A un banc del parc

Acaba de passar. No, més ben dit, de fet m'acaba de passar!
Encara no m'ho puc creure! Però l'he escoltat ben clar. Cada paraula!
Tan càndida he estat? Així d'enganyada?
Haig de reaccionar i contestar-li la pregunta. Això no pot quedar així. Ha d'entendre bé que acaba de fer-la de l'alçada d'un campanar en dir el què m'ha dit… a mi!

-Escolta, escolta'm bé: Quant de temps portem junts?, quantes confidències no hem compartit els darrers mesos? És que no m'has sentit dir mai que soc enemiga dels absoluts i defensora de què tot és possible? I ara, ara vens i em preguntes com si res - què creus que haurien de prohibir?
-Mira, saps què? S'ha acabat! Sí, sí, tu i jo hem acabat! Fora de mi l'equipatge: Tu.
-Això no m'ho empassaré mai! Què pensaves quan m'has fet aquesta maleïda pregunta? Creies que et donaria pistes per a poder fer el fatxenda davant dels que manen com si fossin idees teves?
-Au! Marxa, no et vull veure més. Ves al refugi dels papes que ja et diran, com sempre, això sí- això no. Aixopluga't en els "hermanos"... Ells sí que en saben de prohibir... i, és clar, ara ho veig... que còmode et deus sentir en aquests anys tan foscos de la nostra història quan ni podem parlar el català… quan el sexe és pecat i alguns correm davant dels "grisos".
-Què, què dius? Que m'estic sortint de mare, que no n'hi ha per tants escarafalls? Doncs ara sí que has begut oli, tot un setrill ben ple!
-I, com que t'haig de respondre la pregunta, ho faré perquè si no potser encara no ho hauràs entès. Res. Res. Ho sents? Res més han de prohibir! Mai més! Ningú a ningú! -Et queda prou clar?

I ara, que ja he buidat el pap, m'alço a poc a poc i, sense esperar que ho faci ell, marxaré del costat de qui tan perniciós hauria pogut ser en el meu futur.