Atemporal

Quin despertar més agradable, em calia aquest retiro en solitari aquí a dalt de la muntanya. Sant Marçal és únic per desconnectar de tot. Pensava en Pol mentre es dirigia cap a la dutxa, amb intenció de tornar tot seguit a casa amb la família.
Va pujar al cotxe satisfet mentre alenava l’aire pur de les altures, de baixada reia tot sol fent giragonses corba rere corba, gaudint com un infant. A l’altura de Campins es va creuar amb un parell de cotxes de formes estranyes, semblaven trets d’un còmic futurista. A prop de Sant Celoni, van passar alguns altres vehicles igual d’estrambòtics. Segur que devien voler filmar una pel•lícula de ciència-ficció rumiava per si mateix sense donar-hi més importància.
En arribar a l’autopista direcció Barcelona, ja es va començar a preocupar, no reconeixia res de l’entorn per on havia passat el dia anterior. Unes estructures metàl•liques de vidres opacs ocupaven les voreres de la via, havien desaparegut els controls on agafar el tiquet. En Pol va anar tirant amb cautela, intentant assimilar el que veia.
Però que significava aquell desplegament de vehicles de formes estrafolàries? I a tan ràpida velocitat? Increïble que no els multessin!
De sobte va fer un crit que va ressonar arreu fent un eco espantós. Quin ensurt es va endur quan un d’aquells aparells el va sobrevolar per avançar-lo. Tot seguit, un reguitzell de flaixos similars als làsers van anar dibuixant-se tan aviat a terra com al cel. Mig encegat i minorant la marxa es va adonar que eren els vehicles que volaven a tal rapidesa que quasi no podia apreciar-los, qui provocaven aquells reflexos com si milers de llampecs omplissin l’ambient. Quatre drons es van situar sobre el seu cotxe. Semblaven teledirigits i li guiaven el camí, si no hagués estat per ells, no hauria arribat viu a destí. Un cop va entrellucar casa seva, va aturar el cotxe davant la porta, era estrany, sempre era difícil trobar un forat on aparcar i avui no hi havia cap altre vehicle estacionat. Mig marejat va pujar les escales sense fer cas als distints colors i formes de l’habitatge, pensant que el que havia viscut el sobrepassava i veia visions. Va cercar el timbre de la porta, i no el va trobar. Picant amb els artells de la mà com un boig, va esperar que l’obrissin. Passats uns segons que li van semblar hores, va aparèixer un home vell de fesomia coneguda. Però si era l’Arnau, el seu fill! El podia reconèixer encara que envellit i amb cabells cans. Es van mirar ambdós amb astorament, cap d’ells va emetre cap so. Tot seguit el rostre d’una dona també madura va treure el cap, repenjava la mà amb familiaritat sobre l’espatlla de l’Arnau, mirant-lo desconcertada.
—Qui és vostè? Va deixar anar L’Arnau visiblement confós i alterat.
—Que ha succeït?, va respondre en Pol amb una altra pregunta.
—On és la Nora, la meva dona? Ara sí que veient els rostres que ho deien tot, en Pol va caure rodó.
Va despertar al seu llit. Tenia el cos amarat de suor, sentia una forta opressió al pit i l’angoixa pel record del succeït era tan gran que no sabia si podria suportar-ho. De sobte es va obrir la porta, era la Nora tal com l’havia deixat ell ahir, duia un munt de roba plegada. Es va quedar petrificat, però el seu rostre descompost ho devia dir tot.
—Pol, has tornat a tenir malsons? Ja et vaig dir jo que no et serviria de res desconnectar tan pocs dies. Treballes massa i si no vigiles, l’estrès acabarà amb tu.
Aleshores sí que no entenia res. La Nora se’m va apropar amb afecte i em va suggerir que prengués un bany per relaxar-me, segurament no va gosar a retreure’m la ferum a suor que jo mateix notava. Encara sense paraules vaig prendre una bona dutxa a fi d’eixorivir-me la ment.
En baixar vaig sentir les veus infantils de l’Arnau i l’Ona els meus fills que esmorzaven i feien cridòria com cada diumenge.
Sentia la remor del motor del cotxe que sortia del garatge i la veu de la Nora que manava presa.
—Va nois, acabeu d’una vegada que tornarem a arribar tard.