Acceleració

- La mà…, la mà… - repetia quasi mormolant, amb el cos sacsejant-se per una tremolor estranya. Si no fos que es tractava de l’enterramorts del poble, tothom diria que feia molt mala cara, blanc com el paper i en estat de xoc.
Si bé les normes de la cursa d’andròmines de la festa major deien ben clarament que aquestes havien de ser impulsades per l’única força dels pilots, tampoc encaixava amb l’estat deplorable amb què l’havia guanyada, que més que cansat per l’esforç aquell home estava clarament espantat. Tenint en compte la seva feina, això d’esblanqueir-se com si hagués vist la mort tampoc li esqueia.
El cas és que va guanyar de manera sorprenent. El carro metàl·lic del ferrer, un home alt i cepat, sempre s’enduia la victòria perquè tenia unes cames com filferros que tibaven amb la força de les potes d’un cavall, i així va ser com va agafar avantatge als primers metres de la sortida. El cotxe en forma de llonguet del flequer ocupava el tercer lloc, a punt d’avançar l’espardenya fusiforme de set vetes del sabater. El taüt amb rodes de l’enterramorts, ben pensat en l’aerodinàmica però que pesava com un mort (evidentment), es trobava al bell mig dels concursants, resistint l’empenta del grup però sense sobresortir. La sorpresa fou quan, de forma sobtada, accelerà des del gruix de corredors i començà a avançar contendents un rere l’altre, fins situar-se darrere el ferrer i l’avançà per l’esquerra amb una habilitat inaudita, com si dugués un coet al cul. I així fou com arribà sol a la meta i quedà encerclat per un públic enfervorit davant de la proesa. El desconcertant comportament del pilot guanyador així que aturà el vehicle, quequejant en un estat catatònic, va sorprendre als que l’acolliren amb la intenció d’enlairar-lo com si fos un torero, que semblava que es deixava fer, rendit i amb un discurs incoherent amb la seva qualitat de vencedor.
L’enrenou que es formà a l’arribada de l’andròmina guanyadora va distreure l’atenció del públic i va permetre que el vailet s’esmunyís pel forat del taüt on passaven les cames del conductor i es fes fonedís entremig de la gentada. Un cop de peus a terra, sortí com un llampec a amagar-se, mentre s’aguantava el riure en rememorar el bot que havia fet el pilot de l’andròmina quan li posà una mà freda i llefiscosa a l’espatlla i la desplaçà fins prémer-li la nou del coll mentre xiuxiuejava un “he tornat per venjar-me…” que hauria glaçat el més valents del cors. No fou tan sols el contacte entre les dues epidermis, que la mà del noiet estava untada amb un puré espès de maionesa i un punt de grataculs que simulava un estat de putrefacció avançat. Que si bé l’enterramorts estava avesat a traslladar baguls amb masover en el seu característic cotxe a cementiris dels municipis de la contrada, els seus passatgers sempre destacaven per un comportament exquisit, sense cap queixa quant a incomoditats provocades per moviments bruscs o diàlegs provocadors.