Endavant!

Quan en la meva primera resposta a "plomadacer" (21-08-2017) feia esment de l'adoctrinament catòlic era per referir-me al nostre entorn cultural més immediat, però la meva al·lusió podia estrendre's perfectament a totes les altres esglèsies cristianes: ortodoxes, reformades i unificades, excloents o sincrètiques; no tinc preferències quant a l'aversió que personalment em produeixen les expressions religioses sotmeses a una autoritat terrenal amb l'exclusiva de legitimar-ne la interpretació. En aquest sentit, el relat el vaig concebre al marge de visions transcendents, però el lector sempre és lliure de descobrir-ne aspectes inèdits: l'Umberto Eco ja parlava d'això en la seva "Opera Aperta" de 1962.

Puc comentar aquest relat tan divertit i tan inquietant un altre dia potser. Sobre els comentaris anteriors que acabo de llegir sento la necessitat de compartir la meva comprensió sobre la llei d'indemnització o la llei del karma que, si no m'estic fent un embolic, són dos noms per una mateixa idea.

Sobre el significat del mite dels primer capítol del Gènesi hi ha moltes interpretacions possibles i jo personalment em quedo amb la del llibre dels Principis Divins (trobareu algun enllaç a la meva bio i, de fet en algun dels meus propis assajos s'endevina el que en penso) Tampoc és cosa d'explaiar-me en aquest comentari, només dir que en la meva opinió, encara que és una cosa una mica enganyosa, en el fet que tots naixem "culpables" rau la nostra dignitat més essencial com a persona. Tothom, sense excepció, porta el feix de la seva indemnització, la del pecat original, la col·lectiva, la heretada i la que cadascú ens anem guanyant, com millor sap i pot. I és realment una cosa digna de respecte i de tota consideració.

És que la vida és dura.
I, a sobre, aquelles vacuïtats, tan de moda, de ser positiu o de ser un mateix, poden jugar males passades: el que és optimista de mena té certament un do, però aquells que som de la "confraria del got mig buit" correm el perill de no trobar la mida justa quan volem superar tendències arrelades.

Buff, que dur no?
Implacable amb el personatge del relat. Potser tenia alguna raó per abandonar-se...

De res. Reflexionar és saludable, sempre que no representi una autoflagel·lació com la del personatge del relat.

De res. Reflexionar és saludable, sempre que no representi una autoflagel·lació com la del personatge del relat.

Doncs em sembla que, si ho has entès així, no em mereixo el 9 que m'has atorgat generosament, perquè en certa manera volia suggerir just el contrari:

En el primer paràgraf, el protagonista probablement ja venia barrinant quan, en anar a travessar un carrer pel pas de vianants, es troba amb el semàfor en vermell. Mentre espera que canvii a verd, segueix el seu discurs, cada vegada més negatiu. Entre la gent de la meva generació, aquest perfil és prou abundant: l'adoctrinament catòlic començava amb allò que tots naixíem amb el pecat original, és a dir, culpables, i certa militància d'esquerres tenia sempre a punt la comminació a "fer autocrítica" per neutralitzar tot intent de discutir el dogma o l'autoritat jeràrquica. Si en això hi afegim que el bon home potser té tendències depressives, no ha d'estranyar el que pensa, perquè segurament va pel món amb l'autoestima per terra.

Tot i així, en un desesperat intent de tallar aquest cercle viciós d'autodesqualificacions, adoptar una actitud positiva i anar per feina, descrit en el segon paràgraf, és tanta l'energia que hi posa que, sense adonar-se que el semàfor segueix en vermell, les cames se li posen en marxa com obeint una ordre (endavant!) que, de moment, únicament havia formulat metafòricament.

En el tercer paràgraf, l'única moralitat que posa en evidència el tràgic desenllaç és que, més enllà d'encomanar-se a Déu o al Diable, no s'hi val a badar.