A Moura

Un relat de: deòmises

En els teus dits, la melodia
Del desert, l'oasi de les hores
Envoltant la teva cintura;
Cenyeix, amb els teus braços, l'amplitud
Del món i busca-hi els seus límits.

Refaré el mosaic de les teves cames
Amb les tessel·les dels meus besos
Per a que hi germini la Natura,
La infància en les palmes de la solitud,
Fragilitat perduda enmig de la memòria.

Frueixo la llet, el bressol de la lluna,
Reverberació dels teus llavis,
I em resta el gust de la nit obscura
Dels teus mugrons materns, la plenitud
Del teu cos que, fèrtil, m'espera.

En els teus dits, la meva vida,
L'agonia de no poder libar-te l'ànima.

Comentaris

  • No crec[Ofensiu]
    Gertrudis | 06-11-2007 | Valoració: 10

    que siguis nou aquí, bé, no ho puc assegurar perquè jo també sóc nova, però tens un llenguatge ric i imatges molt maques. Serà que sóc romàntica però m'agradaria que algú m'escrivís aquestes coses a mi.

    Un petó, Clàudia

  • "no poder libar-te l'ànima..."[Ofensiu]
    angie | 27-10-2007

    Fantàstic poema!. Crec que no t'havia llegit encara i ha estat tota una sorpresa passejar per la teva plana (no sabia que tenies tanta publicació penjada).
    Dels teus versos et diré que m'agraden les imatges i les sensacions que destil.len i que van caien gota a gota, amb el pes de les emocions i acaben inundant la base del poema amb un vers contundent i que escanya, per no deixar perdre ni un bri de sentit al conjunt.

    Ooooole!

    angie

  • com és possible?[Ofensiu]
    gypsy | 21-10-2007 | Valoració: 10

    tens molts relats!
    Aquest és brutal! quina meravella de qualitat!
    on t'amagaves????


    OHHHHHH!

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306103 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978