ho va dir amb una alegria que no sé si estava tant o més il·lusionada que nosaltres.
Així, van anar passant els dies, entre banys i jocs d’aigua a la piscina, gimcanes, carreres de sacs. Tardes senceres preparant el guio per fer obres de teatre en petits grups. Cercant disfresses entre els pocs estris de què disposàvem. Jocs de nit amb llanternes. El que més m’agradava era quan fosquejava i enceníem un foc al camp, fèiem rotllana al seu voltant i explicàvem històries, cantàvem. Una pau immensa ens embolcallava mentre ens anava venint la son de mica en mica i sense ganes ens aixecàvem mig adormides i pujàvem als llits. Dormíem com socs.
Un bon dia la Laura ens va dir:
—Demà farem una excursió de tot el dia, anirem a Aiguaviva, un lloc bonic a plena natura, hi ha un riu i fons d’aigua entre vegetació verda. —Poseu-vos calçat còmode i les camisetes que us hem fet nosaltres.
—Dormiu força que demà ens cansarem. —Ah i ens acompanyarà mossèn Pere.
Com sortit per art de màgia, va aparèixer del no-res el mossèn amb un somriure murri que deixava entreveure que era simpàtic i divertit.
Les monges no van deixar de papallonejar al seu voltant fins que va ser hora d’anar a dormir.
L'endemà totes estàvem a punt ben aviat amb ganes d’iniciar l’excursió.
El mossèn anava de grup en grup de nenes fent bromes i que simpàtic que era!
A mig camí a l’ombra d’un parell d’arbres vàrem fer una pausa per reposar, beure aigua i menjar un petit mos que ens havien preparat a fi de recuperar forces per continuar el camí.
Jo encara que cansada, no podia parar quieta i amb l’Ester i l’Ona vam començar a enfilar-nos pels arbres tot fent cabrioles.
Encara enjogassades vam sentir la veu de la Laura:
—Hora de sortida, totes a punt per continuar.
I tan bé que ens ho passàvem! Mentre baixàvem a contracor vam sentir com mossèn Pere ens deia des de baix:
—No tingueu pressa boniques que jo us espero.
Confiades vàrem esperar un xic més. Quan ens n’adonarem, les companyes ja havien iniciat el camí.
—Va noies, afanyem-nos que ens deixen, vaig dir tot seguit.
Mossèn Pere ens esperava a baix amb una expressió estranya. Ara somreia però no amb cara de murri, sinó amb una mirada perversa, com de felí que em va inquietar i el meu sisè sentit em va alertar de què quelcom no anava bé.
La por es va apoderar de mi en sentir:
—Va nenes, baixeu, però com que heu tardat, haureu de pagar penyora. -Va de pressa que jo us ajudo.
En un principi les tres ens hi vam negar; no obstant això, l’Olga i l’Ester sense dubtar gaire estona van fer el que els deia el mossèn. Van passar per l’anella, mai millor dit, ja que se’n van endur una bona repassada per tot el cos i de penyora els va exigir un peto.
Però jo no baixava, em tremolava tot el cos i la por em paralitzava.
—Vinga Anna, no et facis pregar.
Va dir insistent i amb un xic de mala bava que mostrava que se li estava acabant la paciència.
—Anna, Anna repetia arrossegant el meu nom amb ràbia.
—Fixat on són les teves companyes, la filera quasi no es veu.
—Baixa d’una vegada va cridar ara amb més força.
Encara amb veu prou forta li vaig dir:
—No vull baixar si tu ets a sota, ves-te’n.
—Ai no, no ... Va fer ell irritat —Que penses fer, doncs, cridar?
I qui et sentirà si aviat ja ni veurem la fila. —No et queda altre remei que fer el que et dic, com més et resisteixis més tard es farà, les perdrem i es farà fosc. Et vindrà son i no podràs dormir perquè jo, no marxaré d’aquí baix. Va dir amb veu lenta i tenebrosa.
El meu cap bullia i el cor accelerat em bombejava com un tambor. La por amb majúscules em tenallava les cames, el cos no em responia. I en un últim intent de fugir i resistir-me, una idea brillant i temorosa anava agafant forma dins meu.
—Baixaré, pensava jo un xic envalentida, però tu no em tocaràs.
I en un intent desesperat, vaig llençar-me al buit a l’altre costat d’on era ell. En tocar a terra les cames em van agafar força i vaig córrer com una llebre fins a atrapar el grup.
Sentia els seus renecs darrere el meu clatell; així i tot, ho vaig aconseguir.
L’Ona em va mirar amb tristor tot dient-me:
—Te n'has escapat si, però valia la pena aguantar tant, estàs feta un nyap.
Aleshores em vaig adonar de les esgarrinxades que duia per tot el cos i també del dolor que em feien.
Amb un mocador i la cantimplora vaig anar-me guarint les ferides; no obstant això, el turmell em feia mal.
En arribar a Aiguaviva tothom era feliç menys jo, que vaig quedar com en xoc, veia les companyes dinant, tot rient i jugant i jo, asseguda al costat d’una monja amb l’entrepà a la mà sense poder fer ni un mos. Sentia una tristor immensa que s'anava apoderant de mi. Com si fos dins un espai irreal, i tot succeís aliè a mi. Tan sols vigilava que no vingués el mossèn que continuava fent voltes fent gràcies de grup en grup. Veia que em fitava sovint amb aquells ulls de gat mesquer. Fins i tot va gosar apropar-se’m i volent fer cara de bon noi em va fregar la cara tot dient-me:
—Que fas tu tan quieta, no jugues com les altres?
La monja que era al meu costat, ignorant el succeït el va convidar a seure al seu costat tot donant-li conversa, mentre jo fugia refugiant-me ben lluny d’ell.
La Laura em va embenar el turmell i sense dir res i amb rostres cansats vàrem anar desfilant cap al casal.
Aquella nit no vaig poder dormir gens. L’endemà al matí el mossèn ja havia marxat.
Els dies que restaven van passar ràpids i sense pors. Ni l’Ester ni l’Ona van parlar més del succeït. Jo tampoc volia reviure aquell malson, però quelcom dins meu va quedar ferit.
En tornar, la mare ja m’esperava davant de l’escola, contenta em va preguntar com m’ho havia passat.
—Molt bé mare, a les properes i voldré tornar.
No sé si el meu mutisme, o el que, quelcom va alertar a la mare de què no tot va ser bo.
Com aquell qui no diu res i pensant que potser m’havia fet cabòries, vaig anar explicant-li coses agradables que havien succeït i perquè no, vaig deixar anar l’aventura amb mossèn Pere insegura, però sense voler pensar que era quelcom dolent. En certa manera les monges li tenien simpatia i jo potser l’havia jutjat malament. I així dubtant vaig sincerar-me amb ella tot esperant la seva reacció. En el fons em sentia un xic culpable, per no haver-ne sabut més.
—Com dius va fer la mare alarmada?
El sol fet de contar-ho, em va afluixar el pit que tenia comprimit i les llàgrimes que vaig vessar tot seguit, em van alleujar.
No sé ben bé com s’ho va fer la mare, però va anar al col·legit, tampoc sé amb qui va parlar, ni que es varen dir. Tan sols sé que mai més vaig tornar a veure aquell mossèn, ni tan sols en vaig sentir a parlar.