En Roc i en "Foradaquí"

-Roc, ves a buscar més llenya pel foc!
-Sí, senyor Adrià!
-Roc, no t'entretinguis massa que m'has d'ajudar a estendre la roba.
-Sí, mestressa!
-Roc, redimonis! No perdis més temps. No tenim tot el dia per fer la feina.
-Sí, mon amo!
-Roc!...
-Sí!...
I així cada dia. Pobre Roc, això de ser el vailet de l'Hostal Pencaire era un no parar mai!
··· ··· ···
La seva mare li va dir:
-Roc, fill meu! Ja sé que només tens dotze anys... però a casa... fan falta els diners. He parlat amb en Domènec Festiu, l'amo de l'Hostal Pencaire, i m'ha dit que li fa falta un vailet per ajudar una mica a tothom...
-Però, mare -digué en Roc-. El senyor Domènec té fama de ser molt mal carat. Em renyarà contínuament i només faré d'escarràs!...
-Roc! No m'ho posis difícil! Què més voldria que no haguessis de treballar... Però a casa fa falta que entrin més diners que els que aporta el teu pare... Tens tres germans petits...
-Sí, mare. No cal que continuï. Ja me'n faig el càrrec!...
-Gràcies, Roc! Ets un bon fill -digué la mare, alleugerida, veient que en Roc, el seu Roc, cedia tant dòcilment-. Nen, procura portar-te bé, siguis amable i obedient i no facis enfadar a ningú. Que notin que, encara que siguem pobres, som ben educats...
I així fou. Als pocs dies va entrar a treballar a l'Hostal Pencaire. De moment tot va anar bastant bé: l'Agustina, la mestressa, era molt afable i de bon tracte; l'amo, en Domènec, era molt eixut i sorrut, i sovint, per demostrar-ho, clavava quatre crits; el cuiner, el senyor Adrià Ferran, era molt manaire; la Goretti i la Guiomar, les dues nenes del poble que feien de cambreres, no el tractaven malament del tot; però, el que millor el tractava era l'avi Tinet. Si alguna vegada el renyaven més del compte sempre el defensava, i si no arribava a temps el consolava explicant-li rondalles vora del foc.

-- o O o --

Una nit, en Roc -que no podia dormir- va sortir a l'eixida per estirar una mica les cames i respirar l'aire fresc de la nit. Es va asseure al banc de pedra adossat a la façana de l'hostal. Portava ja una bona estona contemplant el cel estrellat, quan, de cop i volta, va veure un gosset que se l'estava mirant amb cara de pena. Als seus peus hi tenia uns rossegons de pa. En Roc va reconèixer el gos; era aquell gosset, al qual dies enrera li llançaven pedres els xicots del carrer i que ell va defensar.
En Roc, sense aixecar gaire la veu, el va cridar:
-Quisso! Vine!... Vine!... Au vine! No siguis tonto!...
El gos en sentir-ho, va aixecar les orelles, va moure la cua i se li va apropar.
-Mira que n'ets, de bonic! Com et dius? -va preguntar en Roc, com si estigués parlant amb una persona-. Com et dius? Va... va... contesta! -insistí en Roc.
-Em dic "Foradaquí" -contestà, tímidament, el gos.
En Roc es va espantar... No! no podia ser!... Es va aixecar i va mirar si hi havia algú més pel carrer. No hi havia ningú.
-Roc, Roc... raona! -és deia ell mateix-. Els gossos no parlen... T'ho haurà semblat...
En Roc, es va tornar a asseure, acaricià el cap del gos i li digué confidencialment:
-Saps, quisso; m'ha semblat que havies dit que et deies "Foradaquí". Ves quina ximpleria. Necessito... necessito... descansar!...
-No! No t'ho ha semblat! T'he dit que em dic "Foradaquí"! -reafirmà el gos tot i refregant-li el cap entre les cames i remenant la cua com si fos un molinet.
En Roc restà callat. Les cames li tremolaven una mica. Acariciava el cap del gos i aquest cada cop més content li llepava les mans.
-Suposo que em despertaré d'un moment a l'altre -es deia en Roc-. O és que m'estic tornant boig....
El gos es retirà una mica, i mirant-se'l fit a fit li preguntà:
-Què és el que et sorprèn tant?
-No ho sé! -contestà d'esma en Roc-. Ni sé el que dic! Què faig jo a aquestes hores parlant amb un gos?
-Bé! Ja comencem... o continuem... millor! Ja admets que parles amb un gos i això no et suposa cap trauma.
-Escolta, "Foradaquí", els gossos no parlen. No insisteixis que no crec que m'estiguis parlant.
-Ah! no! I tu, per què em contestes? Si no parlo, per què em parles?
-"Foradaquí"! No em treguis de polleguera!... Bé, faré veure que em crec que parles. Els animals... les bèsties no parleu...
-Mira que en sou, de beneits, els humans! Teniu tota una literatura en que feu parlar les bèsties, i, a sobre, voleu fer creure que no hi creieu! Què en sou, de difícils d'entendre!
-Què vols dir amb tot això -preguntà en Roc.
-"La Caputxeta vermella", sense anar més lluny! És un conte on hi surt un llop que parla amb humans: la Caputxeta i l'àvia. "El tres porquets" són tres garrins que xerren pels descosits. "El gat amb botes", aquest, a més a més, diu mentides per afavorir el seu amo. I si llegim una mica en Samaniego, en les seves faules parlaven i raonaven més les bèsties que els humans! Al cinema, que recordi hi havia la mula Francis, que només parlava amb en Donald O'connor. A la tele, si no recordo malament, hi havia un cavall...
-Para! Para! Para el carro! Tot això són fantasies -el tallà en Roc.
-Seran fantasies com tu dius -continuà en "Foradaquí"-, però, tu, en aquests moments, estàs parlant amb mi.
-Què vols que et digui. No voldràs que et deixi amb la paraula a la boca. A casa... a casa som pobres... La mare sempre diu: "Som pobres però tenim un mínim d'educació".
La mare altres vegades també diu: "S'ha de tenir "modus" per anar pel món."
La mare també té una altra frase que fa així: "Podem no tenir "trajos" nous, però a nets i polits ningú no ens guanya"
-Veig que la teva mare diu moltes frases. I el teu pare que no parla? -preguntà en "Foradaquí".
-El pare? El pare prou feina té a treballar! Sempre és fora de casa. A casa hi és el temps just per sopar una mica, dormir poc i llevar-se d'hora.
-No creguis -comentà en "Foradaquí"-. La meva mare també en diu de frases. La més famosa és aquella que diu: "Aquest porta una vida de gos". Després, també en diu una altra que no acabo d'entendre, que parla de gossos i llonganisses.
Seguí una estona de silenci que trencà en "Foradaquí".
-Roc! Com a curiositat... Com es diuen els teus pares i germans? I tu... per què te'n dius, de Roc?
-Veuràs... el meu pare es diu, tal com era de preveure: Pancraç. La meva mare: Urbana. Els dos van néixer amb el nom que els ha condicionat tota la vida. Els meus germans son: en Secundí, que segurament seguirà els passos del pare; la Serafina, que segurament seguirà els passos de la mare; i en Benjamí, que li van posar així en un intent de donar per acabada la descendència. I a mi em van posar Roc, perquè el meu padrí -tot el capital del qual era ser molt de la broma- va dir en el moment del bateig: "Pancraç, Pancraç! Posem-li Roc! Així sempre en tindràs un a la faixa". I es va quedar tan ample!
A continuació en Roc preguntà:
-I tu, què m'has de dir? Per casa teva, com van els noms de pila?
-Nosaltres no gastem tants miraments. Els noms ens els poseu els humans. Jo, de ben petit no recordo com em deien, però, de poc temps ençà "Foradaquí" és el que m'han dit més vegades... Que m'acosto a un altre gos i l'ensumo una mica, ja ve el seu amo i crida: "Quisso, fora d'aquí!"; que intento menjar de la menjadora d'un altre, ja se sent una veu que diu: "Gos merdós, fora d'aquí!"; que provo de jugar amb nens que corren darrera d'una pilota, ja s'aixequen veus: "Fora d'aquí!", "Ves-te'n, fuig, fora d'aquí!", "Au! Gos dels nassos, marxa, fora d'aquí!"... Com pots comprendre, el nom més suau és el de "Foradaquí"!
-No està gens malament. Deus reconèixer que el nom es bufó!
-Què vols que et digui!... Roc... Amb tanta xerrameca m'he quedat sec, i com que, a més a més, no he sopat... Que em podries facilitar una mica d'aliments sòlids i líquids?
-Ai, las! "Foradaquí"!, espera una mica que vaig a la cuina a veure si trobo alguna cosa... No et moguis...
··· ··· ···
Al matí l'amo Domènec el va trobar ben adormit a sobre el banc...

-- o O o --

-Roc, ves a buscar més llenya pel foc!
-Sí, senyor Adrià!
-Roc, no t'entretinguis massa que m'has d'ajudar a estendre la roba.
-Sí, mestressa!
-Roc, redimonis! No perdis més temps, no tenim tot el dia per fer la feina.
-Sí, mon amo!
-Roc!...
-Sí!...
I així cada dia. Pobre Roc, això de ser el vailet de l'Hostal Pencaire era un no parar mai
··· ··· ···
En Roc, estava neguitós, l'amo, el senyor Domènec, l'havia trobat pel matí ben adormit en el banc de l'eixida. Enlloc de clavar-li una esbroncada me li va dir:
-Roc, si un altre dia et costa de dormir, ja està bé que facis una volta, però, això de dormir a la fresca... No ho facis més! Quan vegis que la son et domina ves-te'n al llit.
El va tractar molt bé... massa bé! No era normal. El senyor Domènec no és que sigui dolent, això no, però el seu natural no és ser tan amable...
··· ··· ···
El senyor Domènec Festiu va estar tot el matí molt pensarós. Per la nit no havia pogut dormir gaire. Per no molestar la Tina, la seva dona, és va aixecar per anar a fer un tomb, a escampar la boira, quan va sentir una veu que venia de l'eixida. La veu es notava que no volia molestar ningú, car quasi era un xiuxiueig. Va mirar per una finestra que era mig oberta i va veure que era en Roc que parlava amb...
No podia ser! O sí! Era veritat! No ho havia somniat! Ell també... ell també trenta anys enrera havia parlat amb un gos. Va intentar escoltar una mica la conversa que mantenien. Només sentia una mica la veu d'en Roc, la del gos no la va sentir...
··· ··· ···
Domènec... Domènec... es deia a si mateix el senyor Festiu; Fa tants anys... el temps tot ho distorsiona... ja em semblava haver-ho somniat... però no... jo, de petit, també vaig parlar amb un gos. És curiós, el d'en Roc es diu "Foradaquí" i el meu, el meu! Es deia "Fotelcamp"! La qual cosa vol dir que, nosaltres el civilitzats, tractem molt malament les bestioles, i això que en traiem algun profit... Quina va ser l'última frase que em va dir en "Fotelcamp"... M'he d'esforçar i em sortirà... No! no ho aconseguiré... han passat massa anys... però el sentit
sí que el recordo:
-Domènec, avui és l'últim dia que parlem. No ho diguis a ningú que has conversat amb mi, no et creuran i et prendran per boig. Jo... vaig a continuar el meu camí... fins que trobi un altre infant amb el cor ben net per poder fer una altre xerrada.
El senyor Domènec Festiu, a mida que poc o molt anava recordant en "Fotelcamp", notava una gran alegria, tenia necessitat de parlar amb algú. Aquest vespre, sí, aquest vespre tindria una conversa de complicitat amb en Roc...

-- o O o --

L'avi Tinet apreciava molt en Roc, el trobava molt educat, servicial, respectuós. Li agradava parlar amb ell: li agradava "fer d'avi".
Pensava molt sovint en el seu estimat gendre, anys enrere tan alegre, i ara un xic amargat pel fet de no tenir fills. L'Agustina, la seva filla, s'ho ha sabut prendre millor.
De totes maneres, des que tenien en Roc a l'hostal, poc o molt, el mal humor d'en Domènec havia anat minvant. No esbroncava tant sovint el personal i, quan ho feia, era amb menys intensitat.
L'avi Tinet, com quasi cada dia, després d'esmorzar donava un volt pel petit hort que tenien darrera l'hostal. Li agradava veure com es feien les quatre coses que hi plantava amb gran esforç i entusiasme. Després anava cap el petit pou, bevia una mica d'aigua de la pica, i s'asseia al pedrís i hi prenia el sol.
Encenia la pipa amb parsimònia -no era cosa de fer-la de qualsevol manera-, hi donava fortes pipades i fruïa de la pau del silenci mentre deixava volar el pensament...
"Avi Tinet!" Quan l'Agustina i en Domènec es varen casar... al cap de quatre dies ja li van començar a dir avi. Segurament que era la manera més familiar, més natural... Era més fàcil, més còmode per al seu gendre dir-li avi que continuar amb el senyor Tinet...
El pensament anava d'un cantó a l'altre... En Domènec... devia ser més o menys com ara en Roc... no, no: en Domènec era més petit... Devia tenir uns vuit o nou anys quan un dia li va dir:
-Senyor Tinet, ahir per la nit, quan vaig sortir a treure les escombraries de casa vaig estar parlant amb un gos. És xulo no?
-N'estàs ben segur? -preguntà tot somrient.
-Oh! I tant! Era un gos molt maco i simpàtic. Em va dir que es deia "Fotelcamp". Quin nom més estrany, no?
-Home! -contemporitzà el senyor Tinet-. Els gossos quasi sempre tenen noms originals.
-Oi que sí? Vam quedar per tornar a parlar aquest vespre. No voldrà pas venir a xerrar amb nosaltres?
-No! No! Vosaltres tindreu les vostres converses. Jo ja sóc gran. Feu! Feu! -s'excusà el senyor Tinet.
Que n'era, de feliç, en Domènec! Que n'era, de bon noi! L'avi Tinet va recordar que al cap de pocs dies van tenir una segona conversa:
-Senyor Tinet, li he de dir que en "Fotelcamp" se n'anat!
-En "Fotelcamp"! Qui és en "Fotelcamp"?... Perdona, Domènec, m'has agafat distret... En "Fotelcamp" és aquell gos amic teu veritat? -comentà el senyor Tinet, intentat aguantar-se el riure.
-Sí! Sí, senyor! M'ha dit que no digui res a ningú. Oi que vostè no dirà res a ningú? Oi que vostè... vostè no ho explicarà a ningú... que he parlat amb en "Fotelcamp".
-No, home, no! No pateixis. Com vols que ho expliqui, jo! No vam quedar que era un secret? -li contestà el senyor Tinet molt seriós.
-Es que... és que... si no... a lo millor el gos s'enfada... torna i... i... em mossega!
-No pateixis -insistí el senyor Tinet-. Per mi ningú no ho sabrà.
L'avi Tinet somreia amb aquests records...

-- o O o --

L'Agustina no se'n sabia avenir. Després de tants anys... ja no hi comptava. Quina alegria! Com li ho diria, a en Domènec? I al seu pare? Com els diria que... Com els diria que això d'avi Tinet agafava consistència.
Ho tenia ben decidit. Si era nen, es diria Roc. Sí! Sí! Roc. Ell ha tornat l'alegria a aquesta santa casa, ell ha millorat -i molt- el caràcter d'en Domènec... I si el pare no s'hi oposa... que no s'hi oposarà..., en Roc en serà el padrí: s'ho ha guanyat!
Ep! I si és nena? Com queda això del nom?...