EL POEMA DEL TOVALLÓ

és difícil escriure poemes sense caure en allò ridícul o en el sentimentalisme. Segurament és perquè no sabem expresar-ho prou bé. Un aprenentatge.

Espero que aquest vers en el tovaló no l'hagi cremat. És auténtic.

Poesia. M’agrada la paraula, m’agrada llegir lletres que per a algú han representat un sentir. Em quedo amb això. T’arribaran o potser no, de tarannàs el món en va ple i estripar el llegat d’un sentir és un sotrac. La lectura del passat és el record de la memòria.

Oh!

M'ha semblat un microrelat més que un poema, si n'és el cas un vers. El significat sí que pot ser poètic. Tant com la cabellera, la rosa o potser unes camèlies ,o la tuberculosi que n'era molt de poètica.
Tinc un dubte: quan crema el quadern encara és adolescent? O el tenia guardat al fons del calaix?
Ja vaig dir-te que no deixes de sorprendre'm. Gràcies.
Amb total cordialitat

Tinc dos problemes principals amb el que vostè diu.

El primer és aquesta contraposició entre poesia "falsa" i "veritable", i la idea de poesia que "ha de ser".

El segon és la suposada intencionalitat impostora darrere de la poesia "falsa". Tot i que entenc a què es refereix, crec que potser la gent intenta expressar-se amb un poema i no ho aconsegueix. Segurament perquè no és el medi adient, sigui per aquesta persona, o pel seu moment vital. Però de totes maneres, és una cosa, que com moltes altres, es pot aprendre a fer si interessa. I sense practicar, imitar i portar a l'extrem segons quins recursos, de vegades no és possible.

Per acabar, posant per cas que hi hagués impostors amb intenció de deslluir l'honor de la "veritable" poesia, penso que no paga la pena ser indiscriminat amb les paraules i arriscar-se a que les rebin persones que només escriuen poesia sense interessa-se per cognoms de cap mena.

Igual que la pintura, l'escriptura s'expressa de manera realista, abstracte, surrealista, expressionista, romàntica...
Tot i que hi ha molts tipus de poesia, la més criticada sol ser sempre la d'aparença críptica, i dic aparença, perquè és, en molts casos, un altre idioma, el de l'autor o autora, i, per tant, es pot aprendre.
Jo crec que la poesia que molesta, és la que entra a llocs que creiem tancats, i a ningú li agrada que entrin a casa seva sense permís. Però enfadar-se en llegir una poesia, també és una emoció, que és al final del que acostuma a estar feta.
La poesia no neix de la supèrbia, ni d'una ploma sibil·lina, simplement neix perquè ha de fer-ho i creix allà on trobi el sòl que l'agomboli.
Potser aquest adolescent necessitava parlar de "cabelleres fosques com la nit sense estrelles". Odi, és una paraula molt forta i si ell l'odia, potser hi ha alguna cosa dels poemes que s'escola allà on no voldria.
Jo, que vols que et digui, si fos la lluna, també ploraria en veure roses amb tuberculosi i cors trencats, que si ho han fet com la terracota, hauran quedat en mil pedaços.
"El cel és blau. I la teva samarreta també" depèn del context podria significar molt més del que sembla.
Pel que fa a les paraules, hi ha gent que les veu assegudes al banc, esperant que les treguin a ballar i no se'n pot resistir.
Digues-li que no se m'enfadi, és que la metàfora és molt amiga meva.

La poesia ha de sortir del cor i s'ha d'entendre també amb el cor.
Escriure poesia es un privilegi només d'alguns, així com copsar-la en tota la seva profunditat.

Poemes simples, fins i tot ridículs, humans, metafòrics... Tot hi cap, l'expressió natural i el somriure, la espotaneitat... en funció de qui ho escriu i ho llegeix, li dona el seu valor, L'important és sentir. Sempre recordaré que el primer poema, sense saber que ho era, el vaig escriure en un tovalló d'una cafeteria.
Rosa.