El joc del mentider

"Em quedaré a treballar fins tard" va dir el Joan, gairebé sense pensar-ho. Quan va haver penjat el telèfon es va adonar que, de fet, ja havia enllestit la feina, només li calia gravar, endreçar la taula i tancar l'ordinador. Podia tornar quan volgués a casa, no se'n moria de ganes, però tampoc tenia res millor a fer. De fet, li havia dit a la Gemma que es quedaria fins tard per mandra, per no haver de planificar res en concret per aquella nit. Només la desídia l'havia induït a mentir, ell que rarament deia mentides.

Com li sobrava temps i li mancaven idees, va decidir tornar a peu enlloc d'agafar el metro. Pel carrer, mentre caminava aïllat del món per la música dels Immaculate Fools que sortia a tot volum dels seus auriculars, el Joan va intentar recordar-se de la darrera mentida que havia dit. Es va sorprendre a ell mateix, que no era conscient de la seva sinceritat patològica. A part de les mentides de compromís referents als infumables canalons de la mare de la Gemma i a les psicotròpiques corbates del seu cap de projecte, no recordava que hagués mentit a ningú conscientment des de feia... bé, de fet no recordava la darrera mentida.

Després de mitja hora caminant d'esma, trillant records buscant i rebuscant buscant alguna mentida, va arribar al seu carrer amb un estrany regust de boca. Va mirar el rellotge i va veure que no eren ni les vuit. A allò no se li podia dir treballar fins tard. Va decidir fer una mica de temps. No tenia cap alternativa pensada, es va quedar aturat davant del Canigó, sense saber ben bé on anar.

De sobte un cop a l'espatlla, "noi, que fas aquí". El Ramon, un company de la facultat, que no li queia especialment bé. De fet un cop en una festa s'havia lligat la rosseta de la primera fila de classe que li agradava a ell. Decididament li queia fatal. El recordava amb camisa lacoste i pantalons de pinces, ara duia camisa lacoste i pantalons de pinces, potser l'havia reconegut per això. "Doncs anava a prendre una cervesa aquí, al bar" Altre cop una mentida, de fet a ell no li agradava la cervesa, però va creure que seria una bona escapatòria, el bar semblava fet expressament per a repel·lir els tios amb camisa lacoste i pantalons de pinces. "Aquí, oh... què interessant... té molta personalitat aquest bar... m'hi apunto!". Molta personalitat, però d'on havia sortit aquell tio?... El Joan va intentar esgrimir una excusa de darrera hora, però notava com es posava vermell només d'intentar lligar una nova mentida. Clar, li faltava pràctica.

Van seure i van començar a parlar, el Ramon deia que tenien molt a explicar-se, feia molt que no es veien. Ell havia fet un màster després de la carrera, ara dirigia una consultoria a la diagonal, projectes al Japó, a Alemanya, un no parar. La ràbia que li feia aquell tio, des dels temps de la rosseta, feia que tot allò li fes més aviat fàstic, a part d'enveja, és clar. Quan va ser el seu torn no va poder estar-se d'inflar una mica el seu lloc de treball. Es va autonomenar cap de projecte. Va canviar l'adreça de la seva empresa, no li agradava l'entresol del carrer Guitard, i la va situar en un àtic al Passeig de Gràcia. Evidentment al Ramon no li sonava de res, però era lògic, adduïa el Joan, perquè treballaven sobretot a l'estranger, a Sudamèrica, Àsia. Es veu que treballaven en un projecte per la ONU, col·laborant amb governs del tercer món. Es va empassar el primer glop de cervesa amb un somriure satisfet, orgullós de la seva imaginació.

El Ramon va quedar impressionat, va continuar preguntant per la seva empresa es va mostrar molt interessat pels projectes que el Joan s'anava inventant. A la segona cervesa va aparèixer el primer tema personal, "la meva parella no ho porta gaire bé això que viatgi tant, però que t'he d'explicar, no?". El Ramon no va dir res, es va acabar la cervesa d'un glop i va perdre el somriure. Aquell era el problema, per això estava en aquell barri de mala mort. Feia uns mesos que el seu matrimoni no anava bé, s'havia liat amb una estudiant que va conèixer en una discoteca, però la noia s'havia cansat d'ell, avui l'havia engegat, per això tenia tantes ganes de parlar. Entre la tercera i la quarta cervesa va estar queixant-se del desastre de la seva vida sentimental. El Joan anava assentint, i per la solidaritat que neix al voltant d'una cervesa, o de quatre, va inventar-se una crisis amb la Gemma, per no deixar sol el seu company en aquell mar de desgràcies. Al final, van tornar a la feina. Ara, mirat amb cinc cerveses de perspectiva, el Ramon considerava el Joan un triomfador, estava molt content per ell. Es van canviar les targetes, i quan s'anava a aixecar, que no es presentava com una tasca fàcil, li va dir: "hauríem de parlar un altre dia, crec que et podríem fer un lloc a la nostra empresa".

Després d'acomiadar-se, el Joan enfilava confós el camí cap a casa, li havien fet una oferta de feina al Canigó? Es va aturar davant un aparador d'una botiga de roba i en el seu reflex al mirall va entendre que no podia anar a casa. Tenia els ulls vermells, la caçadora li feia pudor a fum, el seu alé segurament a cervesa. Va girar cua, no podia anar a casa, però que li deia a la Gemma, i on anava.

Va baixar fins a Travessera, allí prop vivia la Pilar, una amiga de la universitat, de fet havia sigut alguna cosa més que una amiga. Va trucar al timbre. "Hola, soc el Joan, estàs enfeinada?". No, no ho estava, va estar contenta de veure'l, no l'esperava, és clar. El va convidar a una cervesa, que prudentment va refusar. "Passava per aquí, i mira, et volia saludar, com fa temps que no parlem". I tant si en feia, també tenien molt per explicar-se. Quan va preguntar-li per la Gemma i a ell se li va enfosquir la mirada. Ella es va preocupar, li va agafar la ma. Res, problemes, una discussió, va posar cara de pena, sabia que la Pilar se'n compadiria. Va empescar-se una crisis, la que havia aparegut al Canigó, però ara agreujada. La pilar el mirava compassivament i li acaronava la ma, al final, com conclusió inevitable de la història que s'acabava d'inventar li va demanar per quedar-se a dormir. Ella és clar el va acollir. Va trucar a la Gemma discretament, li va dir que les coses s'havien complicat molt a la feina, va pensar amb el Ramon i li va anunciar novetats, que no patís que l'endemà li explicaria.

Van sopar i van beure vi. Es van continuar explicant les seves vides, reals i inventades, i van beure més vi. Al final, inevitablement, van acabar parlant de quan eren més que amics, i també inevitablement, van acabar al llit. Ell que mai no li havia dit una mentida a la seva nòvia, ni per quedar bé, ara li posava les banyes. Estava a punt de posar-se a plorar.

Al matí quan es va despertar la Pilar ja no hi era, entrava molt matí a treballar. Li havia deixat tovalloles netes i una nota explicant-li on tenia les galetes i la llet acabada amb un petó de paper. Després de dutxar-se va deixar passar el temps, va arribar a casa prudentment tard, quan la Gemma ja havia marxat, li havia deixat una nota, molt preocupada, i amb molts petons de paper. Ara si que es va posar a plorar.

Va trucar a la feina tard. El cap de projecte, probablement amb una corbata de color groc violent amb espirals verd clorofil.la, li va preguntar què li havia passat. Ell li va dir que havien de parlar. Li va explicar l'oferta del Ramon. Bé, de fet ell no tenia cap oferta. Avui l'alkaseltzer s'enduria les paraules de la nit anterior junt amb el mal de cap, com un altre símptoma de la ressaca, però per ell era una oportunitat que no tornaria a tenir. Li va dir al cap de projecte que l'oferta era en ferm, per entrar a treballar de seguida, en un lloc de responsabilitat. Va insinuar el seu nou salari. Ho va deixar caure esperant la contraoferta, que segurament hauria existit, però es va passar. L'home de la corbata llampant no podia arribar mai a les noves aspiracions del Joan. Li va dir que li sabia greu, que el trobarien a faltar, que era un bon treballador, el Joan sabia que ho deia sincerament. Li donava l'enhorabona, li deia que tindria la porta oberta per tornar quan volgués, però estava convençut que li aniria molt bé. El Joan va penjar, content amb la seva nova feina.

Es va posar els pantalons de pinces, la camisa i l'americana i va baixar al carrer. Estava eufòric, havia superat la seva crisis amb la Gemma, tot i que la Gemma no sabés que havien tingut una crisis, havia aconseguit una bona feina, què més podia demanar? Es va asseure en una taula del Canigó va demanar una cervesa i va decidir que, com a cap de projecte, es concedia un dia lliure.