De pati

El sol quan surt al matí és vermell o taronja? En Bernat sempre insistia en que era vermell, però jo no ho tenia tan clar. Ell dèia que des de la terrassa de casa seva ho havia vist moltes, moltes vegades i que era rodó com una pilota de futbol i que el seu pare en tenia moltes, moltes fotos i que fèia molta calor quan sortia i que era com la lluna, però al revés, i de dia i amb molts núvols petits que no eren vermells sinó blancs. Dèia que si fos taronja seria com la taronja que ens acabavem de menjar i que no podia ser que el sol fos com una taronja perquè sinó es podria menjar i el sol no es pot menjar perquè està molt, molt calent i ens cremaríem molt!
Jo no m’ho crèia. En Bernat sempre dèia moltes tonteries i parlava mol i molt de pressa i corria sempre sense parar cap aquí i cap allà i fèia unes ganyotes molt estranyes que a vegades em fèien petar de riure. Jo li volia dir que el sol era vermell quan s’amagava darrere les muntanyes i que hi havia uns colors molt bonics damunt seu quan la seva cara tocava les muntanyes. Però no li podia dir perquè quan acabava de dir alguna cosa en Bernat sempre se n’anava corrent i em fèia molta ràbia!
A mi em costava molt parlar; per això m’agradava en Bernat, perquè ell sí que parlava molt bé. Dèia moltes tonteries, sí, però les dèia tan bé! Ara, els dos crèiem que el sol era vermell d’una manera o d’una altra. Fos veritat o mentida que el sol era vermell quan sortia, sí que estàvem d’acord en una cosa: el vermell era el nostre color preferit.
- Bernat, Sònia ! - cridà una de les cuidadores de la guarderia - Va, que ja podeu marxar. Les vostres mares són aquí!
En Bernat sortí corrent, com de costum i tampoc em va dir res, com de costum. Cada dia fèia el mateix i cada dia m’empipava més, però no podia deixar d’admirar la seva seguretat i la seva decisió a l’hora de fer les coses que jo no podia fer de cap manera, que no em sortien tan de pressa, que sempre em fèien dubtar i que, per tant, fèien que em quedés quieta com un estaquirot. Quan vaig arribar al vestíbul la meva mare estava xerrant amb la tieta de’n Bernat.
- La meva mare no ha pogut venir perquè ha anat al metge – em digué mentre corria al meu voltant - i m’ha vingut a buscar la meva tieta, que és molt guai i que sempre em porta galetes de xocolata per brenar i un suc de préssec i ara anirem a passejar a la platja i m’enfilaré a la teranyina sense caure per res, perquè ja hi he anat moltes vegades i és on el meu pare fa les fotos del sol quan surt i és molt, molt vermell i fa molta, molta calor de veritat! Per què no li dius a la teva mare que t’hi porti també? Així t’ensenyaré com s’hi puja sense caure gens ni mica.
- Mama, que podem anar amb en Bernat i la seva tieta a la teranyina de la platja?
- No Sònia - digué secament la mare - Hem d’anar a comprar-te una altra faldilleta. Aquesta que portes t’està quedant petita.
Ostres! Així va ser com no vaig poder anar amb en Bernat a pujar la teranyina de la platja. I des d’aquell dia, cada vegada que hem d’anar a comprar roba perquè em queda petita, m’enfado!