Cabrit

Aquesta nit es celebra el sopar anual de l’empresa. És una trobada al més alt nivell, bàsicament perquè, a banda de cruspir-se un àpat no apte per a butxaques mileuristes, es presentarà el compte de resultats i es discutiran les inversions futures. No cal dir que el president estarà envoltat pels executius més rellevants, els quals s’empolainen per exhibir els seus projectes més engrescadors amb la retòrica "business" que toca (EDIBTA, double-digit profit, zero budget,...) una forma velada de veure qui la té més llarga.
- Avui en faré una de grossa – em xiuxiueja a cau d’orella en Pere, cap de compres.
- Potser no és el dia més adient – li replico deixondit, que tinc ganes de tenir la festa en pau.
- Vull dir que m’acabaràs pagant un altre sopar d’etiqueta com el d’avui – i em somriu de reüll.
- Què t’empatolles? Que jo et pagaré un sopar a cent euros el cobert? No convé beure abans d’hora, benvolgut amic! – li responc, incrèdul.
- Aquesta nit li diré al president que és un cabrit – remata amb flegma britànica, sense mirar-me a la cara.
De què que, de la sotragada mental, no vesso el contingut de la copa que tinc a les mans, junt amb el que ja m’havia dut a la boca. Si em punxen, no em treuen sang.
- Com dius? M’ho pots repetir això? Que deixes l’empresa? – em refaig amb prou feines.
- Aquesta nit li dic al president que és un cabrit davant de tothom i, el que és més fort encara, el sopar seguirà com si no hagués dit res i jo conservaré el meu lloc de treball. Si tot succeeix com et dic, tu em convidaràs a un sopar de luxe, d’acord? Si no és el cas, te’l pago jo, fa?
Dubto que en Pere estigui en els seus cabals. Potser va pitof perquè ha pres massa alcohol en dejú. En aquest cas, la pèrdua de l’aposta podria ser un bon correctiu a un bocamoll de marca.
- Fet – i m’allunyo sense donar-li opció a dir res més, les armes s’han enlairat i el duel és a punt.
Quan es comencen a aplegar els convidats, qui ha gosat de fer l’arriscada aposta maniobra per apropar-se al president. Es saluden amicalment, enceten conversa, piquen quatre ametlles a peu dret tot xarrupant cava i enfilen cap al menjador així que ens avisen que el sopar és a punt. Me’n faig creus que vulgui fer el que m’ha dit, estic tan expectant que quasi he perdut la gana.
De manera sibil•lina, el cap de compres es situa al costat del president i s’asseu a la seva esquerra. En Pere remena un pressupost alt i l’amo el té en consideració (això és el que ell es pensa) perquè en el darrer exercici econòmic va estalviar un munt de diners a la companyia collant els proveïdors el que no està escrit. Així que fan una ullada a la carta, qui ha fet l’aposta assenyala amb el dit alguna cosa del díptic que sosté el president. Segur que li ha aconsellat un requisit que sap que en aquest restaurant els surt boníssim. Haurà començat a jugar amb foc? Esclar que, qui no arrisca, no pisca.
El cambrer no tarda en arribar amb el que s’ha encomanat. Com que l’aperitiu a peu dret ha estat molt complet, només es servirà un segon plat. Incomprensiblement donada la categoria del local, el cambrer no ha memoritzat qui ha demanat què i diu en veu alta el guisat que sosté a la mà dreta, que va substituint pel següent recolzat a l’avantbraç. L’espatlla de xai ja ha trobat el seu receptor, la brandada de bacallà també, fins que se sent que anuncia:
- El cabrit, si són tan amables?
A l’acte, en Pere assenyala el president i, mirant al cambrer, li diu:
- Aquí, el cabrit és aquí – I ho fa amb un to suficientment alt com per a què se n’assabentin tots els presents.
Es fa un silenci tan espès que es tallaria amb un ganivet. En fraccions de segon, la respiració del col•lectiu ha quedat suspesa, els moviments congelats i la conversa, muda. Els ulls dels presents es focalitzen en l’interpel•lat, qui es gira de seguida i se’l mira amb cara de pocs amics. Però no té temps de dir res, que el seu subordinat li etziba:
- Ah, perdoni, oi que ha demanat cabrit? Ja veurà, el couen amb foc de llenya, és exquisit! – santa paraula! Com un remei lenitiu, l’agosarat col•laborador ha aconseguit treure tot el ferro a l’assumpte, talment com si hagués desactivat una bomba de rellotgeria que tenia a tothom amb el cor en un puny. Amb una sang freda encomiàstica, amb l’habilitat d’un mestre d’esgrima de les paraules, ha aconseguit diluir l’equívoc a proporcions homeopàtiques. I així que la víctima ha entomat el cop, penjant-se el tovalló del coll de la camisa per no tacar-se i desviant la mirada cap al cambrer per assentir que, efectivament, ell és qui ha demanat cabrit, els assistents tornen a respirar, a bellugar braços i cames, i a xerrar pels colzes.
El guisat ja reposa davant de l’amo, i encara no ha clavat la forquilla que ja tinc el meu company (a partir d’ara, l’heroi) fent-me l’ullet des d’on és assegut. Males merdes t’ofeguin, penso per dins, he perdut l’aposta de manera claríssima. Malgrat tot, em trec el barret davant de tanta astúcia per aconseguir el que em va dir que faria. Li pagaré el sopar amb molt de gust i potser així m’assabentaré de més detalls sucosos de la proesa. Mentrestant, em fa l’efecte que he recuperat la gana. Regaré l’àpat amb prou vi com per enterbolir-me el cervell i sortir del neguit que m’ha estat voltant fins ara. Només així aconseguiré que l’experiència viscuda s’enregistri entre la realitat i la ficció (tot i que diuen que la primera sempre supera la segona).