Avui podria dir-te...

Molt bé! Sovint no ens atrevim a dir el que sentim... Ostres, és genial!

b#NaT#b

recordo que arran del repte 150, en el qual vaig participar i que tu molt amablement vas comentar el meu relat, em posaves l'enllaç al teu escrit. Ara he anat a buscar-lo per rellegir-lo i em trobo que no funciona l'enllaç. Apareix el teu nom, però "0" com a títol, i el text ha desaparegut. Curiosament, només es pot llegir el comentari que et va fer l'Àfrika Winslet. Em podries dir quin és i l'aniria a buscar? Segurament deu ser un problema a l'hora de posar l'enllaç. Perquè el recordis, era un repte proposat per la Leela sobre "Desitjos", de principis d'abril d'aquest any. Algunes de les paraules obligades eren "obstacle", "zero"...

Gràcies per endavant, i reitero la meva felicitació.

PS. I perdona haver envaït aquest espai per a fer-te una petició!

de totes aquelles coses que voldries dir, que voldries sentir, que voldries entendre...

"...Que no sé què volen dir
els teus ulls quan em miren
i em cerquen entre la multitud,
..."

Preciosa manera, malgrat tot, de definir aquesta impotència que sents.

En el fons, el poema parla de manera esperançada de tot el que "voldries"... fins arribar a aquests dos darrers versos que et fan sucumbir a la realitat, tot i no agradar-te gens...

"...
Avui podria dir-te això i molt més.
Però sé que, com sempre, no en seré capaç".

Contundència en el teu pensament. Però... i si ho intentes? I si descobreixes que sí, que n'ets capaç? Anima't a provar-ho,,, de vegades ens estestem a negar-nos les nostres pròpies possibilitats...

Una abraçada, Sol_ixent i MOLTES FELICITATS per aquests 22 anyets que fas avui!

Un petó i que tinguis un dia preciós!

Hola News! El que avui he dir ho tinc clar -i tu també. Primer desitjar-te que tinguis un dia extraordinari -preludi de bons auguris en tots els àmbits de la teva vida (Petons preciosa!).
I en segon lloc, afegir-me al reguitzell de comentaris que ja han desglossat el missatge central del poema (tant analitzant el que ens volies transmetre com expressant el que en nosaltres desperten els teus versos).

Seré concís: amb aquest condicional d'avui podria... però resumeixes un situació d'indecisió, de quedar-se a l'escapça, un dilema (amb fons idealista i existencial) que des de temps immemorials ha estat susceptible de ser narrat, declamat o literat. I sí, hi estic d'acord, afecta a d'altres àmbits (a més a més de l'amorós) i ens cal una combinació de prudència, coratge i respecte (la qual cosa, com molt bé saps, és fàcil d'aconsellar però sovint difícil de fer realitat). Ara, per damunt de tot, crec que el text és un exercici de sinceritat i reflexió sempre necessari per seguir endavant i reafirmar així la teva voluntat de ser a través de l'escriptura.

Ben cordial i agraït,
Jofre.

aquest poema em fa sentir molt identificada amb aquestes situacions que quan tens algú al davant li diries moltes coses, però acabes interposant un silenci entre els dos, i amb la sensació d'haver deixat passar un altra oportunitat.

Transmets molt aquest sentiment i el trobo molt ben expressat. M'ha agradat molt.


gypsy

PD: gràcies pels teus comentaris, sempre agraïts per mi, igual que el del repte, que m'ajudarà a seguir millorant.

Una abraçada!

gypsy

"Podria dir-te que t'estimo,
que ets l'energia que em mou;
que el meu cor segueix els teus passos.

Voldria mirar-te i veure't mirant-me,
llegir els teus pensaments en els llavis
i dir-te tot allò que em fas sentir...

Avui podria, però sóc incapaç...
els teus ulls em frenen, m'hi perdo dubtosa,
preguntant-me perquè no puc dir-te el que avui podria..."

És l'amor i la seva estranyesa,
sorprenent misteri de la vida
tan simple en la seva bellesa
que ens deixa adormits sota una mirada...

ens veiem,
que vagi bé!
Gemm@

Tantes coses que no sabem fer, no deiem tantes coses que no gosem explicar... i total, per culpa d'una coseta que diuen vergonya i que cal saber amagar. Cal saber dir el que sents i fer el que pots gosen pensar.

Cal saber ser sense vergonya per passar a ser el tu real, la persona veritablement que existeix i necessita sortir de dins teu...

En fi, sigues valenta que val la pena

Una abraçada i merci pel poema, m'ha fet pensar molt!

Pol

Molt bonic, però no d'ixos poemes que t'embafen, sinó dels que parlen de la realitat. M'ha agradat molt. És el primer que llig teu, però en llegiré la resta.
Gràcies pel comentari! Si t'agrada llegir relats curts sobre el tren et convide a passar pel meu blog: http://proximaparadablog.blogspot.com/

Un abraç des de La Plana Alta

són tans els cops que arribem a pensar això....
voler dir una cosa, i no veure's capaç.
però crec que un dia o altre ho hem d fer, sino després ens penedirem de no haver-ho fet....
m'ha agradat molt!!!

el teu comentari sobre el teu "nick.nome"... ai, la timidesa... que et fa ser gran quan ell no hi és i et fa micropetita quan estàs davant d'ell... però ets "sol-ixent", suau al despuntar rere la muntanya, poruc, amb resplendor tímid... però un dia agafaràs els 22 anys i en faràs valentia i... o potser és millor esperar el moment adient, natural, espontani... que és quan passen les coses més inversemblants...
bé, el dia que esclatis... fes.m'ho saber, em posaré ulleres de sol per a que no m'enlluernis i escoltaré el teu triomf.
ptons...

però tu que ets "sol_ixent"... un matí potser trobaràs la força i la lum necessària per expressar amb suavitat la teva preocupació i el teu amor de sol esplendorós potser eclipsará els dubtes...
una altra abraçada i un petó.

a vegades dir el que un pensa veritablement... hi ha por de trepitjar el terreny de l'altre... hi ha por de descobrir allò que un sospita o tem... i recorrim al silenci que allarga el dubte i crea ombres...
ho has expressat molt bé.
una abraçada!

una merda! no, el poema no, la situació que descrius!

de veritat, fa moltíssima ràbia quan tens coses per dir, però que alguna mena de barrera invisible t'ho priva!

aiix... l'amoooor! (i coses que no són d'amor també, perquè els comentaris negatius tampoc surten tan fàcilment!)


molts petonsss!!


i molt bon sant jordi!