ATZABEJA

Quina felicitat! Tot el dia endormiscat, ara ajagut a la catifa flonja deixant-me agombolar pel sol del matí. Quan ja minva, una passejada fins al vol on hi ha l’esmorzar, panxa plena i una mica d’aigua per tirar avall. Aprofitaré que estic dret per anar al sorral.
Soc molt net i tapo amb cura els meus detritus. Tot seguit em netejo tant com puc i en acabat torno a cercar el sofà ara que no hi ha ningú que molesti. Una bona becaina no va mai malament.
Les orelles les tinc lleugeres i els altres sentits també, ja intueixo que arriba la mama. M’espavilo de pressa i l’espero darrere la porta i quina olor que fa, segur que porta tot el que a mi m’agrada. Jo l’obsequiaré amb el “bigotis” el ratolí que fa olor de menta que tant m’agrada.
Compte! Que sento la veïna del costat de casa la que no em pot ni veure perquè soc negre i només l’infla el cap a la mama perquè em faci fora, que duc mala sort, diu!
Per fortuna la mama no hi creu en aquestes mentides i no li fa gens de cas.
No sé per què fan tant de soroll les claus d’obrir la porta! L’abraçada que em fa compensa la molèstia. L’acompanyo a l’habitació, li porto la roba que li agrada perquè fa la meva olor i ens estirem al llit. M’acarona amb tendresa, amago les ungles i l’amanyago tant com puc. Ens mirem als ulls, no sé si els foscos amb una pilota negra a dins son els meus o si els verds amb una clivella negra al centre són els d'ella, tant se val, estem bé.
Amb la hipnosi, no he pressentit el rebombori dels meus germans cada cop més a prop. Amb un bot fujo sota els llits, la pau s’ha acabat. Ara per això ve la gresca i el xivarri que tant em va costar d’acostumar-m’hi i ara en gaudeixo la mar de bé. Em deixo agafar pel petit que m’emplena de moixaines mentre em volteja a gust. La gran ja ve amb la peça amb què em raspalla la cabellera i quin gust… Després desconnecto en un racó i un cop tot fosc i en silenci, començo les meves excursions.
Qui pot dir que duc mala sort, si la fortuna la tenen ells de tenir-me! .