Cava, neules i torrons

Cava, neules i torrons

Em va despertar una trucada de la mare al mòbil. Bon dia Isabel, ja sé que es d’hora, però et voldria demanar si podries donar-me un cop de mà amb el dinar de Nadal. Aquest any també vindran els tiets Lluis i Mercè amb les seves filles, I si finalment també ve la novia del teu germà serem, deixem comptar... 16 persones…Amb quina il•lusió preparava cada any el Nadal la mare...

No et preocupis mare, aquest mateix matí passo per casa i t’ajudo en el que sigui. Que bé que vinguin la Joanna i la Ivet, fa tant temps que no les veig, si que serem colla!

Eren vacances de Nadal i de les 3 noies que compartíem pis, l’Anna havia marxat al seu poble i només quedàvem la Nicol i jo. La Nicol era finlandesa, estava fent un Erasmus a la UPC i havia decidit quedar-se a Barcelona.
Vaig comentar amb la mare si la Nicol podria celebrar el dinar de Nadal amb nosaltres.
La mare l’hi va encantar la idea i em va fer la llista de tot el que havia de comprar, els torrons, els de tota la vida em va dir… Res de aquests moderns que fan ara i que no fan festa. A casa aquest dia, s’havia de fer tot com sempre, com una litúrgia que fes que tothom s’hi trobés bé. Res que pugues alterar una celebració com el dinar de Nadal.

Nicol, que faig? Les meves companyes de pis eren les úniques que coneixien el que jo, des de feia uns mesos tenia coll avall. Aprofitaria el dia en que veuria als avis, pares, germans, tiets, cosins per dir-los-hi la decisió que havia pres? La Nicol també dubtava, però finalment em va animar a fer-ho. Com més tardis, més et costarà, em va dir.
Si les taules de Nadal sempre fan goig, la d’aquell any no l’oblidaré mai. La presidien els avis i tots els altres al seu voltant se’ns veia molt contents. Els més joves ajudàvem a la mare a anar i venir de la cuina. La sopa de galets va ser molt celebrada per la Nicol que no n’havia menjat mai, i tots ens varem interessar pels plats finlandesos de aquelles festes…
El pollastre farcit de prunes i pinyons era tant bo i feia tant Nadal. A les postres amb els torrons i les neules a taula, la Nicol em va picar l’ullet per animar-me a parlar. Se’m va fer un nus a la gola… Vaig agafar un tros de torró de Xixona, el meu preferit i aixecant-me, les cames em tremolaven, vaig demanar un moment de silenci. Tot mirant a la mare vaig començar…

Us he de dir una cosa molt important... El silenci es va fer total. Després de haver-m’ho pensat molt, el proper any entraré de novícia al monestir de Sant Benet de Montserrat. Abans que ningú tingues temps de dir res i mirant sobretot als avis, vaig dir ja una mica més assossegada, que les benedictines tot i ser monges, son molt diferents a les d’abans, que treballen en feines en bé de la societat… Algú va mencionar el nom de la Teresa Forcades... Em vaig veure a mi mateixa crescuda, explicant les bondats de les benedictines sense deixar de mirar a la Nicol que amb els ulls m’animava a seguir parlant. De cop tots varen començar a dir la seva… Ho portaves molt callat… Una mica mística si que has sigut sempre… Germana Isabel, sona bé… Si és el que vols… els més callats eren els avis… Per ells les monges sempre havien sigut unes persones amb hàbits, completament fora del mon, dedicades a resar o com a molt a educar als nens.

La primera a trencar el gel va ser la mare que agafant una ampolla de cava, va demanar al pare que l’obrís i un cop tots varem tenir la copa plena, va demanar amb un to de veu emocionat fer un brindis pel fet d’estar tots reunits i per celebrar la gran noticia que acabaven de saber… Per Sor Isabel ! va dir aixecant la copa i va afegir adreçant-se cap on era jo, per tu filla!

Gràcies mare, vaig sentir que em deia a mi mateixa…