CAMINS AL CEL

El dia es despertà amb ganes, si més no, això em semblava perquè allà a la llunyania, el cel era rogenc, encara. Quan ens saludem, amb el sol, ell fa estona que s’ha llevat, jo no soc tan matinera; el descobreixo quan ja dansa per damunt del fil daurat de l’horitzó. M’han vingut ganes d’anar-lo a trobar; durant la setmana no s’ha deixat veure, els núvols, grisencs i atapeïts, li barraven el pas.
Per gaudir, plenament, de la seva companyia abandono la ciutat per unes hores; sorollosa i farcida d’entrebancs, ara per ara, es fa intransitable i poc amable.
He fet alguns quilòmetres, no massa, però algun trencall hi haurà que s’endinsi a la muntanya. He deixat el cotxe en un espai esclarissat, on n’hi havia un parell més. Em convé caminar i trepitjar el terra sense asfaltar.
L’he trobat, i tant!, terra, palets, pedres cantalades; tinc el que volia, i més. M’he enfilat muntanya a munt; ja no em recordava que feia tanta pujada, o potser m’ho sembla a mi; estic prou desentrenada. No sé el temps que hi porto, però, ja esbufego; de no dur texans, tindria les cames ben esgarrinxades, ara, tan sols en tinc als braços, perquè m’he tret la dessuadora, suava. Un parell de vegades he ensopegat, hi ha diversos troncs i pals mig soterrats, a un d’ells l’he confós amb una serp, o tal vegada n’era, ves a saber, de l’ensurt no me n’he escapat.
No me n’adonava que havia pujat molt, massa; el boscam és prou frondós i, a més, s’ha de dir tot, començava a estar lleugerament cansada, quan m´he trobat en una cruïlla i no sabia per on tirar; per bé que hi hagués indicadors, desconeixia el destí dels dos: “Can Pistraus” l’un i “Camí al Mirador Mar i Cel”. S’acabaren els dubtes, no hi havia color. No tenia cap ganes de perdre’m, tirant per un, i adés, l’altre era més seductor i romàntic, al Mar i del Mar al Cel, m’he dit. Feta la tria, he continuat més animada i segura.
De lluny estant, he vist alguna cosa, indefinible, penjant d’un arbre; en apropar-m’hi, m’he ben espantat: era un sac del qual en sortia un cap! Ha anat d’un fil que m’agafés un atac de cor. Abans d’esfereir-me, han aparegut una filera d’indis cantant i ballant. Eren minyons de muntanya, que no tenien cap intenció de rostir-me en una foguera.
Tot i haver anat a passes comptades, per por de caure, havia arribat, finalment, i escortada d’una bona part de la colla d’indígenes, fins una esplanada, estranyament, més concorreguda del que es podia pensar ja que durant el camí no m’havia creuat ni vist ningú, llevat dels indis.
M’he assegut en un banc de fusta sense que em sorprengués que fos allí. Es clar que després de l’encontre amb els indis, ja no em podia sorprendre res. Amb uns moments de descans m’he refet; en tenia prou per fixar-me en el que hi havia al meu voltant; m’ho mirava de fit a fit.
Uns rètols, no improvisats, pel que es veu de desgast, assenyalen cap al mirador cara al mar, i el Mar era allà; un altre, cap el “xiringuito” del cel, i el Cel hi era, i un altre, encara, Funicular, i no dubto que hi és.
O sigui, que el Camí al Cel, també es pot fer amb funicular! ...Uff!