El pirata Fetatrossos [Segon tros]

Ja eren tots a dalt. Ja tenien els cofres arrenglerats, un al costat de l'altre. Tots bufaven; l'esforç havia estat considerable.

-Fetatrossos, per què no ens obres un dels cofres per contemplar el seu contingut? -insinuà més que preguntà el "Llarg".
-Estan molt ben tancats. Serà millor fer-ho quan siguem a bord.
-Hem treballat molt durament i volem veure el contingut, al menys, d'un d'ells -exigí en Delfí, ensenyant unes dents brutes i afilades.
-Jo també ho vull veure -digué tímidament en Donat, bo i apartant-se d'en Delfí.
-Jo també -rigué estrepitosament en Tancredo.
-Jo també -digué ràpidament en Guillem.
-Està bé. N'obrirem un dels mitjans... Si després no el podem tancar bé..., haurem d'anar més amb compte.

En Tancredo ja havia agafat un pic per esbotzar la tapa.

-Para, para! -cridà en Fetatrossos-. És millor obrir-lo amb la clau. No et sembla?

En Fetatrossos agafà el cofre petit, es tragué una clau que portava penjada del coll i l'obrí. Dins hi havien les cinc claus que obrien els cinc cofres i els cadenats que els envoltaven.
Les claus estaven numerades, agafà la corresponent a un dels cofres mitjans...
Quina meravella! Quin goig que feia contemplar aquells tresors! Tots van quedar embadalits!

-Molt bé, Fetatrossos, això ens deixa més tranquils -digué amb un brillantor als ulls en Joan Silva.
-Doncs anem cap a la costa. Hem de carregar el tresor al vaixell. Al pas que anem no sé pas si tindrem temps...


Carregaren entre tots els sis cofres: el petit el portava en Fetatrossos; un dels mitjans en Donat; l'altre en Guillem; un dels grossos el portava amb, certa dificultat, en Joan Silva; l'altre més fàcilment en Delfí i, l'últim alegrement en Tancredo.
Arribaren a la costa. Quasi era negra nit. En Fetatrossos proposà de quedar-se a la cabana que els servia de refugi. No hi van estar d'acord.
Llavors tenien un altre problema, la barca que els havia dut fins a la platja només tenia cabuda pels sis tripulants i un cofre. Van estar molta estona discutint com ho havien de fer. A la fi van decidir que anirien tots cada vegada.
L'illa era deserta, no hi havia ningú, per tant podien deixar els cofres ben sols. En canvi si marxaven només uns quants en la barca... podrien... no tornar!
Portaren un cofre dels mitjans. La barca s'ensorrava tant que es temia no poder arribar al vaixell. Amb penes i treballs es va aconseguir i, animats, feren un segon viatge. Van patir massa i decidiren deixar per l'endemà al matí el transport dels tres cofres grossos.
Es van instal·lar en la cabana-refugi. En Fetatrossos es va sacrificar i, encara que fos el manaia de la tropa, va dir que ell dormiria a les golfes, que era una habitació molt baixa i petita, i que ells es podrien aposentar dels baixos. No hi estaven gaire d'acord, però els va convèncer el fet que els cofres es quedaven amb ells, encara que en Fetatrossos continués guardant les claus. Era un bon tracte!
Evidentment cap dels cinc pirates va dormir. A pesar de tot, ningú no es fiava de ningú i van passar la nit somniant amb el que farien amb la part que els tocava a cadascú.
A mida que anaven parlant, la cobdícia feia més acte de presència en aquells tipus patibularis. A poc a poc es van formar dos grups: un format per en Joan Silva i en Tancredo; un altre per en Guillem i en Delfí. Evidentment ningú contava amb en Donat.
Aquests bàndols es van formar quasi sense paraules, però a nivell global continuaven parlant -millor dit, cridant- com si encara formessin una sola pinya.

-Un cofre és ben poca -digué entre dents en Joan Silva-. No us ho sembla?
-Què vols dir? -preguntà tanocament en Tonyina.
-Que cinc cofres fan de més bon repartir que un de sol -aclarí el "Llarg".
-Entre cinc -s'estranyà en Tancredo-. No havíem quedat que...
-Calla, Calla! -cridà el "Llarg" abans que en Roca fiqués la pota-. Sí; havíem quedat que ens en repartiríem un, de cofre... però, ben pensat...
-Tens tota la raó -digué en Guillem, que era més llarg de cames que de sesera-. Tens tota la raó. Ho repartirem millor. No et sembla, Delfí?
-I tant! I tant que ho repartirem millor!

De sobte se sentí la veu d'en Fetatrossos deformada al través del sostre de fusta:

-Mal llamp! Brrr... Què dieu, vosaltres? Em voleu mossegar la meva mà. La mà que voluntàriament us dóna de menjar.

Els pirates, en sentir-ho, es van quedar una xic parats. En Fetatrossos els havia sentit... Però, ben mirat, tot era ben bé igual: ells eren cinc, i van esclafir en una rialla.

-Fetatrossos, ja ho has sentit. Si fas bondat, encara et donarem una part del nostre tresor. Si no, et tallarem el coll.
-El vostre tresor... Brrr... -La veu se sentia plena de ràbia, ràbia que intentava ser continguda-. El tresor és meu, guanyat a força de treball i suors, de penes i fatics, d'hores i hores guanyades a la nit fent hores extres...
-Ara estem massa cansats per pujar... Demà al matí... o baixes voluntàriament o baixaràs per força, ha, ha, ha! -rigué bestialment en Delfí.

La conversa a través del sostre va durar unes quantes hores. Lentament es van afluixar les veus...
De cop i volta, en Joan Silva va fer un salt i cridà:

-Amunt! Amunt! No ens podem adormir! Hem d'anar per feina!
-Jo no puc més! -rondinà en Guillem-. Encara estic adolorit dels... esforços... d'ahir...
-Tinc son! -rondinà en Tancredo.
-Jo encara estic més dolgut dels cops d'en Delfí que de la feina -remugà, sense que ningú li fes cas, en Donat.
-Tots amunt! -cridà en Delfí, regalant-li una altra trompada al pobre Donat.
-Ep, Fetatrossos! Què no ens sents? Au, aixeca't. Vine amb nosaltres... -digué el "Llarg".
-Au, baixa corrents! -bramaren tots alhora.

Ni una paraula. Silenci total. En Fetatrossos no deia ni piu. Devia estar espantat.

-Va, baixa! No ens facis enfadar! Ja et vam dir que ens ho repartiríem entre tots...

Silenci. Agafaren els sabres i pujaren les escales...

-oOo-


-Fetatrrossos -digué amb veu afònica en Xerrameca-. Això de passarr quasi tota la nit imitant la teva veu cansa molt.
-Ha, ha, ha! -rigué satisfactòriament en Fetatrossos-. No oblidis, però, que la idea va ser teva. Quina magnífica idea. Vas calcular a la perfecció el que es trigaria en fer totes les operacions, inclòs el fet del transport en barca. Hem transportat, al vaixell, els dos únics cofres que contenen riqueses, ja que els altres estan plens de ferralles.
-Home, què vols que et digui... -replicà modestament en Xerrameca-. No ha rresultat gens malament. Arra, quan descobrreixin que no hi ets, de moment, es quedarran parrats. Desprrés veurran que t'has deixat la caixa de les claus a sobrre la taula. Provarran d'obrrir els cofrres. Trrigarran una estona a adonarr-se que cap d'elles obrre rres. I com que perr anarr més lleugerrs es van deixarr els pics i pales al sot del tresorr...
-Dubtaran entre anar-hi tots i deixar els cofres... o emportar-se'ls.
En Fetatrossos i en Xerrameca esclafiren en una forta rialla.
-De totes maneres -digué entre rialla i rialla en Fetatrossos-. Quan s'adonin que... que... no tenen un ral...
-Els agafarrà una rràbia immensa! Correrran a la platja i veurran que la barrca ja no hi és, i, potserr començarran a pensarr en el que ha passat...
-Hauran d'esperar que passi algun vaixell que els pugui recollir... Poden passar mesos... I llavors ens buscaran a les illes Paradisíaques...
-I nosaltrres serrem a les illes Rricatxones.

-oOo-

L'endemà al matí, es llevaren i en Xerrameca es va dirigir a la finestreta, que estava oberta i es trobà, sorprès, que per la part de fora hi havia una reixa tant estreta que no podia pas passar per entre els barrots.

-Fetatrossos! -xisclà en Xerrameca-. A la finestrra hi ha una rreixa! Abans no hi erra!
-Què dius? -rondinà en Fetatrossos-. Ho preguntaré a en Càndid Bonafé. Si ho ha fet ell, alguna raó tindrà.

En Fetatrossos es dirigí a la porta. No va poder obrir. Estava tancada per fora.

De sobte va veure lliscar un paper per sota la porta, el va agafar i el va llegir:

Capità Fetatrossos i lloro Xerrameca:
Com que com a pirata no tenia gaire futur, vaig fer un curset de corsari.
Em va costar una mica, però a la fi l'he aprovat, i, per tant, ara sóc Corsari al servei de Sa Majestat -no sé ben bé de quina Majestat- però, com que sóc al cantó de la Llei, us comunico que us podeu considerar presoners.
Càndid Bonafé
Corsari de 3a