Dubtes interns

Ens has ofert un breu relat en què poses de manifest una de les realitats humanes (algú s'atreviria a afirmar que és una virtut o defecte femení) més universals: viure amb constants desacords interns.

Crec que vas saber crear un relat molt adequat a la petició de la jutgessa del repte.

Enhorabona, brins!

Núria

la decisió ja està presa. Sigui el que sigui allò que hom decideix, comporta l'acceptació del resultat. El que dius "des de l'abisme de temors" desapareixen un cop resolt el dubte, s'inclini cap on s'inclini.
M'agrada llegir-te.
Que la inspiració sensible sigui en tu
Joanalvol

Un relat ple de sensacions, d'impressions que normalment arriben a través dels sentits ("mirava" "escoltar" ) i que tu ens transmets mitjançant les paraules, creant l'atmosfera propicia per als records... i per als dubtes!
Aquest parell, records i dubtes, són dos dels nostres companys més assidus al llarg de la vida adulta, un temps en què, lluny del paper decisiu dels pares, cadascú ha d'adoptar totes les decisions que li pertoquen, des de les més pètites fins les més arriscades o decisives.

En aquest relat, a més, deixes a la lectora amb el dubte, sense final o amb final obert... de fet, tal com ho viu la protagonista, que no disposa de cap seguretat i desconeix el futur que l'espera.

T'envio una abraçada sense dubtes ni temors, amb la confiança de què tornarem a coincidir aviat,
Unaquimera

Ho he dit altres vegades, sóc un "cagadubtes", però, aquest relat m'ha arribat, I no tinc cap dubte que l'autora ha pres la decisió correcte en escriure'l.
Felicitats Pilar!
- Joan -

protagonista davant d'una operació de la que nosabem res, però que això és el de menys, el principal és sentir i conèixer les pors i xiu-xejus de la protagonista davant quelcom desconegut i arriscat. Molt bona descripció d'aquests sentiments que queden presoners en el cor de la senyora. Imagino que la història acabà bé! Com deia Cabillon : " L'èxit sempre ha estat fill de l'audàcia".

Un bon relat!! Llegint-lo et transportes a la pell de la protagonista... Davant de decisions importants sempre apareixen els grans dubtes, és un fet inevitable... M'agrada com has acabat el relat!
Una abraçada!

Estic plenament coincident amb nonna. La prosa queda implantada com un petit marca pas dins el record del escrit,vol dir aixo que les lletres es nuant dins nostre.

el passeig fins el quirofan és una mica solitari, no deixen pasar la família, jo duc varies operacions i no recordo cap amb la família a prop en el pasadís, però diriem que és una licència literaria.
No ho dubtis, l'altre dia em va inspirar el teu nano, però em sap greu haver-te molestat, tot és un joc, i no hi ha res de personal. M'he apartat una mica de relats, seguint consells d'un amic d'aquí dins.

Escrius bé en prosa poètica, però diria que t'has de deixar anar, no tinguis por de fer literatura, aquest relat no és perfecte del tot, però és un pas més, et felicito.

F.V.

la teva prosa que, després de llegida, resta una llarga estona passejant-se per la ment.
Fa uns mesos em van operar una mà,total res comparat amb el que expliques en el teu relat, però , quan vas camí del quiròfan, la ment no descansa.
Quan veig un nou relat teu ,ja sé , abans de llegir-lo, que m'agradarà.
Una carinyosa abraçada, brins.
Nonna

Bon relat. Molt sensible. Espero que quan el quiròfan torni a obrir les portes.... la decisió hagi funcionat.
El dubte és un procés mental i afegeixo creatiu, molt interesant.

De la memòria dels que se n'anaren a la incertesa del moment en què es decideix un destí. Un relat amn sabor de pluja, amb inconcrecions, indefinicions i incertituds, i un futur obert, com una finestra martellejada per la pluja.
Una síntesi sensitiva i sensible de la vida, i de la mort.
Una abraçada,
franz

son els que tenim, suposo que tots, quan hem de prendre alguna decisió delicada o important, sé el que es.
El teu relat se m'ha enganxat al meu interior aconseguint esborronar-me. Tot llegint em passaven amb claredat per davant dels ulls les imatges de tot el que acuradament relates.
Es un treball fantàstic

J. Lluís

En tenim tants de dubtes interns que no pararíem de nomenar-los. Una mena de calfred m'ha arribat dins meu tot llegint el teu relat. Si és aquest estat anímic el que volies transmetre, Pilar, ho has aconseguit.
Rep una abraçada sense cap dubte.

Mercè