cafè

Un relat de: neret

El cafè del bar de la universitat era, i deu continuar sent, gairebé tan dolent com el de la màquina. En canvi, el fet de que te'l servissin en una tasseta i que te'l poguessis beure assegut al voltant d'una taula enganxifosa i plena de gots bruts, feia que entrés una mica millor i que, fins i tot, et despertés amb un punt més d'energia.

Al Jaume no és que li agradés massa el cafè, ni el de la màquina ni el del bar. Opinava, en públic, que el del bar era una mica millor, però sense punt de comparació amb el del Manolo, el bar que hi havia a dues cantonades de la universitat. En privat, reconeixia que no hauria sabut distingir quin era quin dels tres sense l'ajut del tiquet. Ara, això si, també admetia que sempre se li posava millor el cafè del Manolo que el del de la universitat, i aquest infinitament millor que el de la màquina. El mèrit, tot sigui dit, en la seva modesta opinió, era més aviat del passeig fins al bar i del privilegi de poder-lo prendre assegut, que no pas de la qualitat del beuratge.

A la Maria en canvi si que li agradava el cafè, i, sempre que ho podia evitar fugia de la beguda sintètica de la màquina i arrossegava els seus amics cap al bar. Avui, evidentment, havia estat ella qui havia estirat el Jaume de la biblioteca. T'està començant a quedar cara de biga biencastada, li havia dit.

Asseguda, fumant un cigarret, somreia mentre el Jaume s'acostava, mantenint un equilibri precari, amb els seu tallat i el cafè sol d'ella. Li agradava que la mimessin tant els nois de classe. Que tontes que havien estat les seves amigues estudiant psicologia, pensava.

-Si la senyora és servida.
-Molt amable... li haurem de donar propina al cambrer.
-Me la cobraré de la peça si no et sap greu.
-Apa maco, vols un cigarret?

Sempre igual, des de que s'havien conegut, gairebé per obligació, ell s'havia d'insinuar, ella l'havia d'engegar. Igual que amb el Pere, bé al Pere algun cop no l'havia engegat, però també era part del joc. El Jaume va refusar el cigarret, de fet no havia fumat mai.

-Com ho portes?
-Podria anar millor.... la veritat és que no avanço gaire, estic una mica empanat.
-Clar, no estem acostumats a estudiar tanta estona... vols venir a prendre alguna cosa aquesta nit?
-Clar, com ja no tenim exàmens...
-Ei, si, que em queda entregar unes pràctiques!
-Les d'hidrologia? Va, però això és de sucre! Que sortiràs amb les del pis?
-Si, la Sònia ha acabat els exàmens i la Gemma està farta d'estudiar, com tu més o menys.
-I l'Itziar?

La Maria li somriu. Ha fet la pregunta mentre remenava el tallat amb gran concentració, com si l'espiral que descrivia el bastonet de plàstic dins el líquid amagués un misteri insondable. Ja fa temps que s'ha acabat, però el temps, com el gust del cafè, és un concepte molt relatiu.

-No crec que vingui, últimament no té mai ganes de fer res. Hauria de sortir més - Fa una pausa, intentant caçar els ulls del Jaume perduts en la immensitat del remolí de tallat - Els dos hauríeu de sortir més.
-Si, segurament tens raó - Finalment deixa el tallat i aixeca la vista- Deu ser part de l'empanada no?

El somriure de la Maria és molt tendre. Deixa el cafè i agafa la ma del Jaume. Vol dir-li alguna cosa, però no sap ben bé que. Només somriu, però sap que amb aquell somriure li està dient tot el que el Jaume necessita sentir. Ell també somriu.

-Que potser interrompo un moment romàntic?

Ha arribat un terrabastall al bar. El Pere ha deixat una pila de llibres sobre la taula, la cartera en una cadira lliure i ell s'ha deixat caure en un altra, desprenent hiperactivitat, com sempre.

-Oi que no us molesta que faci un cafè amb vosaltres mentre feu manetes? Estic mort, i d'aquí mitja hora entro a pràctiques.
-Estàs segur que no necessites una til·la enlloc d'un cafè?
-Una til·la?... no fotis, que no estic malalt, vosaltres voleu alguna cosa?
-Estem servits...- La Maria el segueix amb la mirada quan se'n va cap a la barra, duu la camisa per fora, els pantalons mal planxats i el cabell massa llarg. Clar, no té temps per arreglar-se, algun dia no tindrà temps ni per vestir-se - així penses seguir empanat tota la vida?
-Dona, espero que només fins després d'exàmens.
-No crec que les bigues ara mateix siguin el que més et preocupa.
-Segurament no... si tens raó - El Jaume es repenja a la cadira per fer una pausa- com sempre, em coneixes massa.

El Pere torna amb el cafè. Ell beu cafè sol, molts cafès sols, i amb molt sucre. La Maria diria que no li agrada el cafè, el Jaume suposa que si, i el Pere no s'ha plantejat mai si li agrada o senzillament el necessita.

-I doncs parelleta? Que us estàveu declarant?
-No, el nen que no té ganes de sortir.
-El nen que està empanat, on s'ha d'anar?
-I a tu qui t'ha dit que hi estàs convidat?
-No em diguis aquestes coses que em trenques el cor.
-Veus, al Pere no cal dir-li dues vegades, de fet no cal dir-li ni una vegada.

Tots riuen, el Pere mentre parla ja ha abocat els dos sobrets de sucre al cafè i els està remenant enèrgicament amb la cullereta de plàstic.

-La Sònia sortirà?
-A mi m'ho preguntes?
-Ets la seva companya de pis no?
-i tu el seu nòvio no?
-Si, però ara que està d'exàmens no exerceixo.
-Ja ho pots dir ja, la tens molt abandonada.
-Així no se'n parli més, haurem de sortir! Tu t'apuntes no, mort? Quan tens l'examen?

Mentre parla ja s'ha acabat el cafè i encén un cigarret. Només fuma quan surt i quan té exàmens.

-Dimarts que ve, i si que vindré que ja no tinc el cap per estudiar més. Tu també has acabat ja?
-No, me'n queden dos la setmana que ve, però són dues maries i encara no m'hi he pogut posar. A més primer he d'acabar les pràctiques. Tios m'han trucat per una entrevista!
-Ah si? Però de veritat o per anar a aguantar la mira d'algun topògraf?
-No no, de veritat, d'una constructora. Saps aquella que vam veure l'anunci al taulell?
-No demanaven titulats?
-Si, però ho vaig enviar igualment, m'han dit que també els hi faria falta un becari. A més, a partir del mes que ve em queden tres assignatures i el projecte.
-Clar, i t'avorriràs... mira, podia haver-ho enviat jo també.
-Clar, a tu només et quedarà el projecte no?
-Si aprovo la de dimarts si.
-I després? Ja saps que voldràs fer de gran?

Era la típica pregunta, que mig en broma mig de debó s'havien anat fent des de que van començar la universitat, però cada cop s'acostava més la resposta. El Jaume triga a contestar, s'acaba el tallat, que a hores d'ara està fred.

-Doncs no ho sé, hauria de començar a buscar alguna cosa oi?
-Home depèn. No vols continuar? El Xavi i jo ens passarem a camins - diu la Maria.
-No m'atreu gaire la idea, és allargar la decissió tres anys més.
-Home, és una decissió no?
-Mira Maria, no ho sé, potser si que feu ben fet, però jo ja tinc ganes de guanyar algun caler.
-Pere, tu i la Sònia ja penseu en comprar un pis. És molt diferent, jo no tinc pressa per acabar, fins que l'Àlex no acabi el doctorat.
-Si Pere, tenim un altre ritme de vida.
-En general.
-Ja està dos contra un, com sempre.

La conversa l'han tingut milers de cops, i com sempre tots tenen les seves idees molt clares. Excepte el Jaume, que el que té clar, molt clar, és la seva indecisió, com sempre.

El Pere, que no té ganes de perdre el temps discutint es mira el rellotge, ui que tard, exclama, apaga el cigarret contra el cendrer i recull els trastes.

Jo he de marxar, com quedem? On voleu anar a sopar?
Cadascú a casa seva, nen, que nosaltres encara no hem trobat feina.
Doncs que quedem, a la Conxa a les 11?
A les 12?
I que faig jo fins a les 12?
Passa't pel pis - S'ofereix el Jaume- El Miquel i el Toni segur que també s'apuntaran.
Val, ja ho diré al Rafel i al Morera. Després voldreu anar a l'Apocalipsis és clar?
Si? Un altre cop?
Au va, ja en parlarem que faré tard a la pràctica, ens veiem a la nit!

I tal com havia arribat, amb la mateixa energia que si una tramontanada hagués escombrat el bar, el Pere abandona el local. Els quatre ulls el segueixen fins a la porta, després els del Jaume tornen al tallat, ara buit, i quan s'aixequen es troben amb els de la Maria.

Tu hi vols anar a l'apocalipsis?
Doncs la veritat és que no, però ja veuràs com hi farem cap.
Si, sempre se surt amb la seva. Pobra Sònia és una màrtir.
Pobres de nosaltres.

Comentaris

  • bons diàlegs[Ofensiu]
    98765 | 30-01-2006 | Valoració: 8

    Vull afegir-me als comentaris que et diuen que fas bons diàlegs. T'has plantejat alguna cosa de guionatge? Endavant!

  • El cafè[Ofensiu]
    Xinxeta | 12-09-2005

    Aquestes converses de bar universitari són úniques. Recrees molt bé l'escena típica entre estudiants, on s'hi dibuixen les inquietuds de cada un. "Anar a fer el cafè" és definir-se, relacionar-se...
    De nou un text molt proper, amè i ben escrit.

    Endavant!


  • Quins diàlegs...[Ofensiu]
    Flanagan | 08-09-2005

    Escrius molt bé diàlegs. Simple, dinàmic i clar. Felicitats. M'agrada molt.

    Alexander

  • Llegint els teus relats...[Ofensiu]
    moher | 26-04-2005

    ...sovint tinc la sensació d'haver-los viscut i tot. El cafè de la meva facultat no és tant dolent, però. És prou bo...

    El que fas en aquest relat no és pas fàcil...això de convinar diàleg amb narració i descripcions és tot un art. Te n'has molt bé, l'he trobat molt còmode de llegir.
    També m'ha agradat força el començament. La idea del cafè com a centre de la conversa i de la història (encara que molt sobada) l'he trobat bona.
    Vigila que he vist algunes faltes d'ortografia.

    Bé noi, aquesta setmana llegeixo els dos cafès que em queden.

    Vagi bé!

    moher

  • Un cafè siusplau![Ofensiu]
    Helea | 24-03-2005 | Valoració: 9

    Un relat molt dinàmic i divertit, felicitats. M'estic començant a enganxar als teus relats!
    Una abraçada!

  • Es o vol ser un bon relat, mes... No es que sia del bons[Ofensiu]
    Ferran de Montagut | 22-03-2005 | Valoració: 10

    Encara que et mereixes la meva puntuació, apa anims i endavant una salutació del realataire Ferran de Montagut

  • La narració...[Ofensiu]
    rnbonet | 22-03-2005

    ... té agilitat, i realisme als diàlegs... L'ambient universitari sura per damunt.
    Li trobe, però, que els personatges queden com desdibuixats, anònims...
    PS. Moltes gràcies pels teus COMENT!

  • Prendre cafè...[Ofensiu]
    Carme | 22-03-2005

    Una situació tan simple i tan habitual com és prendre un cafè al bar de la uni pot tenir molt de suc, pel que fa a converses, mirades, silencis que parlen...

    Potser, però (deixa'm criticar-te una mica...) trobo que has pretès explicar massa personatges i alguns queden una mica despenjats... Potser m'agradaria saber més de les reaccions de la Maria, del Jaume... El personatge del Pere m'atrau però potser fa que deixis una mica oblidats els altres dos... No sé, eh, és simplement una opinió personal.

    (A mi m'encanta el cafè, i el concepte "fem un cafè...")

Valoració mitja: 9.25