Dialogar

Dialogar

Entre els varis sinònims que el verb dialogar té, els que crec el defineixen millor son ‘debatre’, discutir, o bé ‘parlamentar’. Sempre he pensat que dialogar és molt més que conversar. Quan dialoguem amb algú, es tant important saber exposar amb convicció les nostres idees, com saber escoltar les del altre.

No hi ha res més decebedor que presenciar el que popularment es coneix com un diàleg de sords o ‘un dialogo de besugos’.Com a ‘divertiment’ encara, però la trista realitat és que després d’uns primers moments jocosos, se sol passar a una situació absurda sense cap mena de gràcia.

Ara que estem més que mai inter-connectats mitjançant les xarxes, no tinc gens clar que quan xatejem, estant físicament allunyats uns dels altres, els ‘whatsaps’ amb emoticones inclosos, puguin considerar-se un verdader diàleg. Simplement ens comuniquem. En els xats hi falta la mirada, els ulls, els grans protagonistes d’un diàleg

Un dels àmbits en que el diàleg està més desprestigiat és en la política. No fa gaire, vaig llegir una crítica molt incisiva, que feia palesa que molts polítics, no tracten la discrepància com un debat que hauria de ser possible canalitzar, sinó com un atac greu als seus interessos, que cal ofegar per tots els mitjans. L’articulista s’acabava preguntant si aquest fet no es una forma de dominació de qui erròniament es creu en possessió de la veritat. Imposar-se damunt al contrari fent servir si cal falsedats, és com tots sabem, una pràctica habitual entre els nostres polítics.

La figura d’un moderador, és no solsament encomiable, sinó imprescindible a segons quins debats. Quan dues o més parts estan fortament enfrontades, seria bo que algú amb prou autoritat i criteri, pogués reconduir en positiu el diàleg, fent-los veure que no tot es blanc o negre i que la gamma de grisos es prou amplia per poder arribar a enteses avantatjoses per a tots.

El diàleg, un aprenentatge constant?