Repte Clàssic MCCCXI Ball de rams

Aquí teniu, mestressa, amb fanalets ,pollastres i valsos:

Caspolines
Era la verge dels miracles. Admirada i respectada a la comarca i veïnes. Curava a tots els sonats, els tocats de l’ala, els bojos...
La seva balma era l’últim refugi dels desesperats.
Portaven als malalts, als guillats que no havien sortit mai del poble.
Impressionant l’escenari. Església il·luminada amb ciris, fanalets, pintures, escultures, policromia...
Febles llums i l’escenografia dels capellans, lenta, solemne...
L’encens, les olors mai sentides...
Els cants... les lletanies; la salmòdia repetida...
Les bruixes caspolines els portaven al més profund de la cova. Els amorraven a una imatge, els il·luminaven amb espelmes i els feien una palla.
Passaven una temporada tranquils; fins que tornessin a necessitar el ritual; cada vegada els costava menys convèncer-los.
Acabada la guerra, Franco va posar un guàrdia civil a la porta i va decretar: s’han acabat els encanteris. Prou bruixes.
A un d’ells li vaig portar un pollastre a l’ast i una xibeca. Vam ballar un vals:
—Un, dos, tres, un dos, tres...
—Pero usted es maricón o que?
Es van acabar les caspolines.
Sempre m’he preguntat si encara existeixen o són llegenda.
Per una d’elles no m’importaria fer-me passar per boig; potser ho sóc i les necessito, però no sé si són reals o les he somiat.
El guàrdia civil sí que era real. Hi hem perdut molt, sens dubte.