Cercador
Ellington i Mulligan. [temps real de lectura: 6 minuts].
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Així com Duke Ellington fa un cameo en "Anatomia d’un assassinat", tocant el piano a quatre mans amb James Stewart, crec recordar que al començament d’aquell melodrama anomenat "Vull viure!" surt un conjunt tocant en un antre, liderat per Art Farmer (trompeta) i Gerry Mulligan (saxo baríton). A l’últim, fora d’aquesta aparició i de reportatges de concerts, només recordo haver-lo vist en un altre llargmetratge titulat "Jazz on a Summer’s Day (Jazz en un dia d’estiu)", documental sobre el Festival de Newport (Rhode Island) de 1958, no estrenat comercialment a Espanya però que vaig poder veure amb el meu pare quan tenia quinze anys, a la Facultat d’Econòmiques de Pedralbes, i em va deixar espatarrat no sols per la música sinó per la fotografia. No cal dir que es troba a Internet, cercant a Google "jazz on a summer’s day youtube"; us el recomano.
En realitat el Festival de Jazz de Newport de 1958 va durar quatre dies, del 3 al 6 de juliol, i les actuacions filmades en "Jazz on a Summer’s Day" només n’eren una selecció a criteri dels directors Bert Stern i Aram Avakian: es van deixar intèrprets de la talla de Benny Goodman, Dave Brubeck, Duke Ellington, Jack Teagarden, Lee Konitz, Max Roach, Miles Davis o Sonny Rollins. Allà Gerry Mulligan, de nou amb Art Farmer però només amb contrabaix i bateria, va intervenir en dues ocasions: dijous 3 al matí i dissabte 5 a la nit, sent la segona actuació, on interpretava "Catch as Catch Can", la recollida en el documental. Aquell mateix any va treure el disc "What Is There to Say", amb vuit peces gravades en estudi, que també podeu trobar a YouTube: la primera és la que dóna nom a l’àlbum, la cinquena "Catch as Catch Can" i l’última "Utter Chaos", que és el tema amb què tancava els seus recitals en aquesta època.
Pel que fa a Duke Ellington, al piano amb una orquestra de quinze membres, entre ells Johnny Hodges al saxo alt i Paul Gonsalves al tenor, cap de les catorze peces que va interpretar al festival coincidien amb les vuit d’aquesta llista: "Day Dream", "Do Nothing till You Hear from Me", "In a Sentimental Mood", "Mood Indigo", "Prelude to a Kiss", "Solitude", "Sophisticated Lady" i "Warm Valley" (les set primeres les podeu trobar cercant "ella fitzgerald meets duke ellington & inving berlin" i l’última "duke ellington warm valley 1940", no us confonguéssiu amb la versió de 1962 formant trio amb Charles Mingus i Max Roach). Però ja n’hi ha prou, de prolegòmens: d’on surt aquesta llista i de què va la història?
A banda de procurar als lectors informació per gaudir de bon jazz, va de Gerald Duch, un senyor de mitjana edat que vivia sol i que, com a bon aficionat a la música, es passava el dia taral·lalejant entre dents temes melòdics, fora de la feina i de quan, després de sopar, veia alguna pel·lícula a la tele. A la minicadena del dormitori tenia gravats en MP3 un munt de peces, algunes programades per sonar a dos quarts de set del matí.
Cada nit, apagada la tele, seleccionava a l’atzar una de les vuit composicions de la llista, es ficava al llit i l’escoltava. Amb sort, s’adormia amb la gravació reproduint-se encara; amb no tanta, era el seu cap el que seguia sentint-la, quan la cançó ja havia deixat de sonar, fins que Morfeu l’acollia plàcidament. Què tenien en comú aquestes melodies, a més de ser totes totes lentes, amb profusió d’intervals de segona menor, i només una en tonalitat major?: en opinió de Gerald, plenament compartida, un regust entre intimista i melancòlic, i una alternança de senzillesa i sofisticació que donava pau i convidava al descans.
Contràriament, havia tingut dificultats per trobar una tonada que el despertés a les 6:30, amb contundència però sense sobresaltar-lo, i que l’injectés l’energia necessària per afrontar la nova jornada. Havia provat amb "Els preludis", de Franz Liszt, pero era una música massa grandiloqüent, igual que l’obertura d’"Els mestres cantaires de Nuremberg", de Richard Wagner; la de "Lohengrin", massa exaltada; la cavalcada de "La Valquíria", seguint amb Wagner, li recordava "Apocalypse now" i "Així parlà Zaratustra", de Richard Strauss, "2001: una odissea de l’espai". Fins i tot havia provat amb l’"Obertura 1812", de Piotr I. Txaikovski, amb les campanes i les canonades del final subratllant l’himne nacional de la Rússia tsarista (que, ves per on, és el mateix de la Rússia de Putin), massa heroica. Havia de ser quelcom que el desvetllés i alhora li donés trempera.
I un bon dia que en comptes de mirar la tele, farcida de pel·liculetes d’acció protagonitzades pel Seagal, el van Damme, el Lundgren i altres pardalets per l’estil, va decidir posar algun dels més de cinc-cents Cds que posseïa i feia temps que no escoltava. Va optar per Gerry Mulligan: primer un amb el saxo baríton a duo amb el tenor Ben Webster i després un altre amb l’alt Paul Desmond. En acabat, va posar un d’aquells discos, descatalogats de les col·leccions que venien als quioscos i que anys enrere comprava per quatre xavos en el soterrani dels desapareguts Discos Balada, del carrer Pelai de Barcelona. Era un recull d’interpretacions de Mulligan, de diverses èpoques. Però amb l’última peça va pegar un bot a la butaca: sonava "Utter Chaos", el tema de cloenda de les seves actuacions entre 1954 i 1962. Arrencant del registre més baix del saxo, aquella escala ascendent de sis notes, aquella tonada burleta que hauria pogut ser la sintonia d’una sèrie televisiva d’humor, era allò que havia estat buscant. Des del dia següent, "Utter Chaos" el despertava cada matí i l’acompanyava al vàter, a la dutxa, mentre es vestia, esmorçava, sortia al carrer i esperava l’autobús per anar a la feina.
En realitat el Festival de Jazz de Newport de 1958 va durar quatre dies, del 3 al 6 de juliol, i les actuacions filmades en "Jazz on a Summer’s Day" només n’eren una selecció a criteri dels directors Bert Stern i Aram Avakian: es van deixar intèrprets de la talla de Benny Goodman, Dave Brubeck, Duke Ellington, Jack Teagarden, Lee Konitz, Max Roach, Miles Davis o Sonny Rollins. Allà Gerry Mulligan, de nou amb Art Farmer però només amb contrabaix i bateria, va intervenir en dues ocasions: dijous 3 al matí i dissabte 5 a la nit, sent la segona actuació, on interpretava "Catch as Catch Can", la recollida en el documental. Aquell mateix any va treure el disc "What Is There to Say", amb vuit peces gravades en estudi, que també podeu trobar a YouTube: la primera és la que dóna nom a l’àlbum, la cinquena "Catch as Catch Can" i l’última "Utter Chaos", que és el tema amb què tancava els seus recitals en aquesta època.
Pel que fa a Duke Ellington, al piano amb una orquestra de quinze membres, entre ells Johnny Hodges al saxo alt i Paul Gonsalves al tenor, cap de les catorze peces que va interpretar al festival coincidien amb les vuit d’aquesta llista: "Day Dream", "Do Nothing till You Hear from Me", "In a Sentimental Mood", "Mood Indigo", "Prelude to a Kiss", "Solitude", "Sophisticated Lady" i "Warm Valley" (les set primeres les podeu trobar cercant "ella fitzgerald meets duke ellington & inving berlin" i l’última "duke ellington warm valley 1940", no us confonguéssiu amb la versió de 1962 formant trio amb Charles Mingus i Max Roach). Però ja n’hi ha prou, de prolegòmens: d’on surt aquesta llista i de què va la història?
A banda de procurar als lectors informació per gaudir de bon jazz, va de Gerald Duch, un senyor de mitjana edat que vivia sol i que, com a bon aficionat a la música, es passava el dia taral·lalejant entre dents temes melòdics, fora de la feina i de quan, després de sopar, veia alguna pel·lícula a la tele. A la minicadena del dormitori tenia gravats en MP3 un munt de peces, algunes programades per sonar a dos quarts de set del matí.
Cada nit, apagada la tele, seleccionava a l’atzar una de les vuit composicions de la llista, es ficava al llit i l’escoltava. Amb sort, s’adormia amb la gravació reproduint-se encara; amb no tanta, era el seu cap el que seguia sentint-la, quan la cançó ja havia deixat de sonar, fins que Morfeu l’acollia plàcidament. Què tenien en comú aquestes melodies, a més de ser totes totes lentes, amb profusió d’intervals de segona menor, i només una en tonalitat major?: en opinió de Gerald, plenament compartida, un regust entre intimista i melancòlic, i una alternança de senzillesa i sofisticació que donava pau i convidava al descans.
Contràriament, havia tingut dificultats per trobar una tonada que el despertés a les 6:30, amb contundència però sense sobresaltar-lo, i que l’injectés l’energia necessària per afrontar la nova jornada. Havia provat amb "Els preludis", de Franz Liszt, pero era una música massa grandiloqüent, igual que l’obertura d’"Els mestres cantaires de Nuremberg", de Richard Wagner; la de "Lohengrin", massa exaltada; la cavalcada de "La Valquíria", seguint amb Wagner, li recordava "Apocalypse now" i "Així parlà Zaratustra", de Richard Strauss, "2001: una odissea de l’espai". Fins i tot havia provat amb l’"Obertura 1812", de Piotr I. Txaikovski, amb les campanes i les canonades del final subratllant l’himne nacional de la Rússia tsarista (que, ves per on, és el mateix de la Rússia de Putin), massa heroica. Havia de ser quelcom que el desvetllés i alhora li donés trempera.
I un bon dia que en comptes de mirar la tele, farcida de pel·liculetes d’acció protagonitzades pel Seagal, el van Damme, el Lundgren i altres pardalets per l’estil, va decidir posar algun dels més de cinc-cents Cds que posseïa i feia temps que no escoltava. Va optar per Gerry Mulligan: primer un amb el saxo baríton a duo amb el tenor Ben Webster i després un altre amb l’alt Paul Desmond. En acabat, va posar un d’aquells discos, descatalogats de les col·leccions que venien als quioscos i que anys enrere comprava per quatre xavos en el soterrani dels desapareguts Discos Balada, del carrer Pelai de Barcelona. Era un recull d’interpretacions de Mulligan, de diverses èpoques. Però amb l’última peça va pegar un bot a la butaca: sonava "Utter Chaos", el tema de cloenda de les seves actuacions entre 1954 i 1962. Arrencant del registre més baix del saxo, aquella escala ascendent de sis notes, aquella tonada burleta que hauria pogut ser la sintonia d’una sèrie televisiva d’humor, era allò que havia estat buscant. Des del dia següent, "Utter Chaos" el despertava cada matí i l’acompanyava al vàter, a la dutxa, mentre es vestia, esmorçava, sortia al carrer i esperava l’autobús per anar a la feina.
Comentaris
-
Cada relat...[Ofensiu]Prou bé | 03-09-2023
Una sorpresa. Ets un pou de coneixements i ens els regales amb generosita
Gràcies.
Amb total cordialitat t -
Això és una mina![Ofensiu]llpages | 01-09-2023 | Valoració: 10
Per als amants del jazz, entre els que em compto, aquest relat és una font inesgotable de peces boníssimes! Benvolgut Joan, deixo aquí el meu comentari, que haig de començar a escoltar tot el que has deixat per escrit, moltes gràcies!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre PRIMERENC/NOVELL [temps real de lectura: 3 minuts]
- Pi i la quadratura del cercle. [temps real de lectura = 4 minuts]
- Hem begut oli.
- Llegir i escriure.
- Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.