El misteri dels quadres desapareguts

Un relat de: Joan Gausachs i Marí

Em dic Marc Mas Portes. Sóc un detectiu que no té gaire feina; és a dir, poquíssima. Afortunadament, tampoc no tinc secretària ni cap ajudant que m'incrementin les despeses de personal. Treballo per lliure i pago el mínim d'autònoms.

Ja feia dies que no es presentava cap cas nou i havia d'anar tirant i allargassant els dos casos que tenia entre mans: el primer era el d'un home que no es fiava de la seva dona; i, el segon era ben bé a l'inrevés: el d'una dona que no es fiava del seu marit. Com que els dos es van presentar per separat -afortunadament-, quan va resultar que es tractava d'un matrimoni, vaig arribar a la conclusió que escoltant l'un i escoltant l'altra ja en tenia prou per a donar les explicacions particulars a cadascun.

Però la veritat és que no ho podia allargar gaire més. En realitat es tractava d'un parell d'enamorats plens de gelosia i res més... Però pagaven!

Quan ja decididament vaig donar els dos casos per liquidats, vaig tenir la sort que eren dues persones molt generoses, i, en descobrir cadascun que no tenia de témer res, van pagar sense cap queixa i deixant una bona propina.

Això em va permetre de viure, o malviure, una temporada. Fins que, fa quatre dies, se'm va presentar Miquel Àngel Sala de Quadres, director d'una sala d'exposicions, bàsicament de quadres, oferint-me el cas que segurament serà el de la meva vida:

-Senyor Mas Portes?
-Sí! Jo mateix. Com sap el meu nom?
-Oh! Veurà. A fora he vist una placa que ho posa. He entrat i, en veure'l, he suposat que era vostè.
-Bona deducció! Si algun dia necessito un ajudant, el tindré present. Deixi'm el seu nom, adreça i telèfon, i ja l'avisaré... arribat el cas.
-Perdó, senyor Mas Portes... Jo no vinc pas a buscar feina... ans al contrari, n'hi vinc a oferir.
-Bé! Ja ho suposava... Ho he fet per veure com reaccionava.
-I per què havia de reaccionar? -preguntà, una mica mosca, en Miquel Àngel Sala de Quadres, que, en aquell moment, jo encara no sabia qui era.
-És que últimament entra molta gent demanant-me feina. I és una manera de distreure'ls, agafar-los per sorpresa i d'aquesta manera només m'apunto aquells que poden ser interessants -vaig aclarir sense gaire convenciment.
-I jo, com he quedat? -repreguntà d'una manera que semblava interessada.
-Molt bé! Vostè seria el primer a qui trucaria... si en tingués necessitat.
-Gràcies, moltes gràcies. De moment li vinc a oferir feina... Més endavant potser serà a l'inrevés.
-Amb tot això, encara no m'ha dit el seu nom?
-Sala, Miquel Àngel Sala de Quadres!
-Segui, segui... Sisplau, comenci pel començament.
-Veurà, senyor Mas Portes. Sóc el director de la sala d'art "Quadres i Pintures Quadres", que va fundar el meu pare i que jo continuo amb un èxit espaterrant.
-Perdoni que el talli... No voldria ser incorrecte -el vaig interrompre, per deixar les coses ben clares de bell començament-. No hem parlat dels meus honoraris. Jo he iniciat aquest petit imperi de la investigació anomenat "Mas Portes" i els...
-Per això no s'ha de preocupar. Si tot surt bé... vostè cobrarà de valent... i si no...
-Em sembla notar un to d'amenaça?
-I ara! Quines coses diu! Si tot surt bé, cobrarà de valent, i si no, solament la seva minuta.
-Bé!... continuï -el vaig tallar, perquè pogués continuar.
-On érem? Ah sí! Sóc el director de la sala d'art "Quadres i Pintures Quadres" -això ja ho havia sentit, però com que qui paga mana, vaig posar el taxímetre en marxa i vaig seguir escoltant-. L'altre dia, ves quines coses passen! Se'm va presentar el gran pintor Domènec Puig Taboada. Quin honor per a la meva sala! Em va ensenyar unes fotografies de les seves últimes obres, quasi totes eren de dones...
-Nues? -vaig preguntar instintivament... I, ràpidament, vaig afegir-. Vull dir que a mi m'interessa molt l'art i a mi en sona que aquest pintor acostuma a fer els quadres amb senyores lleugeres de roba.
-Hi ha de tot a la vinya del Senyor! I el senyor Puig Taboada, efectivament, acostuma... miri... miri... aquí porto un parell... no, tres de les fotografies... que li deia...

Em va mostrar un trio de mosses, que no estaven gens malament, però he de reconèixer que no hi entenc un rave de pintura. A més a més, les tres... no... sembla... que sempre és la mateixa model... estaven d'esquena: segurament aquest Puig Taboada no deu saber pintar cares.

-Pintura de molta qualitat -vaig engegar per dir alguna cosa.
-De qualitat ultra! El senyor Puig Taboada és la crème de la crème! En l'actualitat no hi ha un altre pintor com ell... és a dir... hi ha un pintor americà, es diu Ralph Fisher, afincat a Esplugues City, amb el qual també hi estic tenint tractes...
-Perdoni, senyor Sala de Quadres, però i si anem directe al assumpte?...
-Sí! Sí, perdoni... És que, a pesar de la situació crítica en què em trobo... quan em surt la vena artística...

No hi havia res a fer. Vaig decidir no tornar a interrompre'l. Aquell home s'embrancava amb molta facilitat.

... de totes maneres encara que no vingui al cas, li ensenyaré un parell d'obres d'aquest insigne pintor... i escriptor. És com si diguéssim com el nostre Santiago Rusiñol que tan aviat pintava com escrivia... Miri, miri aquesta fotografia... és en blanc i negre, però es pot observar la qualitat de l'autor...
... Miri, miri aquesta altra... No creu que té un estil fabulós?...

Vaig encendre una cigarreta. Semblava que en tenia per estona per a acabar la seva oratòria. Quan s'hagués esbravat, ja m'explicaria el cas que l'havia portat.

-Bé, doncs... tal com li deia, havia de preparar una exposició de l'insigne pintor Domènec Puig Taboada...

Com que semblava, aparentment, que podria anar directe al cas que em venia a presentar, vaig afegir:

-Per quan és l'exposició?
-Oh! Aquest és el problema.
-Quin problema? No té cap sala lliure?
-Oh! I tant que en tinc! Així que m'ho va proposar, vaig tancar uns dies per a fer reformes i preparar la millor sala en condicions immillorables.
-I doncs?
-Que no puc fer l'exposició.
-Per què?
-Perquè no tinc el quadres.
-I per què no té els quadres.
-Perquè no els trobo.
-No em digui que no troba els quadres.
-Això, això és el que estic dient.

Per un moment em va donar la sensació que no acabaríem mai aquesta conversa. Havia de preguntar directament.

-Escolti, senyor Sala de Quadres; els quadres, per què no els troba? Perquè no sap on son? Perquè els ha perdut? O... Perquè els han robat?
-Això, això mateix -contestà el senyor Sala de Quadres.
-I qui els ha robat?
-No ho sé pas! Per això he vingut a veure'l -contestà el senyor Sala de Quadres amb una lògica que em va semblar irrefutable.
-No es desesperi, els trobarem -vaig dir per a fer temps mentre pensava una contesta més convincent.
-Això, això espero.
-De totes maneres, expliqui... expliqui amb el màxim de detalls tota aquesta història. Quants quadres eren? D'on els han fet desaparèixer? Qui està entremig? -vaig preguntar en un to que volia ser tranquil·litzador, mentre obria la nevera i treia la gerra plena d'aigua de l'aixeta i n'hi oferia.
-Gràcies, moltes gràcies... tenia la gola ben seca... El senyor Puig Taboada em va parlar de vint-i-cinc quadres i me'ls va enviar en cinc caixes molt ben embalades al meu magatzem. Ho va fer, així que vam arreglar els tractes. La setmana passada vam fer el trasllat fins a la sala d'exposicions... i aquest matí en obrir les caixes...
-No n'hi havia ni un -vaig dir en un to de sagacitat detecti-vesca.
-Com ho ha sabut?... Jo encara no ho he dit!
-Pura deducció -vaig continuar en el mateix to de sagacitat-. Si encara hi fossin... no m'hauria vingut a veure.
-Senyor Mas Portes... estic agafant confiança. Crec sincerament que vostè em solucionarà el cas. Efectivament, les caixes...
-Eren buides -vaig continuar, cada cop més sagaçment.
-No! Estaven plenes.
-Com diu? -vaig preguntar, tossint, mentre l'aigua que bevia me l'empassava per l'altre forat.
-Si! Plenes. Plenes de teles en blanc.

-oOo-


El client prometia. Va deixar una bona quantitat a compte. Es veu que aquest Puig Taboada era un bon pintor. Vaig tornar a mirar novament les tres fotografies dels quadres. No sóc un entès en art però si -modestament-un expert en fèmines. Les tres mostres corresponien a la mateixa model, una noia esvelta. A mida que l'anava mirant m'atreia amb més intensitat, vaig començar a posar-me un xic nerviós, i això que sempre m'he tingut per un home amb nervis d'acer.
Començaria la investigació anant a visitar el magatzem del senyor Sala de Quadres. M'hi vaig presentar d'improvís. Em va atendre el seu encarregat, un home molt baix amb un gran bigoti i cara de pocs amics i de poques paraules.

-Què vol?
-Fer quatre preguntes -vaig contestar mirant-lo per sobre de l'esquena.
-Pregunteu de pressa que tinc feina.
-Quin és el vostre nom?
-Per què ho vol saber?
-M'agrada saber amb qui parlo...
-I vostè, com és diu? -quasi cridà.
-Sóc jo qui fa les preguntes -vaig voler deixar ben clar qui era qui dominava la situació... ajudant-me de la meva superior alçada i estirant-me tot el que podia.
-Pregunti el que vulgui -remugà.
-Com és diu?
-Pancraç Escarràs.
-Molt bé Pancraç. Ara ens comencem a entendre -amb aquesta gent no et pots deixar intimidar-. ¿Dies enrere va rebre cinc caixes que provenien del famós pintor Domènec Puig Taboada?
-Sí!
-Qui les va portar?
-Ell mateix. És un home molt trempat.
-Les va obrir?
-No!
-Per què no ho va fer? -vaig seguir preguntant.
-El senyor Puig Taboada és un home molt obert, molt senzill i molt famós. El senyor Sala de Quadres me n'havia parlat molt bé d'ell. A més a més, si no es fa amb compte, els quadres es poden malmetre -va contestar en un excés de verborrea.
-Quan i qui les va traslladar a la sala d'exposicions?
-La setmana passada. Jo mateix.
-Per què vostè mateix.
-Perquè m'ho va manar l'encarregat.
-Però... abans... no m'ha dit vostè, que és l'encarregat?
-Sí! L'encarregat, el mosso i la dona d
e la neteja.

-oOo-


El vaig deixar amb la paraula a la boca. S'havia de donar compte que jo era el que controlava la situació. En Pancraç era innocent, ho vaig deduir només en mirar-li els ulls: tenia una expressió ferotge però de bonhomia alhora. Es clar que per mirar-li els ulls em vaig haver d'ajupir una mica.
Em vaig encaminar vers la sala d'exposicions. El responsable no em deixava entrar, era una espècie de porter de discoteca, és a dir un armari amb cames. No podia deixar que la meva autoritat s'esmicolés, així que li vaig ensenyar la meva placa, cosa que el va col·locar ràpidament al seu lloc.

-No sé de què se m'acusa, però sóc innocent -em va etzibar amb veu cavernosa.
-Encara no se l'acusa de res... però ja ho veurem! -li vaig etzibar jo, per no ser menys, utilitzant el meu to de sagacitat-. Com és diu?
-Pere Porter... per servir-lo.
-La setmana passada van portar del magatzem unes caixes de quadres...
-Sí! Cinc caixes molt ben embalades que va portar en Pancraç, el mosso del magatzem, seguint les ordres del seu encarregat.
-Que és... ell mateix -no vaig dubtar ni un moment en fer-li entenedor que n'estava al corrent de qui era i que res se m'escapava.
-Sí! Vostè, ho sap tot! -exclamà ple d'admiració.
-Jo sempre sé el que s'ha de saber.
-Pregunti... pregunti.
-Tenien indicis d'haver estat obertes?
-No! I ara! El senyor Sala de Quadres no permet mai que s'obri cap caixa sense la seva presència.
-O sigui que no es van tocar mai. N'està ben segur?
-Segur, segur!

-oOo-


Davant de tanta seguretat no vaig dubtar ni un moment en la innocència d'en Pere Porter. Li vaig mirar als ulls i vaig comprendre que aquella mirada d'odi i de tendresa no podia portar mai cap males intencions. Això sí: per mirar-li als ulls em vaig haver de posar de puntetes.
Vaig tornar a mirar les tres fotografies. Vaig tornar a sentir un pessigolleig per tot el cos. Aquella dona m'atreia cada vegada més i més... i això que no la veia sencera.
Sagaçment, li vaig treure la direcció del pintor, al senyor Sala de Quadres. Vivia a Badalona. M'hi vaig enmetrar, vull dir que vaig anar-hi en metro. A peu, quedava un xic lluny, i en cotxe, no hi podia anar perquè, entre altres coses, costava molt d'aparcar i perquè el tenia al taller.
Veritablement el pintor Puig Taboada era un home molt senzill. Em va obrir ell mateix la porta. No podia preguntar directament pels quadres, ja que no podia donar a entendre, al menys de moment, que havien desaparegut. Així que em vaig fer passar per un marxant d'artistes.

-El senyor Puig Taboada?
-Jo mateix. Què ven vostè?
-Res. No venc res. Vinc a oferir els meus serveis com a marxant. Sé que vostè és un pintor conegudíssim i voldria representar-lo.
-No en tinc, jo, de representant.
-Raó de més -aquesta contesta em va tranquil·litzar una mica: no tenia perquè lluitar contra una competència-. Jo podria fer-li propaganda, donar-lo a conèixer més... encara, a transportar els quadres quan faci falta...
-Pari, pari... no en necessito, jo, de representant. Jo mateix em represento. Em surt millor de preu. A més a més, també em faig els trasllats pel meu compte. Tingui en compte que sóc català de tota la vida, jo -em digué, ple de satisfacció i una rialla planera-. L'altre dia, sense anar més lluny, vaig portar uns quadres al magatzem de la coneguda sala de quadres "Quadres i Pintures Quadres"... La coneix?
-Oh! I tant! Pensi que sóc de l'ofici, jo.
-És veritat. De totes maneres... de totes maneres, vostè em cau bé. Passi. Passi, li ensenyaré les meves últimes obres.

En Domènec Puig Taboada em queia bé. Vaig decidir que també era innocent. Tenia una mirada franca i molt ben enquadrada. El vaig mirar fit a fit a les meninas dels ulls. Vaig entrar al seu taller, per un moment vaig pensar que podríem fer negoci: ell pintant i jo venent.

-Miri, miri... tinc quadres per tot arreu... Tinc el vici de tenir-ne començats tres o quatre. Encara no els acabo, ja tinc la necessitat d'embrutar una nova tela. Li agraden?
-Molt -vaig contestar amb un aire que volia donar a entendre que hi entenia molt.
-Doncs miri, els millors són els que vaig portar a la sala d'exposicions "Quadres i Pintures Quadres"... que, per cert, s'obrirà dilluns.
-Suposant que s'obri -vaig dir entre dents.
-Com diu?
-Que així que s'obri aniré a veure l'exposició -vaig sortir-ne com vaig poder.
-Ja veig que és un entès en la matèria. Si alguna vegada em decidís a tenir un representant... crec que pensaria en vostè. No l'hi agradaria pas que li fes un retrat?
-Què vol que li digui... -vaig contestar.
-Digui que sí! Li faré preu d'amic.
-D'amic... d'amic de tota la vida? -vaig preguntar.
-De tota la vida. Vaja! Ara no tinc cap tela. Esperi un moment que vaig al despatx de sota a buscar-ne una. Torno de seguida.

El vaig deixar fer, faltaria més. Estava a casa seva. Encara rumiava els seu oferiment... era una persona molt afable i senzilla... però, la veritat, no sabia com valorava l'amistat. Estava absort amb els meus pensaments, quan vaig sentir que s'obria la porta i entrava una noia molt esvelta que venia de fer footing i... en veure-li la cara, vaig comprendre dues coses alhora: una, que era la seva model, i, segona..., perquè la pintava, sempre, d'esquena...

Sempre he sabut controlar les meves emocions... aquesta vegada però vaig tenir de fer més esforços dels normalment necessaris. De totes maneres sempre havia estat un conco recalcitrant... i els lligams no m'atreien massa...

Un riure un xic nerviós pujava per l'escala. Era en Domènec Puig Taboada que venia amb una rialla a la boca i un quadre a la mà. Un quadre que vaig reconèixer de seguida. Un quadre que corresponia a una de les fotografies que m'havia facilitat el senyor Sala de Quadres.
-Ha, ha, ha! -reia sense poder parar-. Quin cas! Quin cas! Ha, ha, ha!...
-Què li passa? -vaig preguntar en un to més que sagaç.
-Que en obrir una caixa per treure'n una tela nova de trinca, em trobo que està plena de les obres que creia que havia portat a can "Quadres i Pintures Quadres". Pobre senyor Sala de Quadres... Vaig a telefonar-li tot seguit... No vull ni pensar que s'estigui tornant boig buscant les obres... Ha, ha, ha!... les obres... que no ha rebut mai!
"Cas tancat -vaig pensar ple de satisfacció de la rapidesa amb que havia solucionat el problema-. És de suposar que, el senyor Sala de Quadres no es desdirà pas de la seva oferta tan i tan generosa."




Comentaris

  • Un tal Ralph Fisher, afincat a Esplugues City...[Ofensiu]
    Rafael P. Lozano | 29-05-2009 | Valoració: 10

    Hola Joan, sóc en Ralph Fisher, "americà" i admirador dels teus encantadors escrits. M'ha fet molta gràcia rellegir aquest relat tan simpàtic, i revisat pel meu gran amic i germà teu, en Manel.
    He llegit el darrer del 22 de maig. Molt bó també. Com tots els teus.
    Una abraçada

  • cabrioles | 26-02-2009 | Valoració: 8

    Escrius bastant bé i el tema es bo i divertit.

  • Bon relat[Ofensiu]
    Naiade | 05-02-2009 | Valoració: 10

    Quan he vist la llargària m'he espantat un xic i tot, però a mesura que llegia m'he divertit molt.
    Descrit acuradament amb un toc d'ironia que fa que a més de no poder parar de llegir, vagis entrant dins l'historia talment com si fossis allí. Encara em sembla veure al protagonista enriolat baixant per les escales amb el cas solucionat. Tens una gran faceta còmica, amb la que espero ens vagis obsequiant.

    Una abraçada encara ben enriolada

  • Bon humor![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 29-01-2009 | Valoració: 10

    Per damunt de tot. Diàlegs frescos, interessants, enginyosos (tela... amb els noms, eh?)que llisquen als ulls del lector a gran velocitat.
    Tot i la llargària del relat t'he de dir que se m'ha fet curt. Està molt ben escrit i saps mantenir aquest toc intrigant fins al final.
    Et felicito, Joan, per aquesta petita novel·leta. Crec que, com ja t'han dit, podries anar pensant en escriure novel·les sense cap mena de dubte.
    Ha estat un plaer tornar-te a visitar.
    Rep una abraçada.
    Mercè

  • M'ha costat cercar un relat que no tingués el meu comentari[Ofensiu]
    JOANPG | 29-01-2009 | Valoració: 10

    Aquesta vegada és per felicitar-te de tot cor per estar on estàs i que duri.

    El teu amic Joan.

  • QUINS RECORDS![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 04-11-2008 | Valoració: 10

    La meva germana i jo, encara recordem "ara rient" de quan el pare ens va deixar a la carretera amb un pam de nas, quina por! Varem tenir una sensació d'abandonament impressionant, i a més a més, la mare no va dir res, ni tan sols va tombar la cara. Aquest relat dels quadres desapareguts m'ha agradat força, i més perquè l'he pogut llegir a sobre de paper, també he notat que tens un nét que "t'ampaita" amb això de l'escriptura, l'Arnau serà un bon relataire. Ahir em va contestar la teva filla Núria i m'ha fet arribar els catorze relats de l'hereu. Una abraçada Joan.

  • Sembla [Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 29-09-2008 | Valoració: 10

    que si allarguessis més aquest relat tindries una esplèndida novel·la còmic-policíaca; i es que aquest treball t'ha quedat brodat, be estructurat, distret, amb un grau just de "humor còmic" i magníficament escrit.
    Moltes gracies per el ratet que m'has entretingut, i per el teu comentari al meu curt relat AVET LLAMPAT. Et seguiré llegint.

    J. Lluís Cusidó i Ciuraneta


  • Un misteri amb categoria[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-09-2008 | Valoració: 10

    Bé, m'atreviria a dir que el teu relat "sembla" policíac en un primer moment, de fet ja des del títol, i per tant l'hauries pogut inscriure en aquesta categoria perfectament,,, o en la de "suspens"... però, després d'un parell de relectures, m'inclino de manera definitiva per la classificació d'humorístic.

    M'explico: Hi ha una ironia que serveix de fil conductor per al plantejament, la trama i les diferents escenes, la qual cosa no vol dir que la narració no tingui argument, que el té claríssim, sinó que l'enginy destaca en cada gir còmic, en cada frase juganera, en cada nom ocurrent, amb una jovialitat aguda i desenfadada.

    T'agraeixo l'estona de comicitat amb bona lletra, amic Joan!

    I t'envio una abraçada de tardor, que ja és aquí amb nosaltres,
    Unaquimera

  • Completament d'acord[Ofensiu]
    Almodis | 17-09-2008 | Valoració: 10

    És un relat molt entretingut i molt ben escrit, com tots els altres.
    Jo també crec que podries fer una novel·la llarga; imaginació en tens molta i talent literari, també; per tant, t'encoratjo perquè intentis novel·les a diferents concursos.
    Endavant i continua penjant les teves properes narracions.
    Un petó,

  • Molt ben escrit![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 12-09-2008 | Valoració: 10

    I demostres molta imaginació. El relat està molt ben estructurat i manté l'atenció del lector tota l'estona. L'enhorabona!

  • Jo et veig fent novel.la, Joan[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 12-09-2008 | Valoració: 10

    No pot ser que amb la imaginació que tens i la facilitat per crear diàlegs divertits i amens com mostres en aquest relat, no t'hagis proposat de fer una novel.la llarga. M'hi agrada també el to humorístic/sarcastic que fas servir en aquest i en d'altres escrits que t'he llegit (es nota de llarg que ets un conyon, eh?)
    O sigui que pel que he llegit a la teva biografia, haurem de donar gràcies al Pep, a l'Eulàlia i a les casualitats de la vida, pel fet que poguem gaudir de les teves lletres. Una sort doncs per tots plegats.
    Una abraçada i segueix, si us plau, que et llegim.

Valoració mitja: 9.82

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1303 Comentaris

166827 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.