cafè amb gel (3a part)

Un relat de: neret

-Ara arribo a la rotonda, ara he de tirar cap...? cap a l'esquerra?, val, i ara? Segueixo i abans de la parada del bus tiro cap a... coi nen, gairebé m'ho havia passat de llarg. Val, cap a la dreta, i ara ja és aquí, no? Aparca on puguis, ja ho has dit tu! Mira aquí mateix, suposo que no tenen grues en aquest poble... Això és aquí que hi ha aquests arbres verds, no? Acàcies? Si tu ho dius... i tu on estàs? Dins.. al final, a val, ja et veig, llegint el diari i parlant pel mòbil.

Encara que el Pere no hagués entrat al bar gairebé tirant a terra la porta de vidre i cridant pel mòbil, igualment els parroquians, només pel fet de tractar-se d'una visita inesperada, fora dels habituals del cafè, ja l'haurien repassat de dalt a baix. Per uns moments totes les cares es giren cap a la porta. A les tres o quatre taules on s'està jugant a la botifarra, les partides s'interrompen sobtadament, al mateix temps que les converses s'estronquen. Sembla, talment, com si alguna manilla de trumfos s'hagi quedat suspesa a l'aire, just en el moment en que el Pere empenyia la porta, com deixant temps a una càmera imaginària a escombrar el cafè des de tots els punts de vista tot descrivint un espectacular travelling circular.

Si s'hagués tractat d'una noia probablement s'hauria dilatat l'expectació, però al tractar-se d'un noi jove, ben vestit, per entrar al bar un dia de cada dia, i cridaner, per anar tan ben vestit, la curiositat es limita a algunes mirades de gairell, que el segueixen mentre creuava la sala, ara que les partides de cartes reprenen el seu ritme.

-Penses penjar o seguim parlant pel telèfon?

El Jaume està assegut al fons del bar, en una taula petita de fusta. Davant seu el diari obert i un plat amb les restes de caramel d'un flam..

El Pere aparta l'altra cadira que hi ha al costat de la taula i s'hi deixa caure. Mentre s'afluixa el nus de la corbata el Pere repassa les tronades parets del cafè amb la mirada entre encuriosida i sorpresa. Hi pengen pòsters de quan el Barça guanyava títols, al costat d'altres de l'equip local, encara més antics. En una vitrina que ocupa una gran part de la paret del fons del bar, trofeus plens de pols s'amunteguen entre taulells d'escacs i baralles de cartes possiblement incompletes. A les taules, a part dels jugadors de botifarra, un parell de cares arrugades miren per sobre el diari intentant esbrinar qui és aquest pallasso que ha entrat al bar cridant pel mòbil. Des de darrera la barra, lentament, una figura imponent s'aproxima a la taula.

-Un cafè amb gel Jaume? - El Jaume assenteix amb un somriure - i el senyor que voldrà?
-Un altre, si us plau.

El cambrer recull la taula i retorna a pas pausat a darrera la barra. El Pere encén un cigarret somrient.

-Ja ets un client habitual?
-De tota la vida, algun dia em quedo a jugar a la botifarra i tot.
-N'has aprés?
-Què va! Però són molt comprensius en el fons.

Tots dos riuen, com riuen els vells amics dels acudits que només a ells els hi fan gràcia.

-A quins llocs de trobar-nos tu! - El Pere encara segueix passejant la mirada pel local.
-Si hagués sabut que venies tan mudat ja t'hauria buscat un bar més fi. No et pensis, en aquest país tenen de tot.
-Ei ei, que avui anava a una reunió, no et pensis que sempre vaig així a treballar.
-No cal que demanis perdó tampoc - El Jaume no pot evitar de mirar-se'l divertit.- I que hi anaves a fer a Lleida?
-Una reunió amb els de Carreteres d'aquí, una obra que no s'acaba, s'han de demanar més peles, ja saps, el típic. I llavors, vinga, Pere, cap a Lleida a fer el paperot - Mentre ho diu tampoc no sembla molt fastiguejat, més aviat sembla que es queixi per obligació de queixar-se- I tu tio? Ja es trist que hagi de venir fins aquest poble a trobar-te!
-Que li passa a aquest poble? - El cambrer arriba, pausadament amb els dos cafès i dos vasos curulls de gel, en grans terrossos, com ha de ser, que diria la Maria. Si no fes cara de bona persona, amb tota la seva humanitat i la seva corpulència, el Pere s'hauria acollonit, però no és el cas, i a més té el Jaume que el defensa.
-No li facis cas, Andreu, aquesta gent de Barcelona ja se sap...
-Tot el que sigui passar del Tibidabo ja els hi sembla que és la selva - sentencia el cambrer, mentre deixa els vasos i els cafès damunt la taula - si necessiteu alguna cosa més digueu-ho ara o espereu-vos que acabi de llegir el diari - El Jaume nega somrient amb el cap mentre se'n tornen, el cambrer i la seva mandra, cap a darrera la barra.

Segueixen amb la mirada el seu caminar pausat, el Jaume divertit, el Pere sense poder dissimular l'estranyesa. Quan les seves mirades es creuen, el Jaume baixa els ulls per evitar la mirada del Pere. Una mirada inquisitiva, franca, que no admet divagacions, una mirada que no sap perdre el temps.

-Au va Jaume, no fotis. Sembla que t'amaguis de nosaltres, que cony hi fots en aquest poble comptant senyals?
-Fent un inventari de senyalització viària, xaval.
-Digues-li com vulguis. Ara em diràs que tu vas estudiar per fer això?
-Mira Pere, tenia ganes de canviar. N'estava fart d'aquella enginyeria, tenia ganes d'anar a viure sol, a Llers no hi volia tornar. Tampoc no estic fent res il.legal, que jo sàpigui.

Mentre parlen s'aboquen el cafè dins els vasos. El Pere ha tirat el sucre i ha remenat el cafè amb energia. Després, amb un moviment de canell ràpid, recolzant la tasseta al cantell del got, l'ha abocat sobre el gel. El gel, perfectament congelat, com déu mana, que diria la Maria, ha espetegat amb força amb el contacte amb el líquid cremant. Està al punt, diria ella. El Jaume, mentres, encara està remenant el sucre. Poc a poc va tirant, distretament el cafè amb la cullereta sobre el glaç. Sempre li ha agradat veure com poc a poc desfà les arestes dels glaçons.

-Mira, és una feina com un altra. A més és just el que volia en aquests moments, una cosa temporal, sense massa responsabilitats, per no dir cap, i a més, ben pagada. Te'n faries creus del que paguen per fer aquestes feines absurdes.
-I amb unes perspectives de futur immillorables. Si et vols enganyar, fes-ho, però a mi no em convenceràs. El que tenies eren ganes de fugir de Barcelona.
-Sembla que hagis vingut per explicar-me que he de fer amb la meva vida. T'asseguro que ara mateix és l'últim que necessito - En Pere sent que ha estat massa brusc, el Jaume es fa enrera i la cadira grinyola al rebre la seva esquena, com si ella també estès disgustada.
-No t'emprenyis, no he vingut aquí a fer-te un sermó, tens raó . Si he vingut és per xerrar una estona, quan fa que no ens veiem? Has desaparegut del mapa.
-Us vaig donar el meu mòbil, no?
-Sort encara, ara que no freqüentes llocs amb molta cobertura tampoc. - En Pere fa una pausa, s'adona que està sent molt brusc. Busca en els ulls del Jaume una mica de comprensió - No penses tornar cap dia a Barcelona? Ni de visita?
-Doncs no ho sé, potser tens raó i va sent hora de canviar. El problema és que tu quan tenies 20 anys ja sabies el que volies, i jo ara encara no ho sé... - Ja s'ha cansat de jugar amb el gel, ara acosta la tassa al got i aboca, encara que amb no massa gràcia, el cafè sobre el gel. A aquestes alçades el Pere ja s'ha acabat el cafè i ha encés un altre cigarret- De totes maneres la feina aquesta ja s'acaba. Hauré de buscar alguna altra cosa.
-Una feina normal? En una enginyeria?
-Doncs no ho sé. Tampoc en tinc massa ganes.
-Qualsevol diria que et fa por tornar, o que et fem por nosaltres.
-Vestit així si que em fas por, tu.

Tornen a riure, encara que el Pere mou el cap mosquejat.

-Tampoc no he canviat tant! Avui m'agafes en un mal moment, ja t'ho he dit - Es disculpa mentre s'afluixa el nus de la corbata.
-Si, si, però les grenyes ja deu fer temps que te les has tallat. I pantalons estripats vols dir que en portes gaire sovint?
-Mira, a aquestes alçades no trobo que la roba sigui una raó massa consistent per triar una feina - Apaga el cigarret mig mosquejat, li han tocat un tema que no li agrada, quan aixeca la vista del cendrer de propaganda de Cinzano es troba la rialla burleta del Jaume- Au va, ara de debò, quan quedem amb els de classe sempre parlem de tu.
-Malament suposo.
-Què ho dic de debò, la Maria sobretot, m'ha donat molts records. Ara quedem sovint tots plegats. Amb el Morera, el Xavi i el Rafel anem a jugar a squash un cop a la setmana.
-A squash? Tu? Com t'estàs tornant!
-Passa home! Que no hem canviat tant! Ja li agradaria a la Sònia! Després quan quedem anem a aquell bar de les Corts a prendre unes canyes i unes braves. Saps aquell que anàvem a veure el fútbol?

Ha aconseguit que al Jaume se li esbossi un somriure nostàlgic mentre apura els darrers glops de cafè.

-Va el dia que vinguis anirem a sopar i sortirem pel gòtic. El darrer cop vam estar a punt d'anar a l'Apocalipsis i tot.
-Au va! I que va passar? No et van deixar entrar perquè portaves corbata?
-Ei xaval! Que l'únic cop que no em van deixar entrar era perquè anava amb bambes.
-Si, ja me'n recordo, i quan vas treure-te-les i vas intentar entrar descalç tampoc no els hi va fer gaire gràcia.

Tornen a riure, ara sorollosament. Els parroquians desvien mínimament la mirada, però ja no els hi presten massa atenció, ja s'hi han acostumat.

-Doncs res, que has de venir. A més t'hem d'ensenyar el pis.
-És veritat, que tal? Em vas dir que era per Gràcia no?
-Si tu, la Sònia es va emparrar i tan si com no vam haver de buscar per Gràcia.
-Us deu haver costat un ull de la cara!
-Al banc li ha costat un ull de la cara.
-Per on està?
-Per la Plaça aquella de la revolució de mil vull-cents no-sé-quants. Saps on hi ha el Canigó?
-Ah val! Si, aquella zona els hi agradava molt a elles, fins i tot abans de posar-se de moda - Aquest "elles" li ha portat molts records. S'atura i fa un glop al vas, on només queden glaçons.
-Si, n'està molt contenta. És petitet però ens ha quedat molt bé... vaja, li ha quedat molt bé.

-Si, ja m'imagino que poc t'haurà deixat intervenir en la decoració.
-I ben fet que fa, no et sembla?
-I tant! - No pot evitar fixar-se en la corbata, que de ben segur que ha triat la Sònia, ell mai hauria trobat una combinació de colors encertada.
-Doncs res, suposo que no em podré escaquejar més. El proper cop que vingui a Barcelona et truco.
-Fins quan tens feina aquí?
-Pocs dies, la zona de Tàrrega la tinc pràcticament acabada, ara o me n'assignen una altra o canvio de feina.
-I que faràs?
-Doncs la veritat és que no ho sé.
-Evidentment.

Comentaris

  • Bé, bé.. allò promès és deute, no ? [Ofensiu]
    elisheba | 27-07-2005

    doncs aquí tens un comentari dels cafès i a sobre, ben extens !

    M'ha agradat força aquesta trilogia dels cafès; al primer fas una descripció més detallada de la situació dels que seran els personatges rellevants, de les relacions d'amistat i sentimentals, no hi ha tant diàleg com als següents i s'entén quan dius a la introducció que aquest seria el pròleg. M'ha agradat veure com el cafè és el vincle que va unint cada història. I no només les relaciona, sinó que els hi dóna sentit; és a dir, al primer capítol, parles dels gustos i preferències que tenen pel cafè i dius:

    "La Maria diria que no li agrada el cafè, el Jaume suposa que si, i el Pere no s'ha plantejat mai si li agrada o senzillament el necessita."

    Aquí ja es comença a perfilar caràcters i es deixa entreveure quina serà la tònica de cadascú: la Maria, segura. El Jaume, indecís; i el Pere un esvalotat que no para atenció a gaire res.

    Al "cafè amb ressaca" hi ha més protagonisme de diàlegs. En un principi sembla no guardar molta relació amb l'anterior. Expliques, simplement les aventures i desventures que passen la colla en una nit de festa. Però mentre vas llegint el "cafè amb gel" te n'adones que sense saber de la rutina del pis de les noies, de les seves manies, dels xous que s'esdevenen la nit que surten i dels posteriors "marujeos" que s'expliquen l'endemà, la conversa que tenen el Jaume i el Pere no seria tant nostàlgica.

    M'ha agradat moltíssim que just aquest capítol el titulessis "cafè amb gel", perquè és justament això el que passa després de 4 o 5 anys de no veure's amb algú: que hi ha com una mena de gel que costa de trencar al principi. I vas anant intercalant els diàlegs amb l'estat del gel dels dos gots: el Pere aboca el cafè ràpidament al glaç "espetegant amb força", tal i com ha estat la seva entrada al bar i les seves primeres frases. I el Jaume, en canvi, va tirant-li el cafè poc a poc amb la cullereta, descrivint, també, la manera d'ell: pausada, tranquil·la..


    Doncs mira, que m'ha agradat. I si t'hagués de fer una petita crítica et diria que posessis en algun moment del primer capítol el nom de la carrera que estudien, perquè sí que es va intuint en algun moment, com quan es pregunten quina especialitat faran més tard, però no ho dius clarament enlloc i penso que és important per situar del tot el seu context.


    Apa doncs! que no et queixaràs, noi!

    elisenda.

  • ei, neret[Ofensiu]
    Tiamat | 26-07-2005

    m'estava llegint els teus cafès, i m'agraden molt, enganxen

  • els anys que passen...[Ofensiu]
    qwark | 13-05-2005

    Faig la crítica dels teus cafès uns dies després d'haver-los llegit (per tant, queden absolutament metabolitzats i tan sols en resta el record de l'aroma). T'he de dir que, en part, no els vaig comentar aleshores perquè em van sentar malament. El meu cor de Peter Pan va quedar destrossat per la crua evidència del pas inaturable del temps. Crèixer, madurar, envellir,... I allò tan desagradable de "asseure el cap" (bé, ja m'heu entès) que, en el fons, té implícita una mena de "mort". És com si acabéssis d'escriure el llibre de les coses importants de la teva vida i et dediquéssis tan sols a seguir el guió a partir de llavors. I mirar com els grans de temps del rellotge de sorra es van esmunyint lentament però inexorable entre els teus dits.

  • Ara,...[Ofensiu]
    rnbonet | 04-05-2005 | Valoració: 9

    ... després de llegir "cafè amb ressaca" i aquest cafè present, ja va arribant-me l'oloreta... Queden més clares -clarificades- les situacions "definitòries de personatges" (que et deia al primer "café", així com el sentit de la narració.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: