Detall intervenció

RE: Ni que m'ho preguntéssiu un milió de vegades

Intervenció de: Lois Tarranco | 21-03-2007


M'agradat molt, es un relat cru però molt real. Una de les experiències pitjors que et poden passar, no per la presó si no per l'enfermetat que porta això. Gracies Carme.


Respostes

  • Carrer enllà
    Bruixot | 18/03/2007 a les 19:21

    L'home corre gairebé sense mirar endavant. Com si estigués posseït per un desig irrefrenable d'emprendre el vol, d'aixecar els peus de terra i marxar flotant per damunt dels edificis que l'envolten. En un moment concret mira per sobre l'espatlla, com si esperés que algú l'estigués a punt d'encalçar, i s'entrebanca. Cau a terra amb les dues mans per davant, esgarrinxant-se els palmells que queden amb la pell mig arrencada. Una llàgrima de dolor li rodola galta avall. S'aixeca, cap cot, i comença a córrer de nou, mig ranquejant, carrer enllà.

    Quan la va conèixer li va semblar una noia d'allò més seductora. Tenia els ulls mig verds, mig blaus, que el miraven amb cara de gata maula. El somriure, provocador, i uns llavis prims i gairebé sempre mullats, que semblaven clamar un bes rere un altre. Ella era de Tortosa, li va dir, potser per justificar un parlar entre melodiós i estrident que sovint es feia mig incomprensible. I segur també per justificar-se a l'hora de la seva sexualitat desinhibida, franca i directa.

    -Que és que pacallà nos diem les coses tal com raja, no nos estem de subterfugis i amollem la tossina sense preocupar-nos-en gaire - li deia mentre l'hi engrapava el cul amb la mà ben oberta.

    Aquella mateixa tarda varen passar-se-la tota dins el llit, buscant-se les pessigolles en els llocs més impensables. "És insaciable", es deia mentre intentava reunir forces tot empassant-se cinc rovells d'ou barrejats amb una mica de vodka.

    Després de tres setmanes i d'haver perdut la feina es va adonar que aviat li començarien a escassejar els diners. A ella li encantava d'empastifar-lo tot amb caviar iraní per després recórrer-li el cos amb la llengua. Dues llaunes per sessió. Per no parlar del xampany francès, de les gambes de Palamós a la planxa, de la llagosta a l'americana. Però ell no ho podia, no ho volia evitar. Estava enganxat a ella com el que juga cada matí amb les màquines escurabutxaques tot i sabent que li està arruïnant la vida. Es deia mentides ben conscient que ho eren, per evitar l'angoixa de saber-se dependent del seu flux, dels seus pits, de la seva llengua.

    -Quin cop de ratera t'ha agafat ara, que vols sortir a les dues de la matinada? - li va dir ella quan el va veure vestit i dempeus a punt de sortir.

    Ell li va dir que no tingués por, que tornaria i no s'haurien de preocupar de res. Això era ahir, o avui, tot i que els temps verbals sempre ens juguen una mala passada.

    Va anar al local que ja coneixia. Sabia que allà es jugaven timbes de pòquer on s'hi manegava una pila de diners. El coneixia de la seva època d'estudiant delerós de les experiències fortes, sense límits on agafar-se. El seu pla era simple, li prendria el revòlver al goril·la de l'entrada, i els amenaçaria de fotre'ls un tret entre els dos ulls. Segur que en trauria entre cinquanta i seixanta mil euros, prou diners com per seguir amb els seus jocs durant un parell de mesos. Després tampoc importava, al ritme que portaven segur que la dinyaria abans que s'acabessin els diners, amb un somriure a la boca, de ben segur.

    Però com sempre els plans mai surten com un s'espera. Quan va fotre-li el revòlver al energumen de l'entrada, dos paios esprimatxats es varen aixecar a l'uníson com si s'hagués deixat anar un ressort. Els dos es varen treure una pipa de la butxaca i en un tres i no res l'apuntaven directament al tercer ull. Ja se sap que els desesperats sempre acaben tenint sort. Així que a l'engegar el primer tret que li va fer esclatar la clepsa al de la dreta, l'altre, al·lucinat, sols va saber encertar el cantell de la porta. Sis bales, i sis cadàvers més tard, ell seguia dempeus en una cambra que havia esdevingut l'interior de l'estómac d'un lleó.

    Va recollir la pasta, anaven força carregats, i es va adonar que s'havia carregat a l'inspector en cap dels mossos i al regidor del districte principal. "L'hem ben fotuda", es deia mentre es posava bé la xupa de cuir i sortia al carrer on ja clarejava. "I és diumenge al matí, recoi, ningú pels refotuts carrers on amagar-se".

    Ara sap que ja no pot tornar al pis on l'espera la insaciable. Una cosa és carregar-se un parell de mafiosos i de gent de mala calanya, però fotre's un guripa i un polític és el pitjor que li podia passar. Com a mínim t'apliquen la llei antiterrorista i ja se sap que als soterranis de la direcció general no et tracten pas amb sofàs i coixins de plomes. Recordava els esgarips que va sentir aquell cop que el seu amic el fill del governador el va portar a visitar-los com si fos un parc d'atraccions, el túnel del terror o una cosa similar. I la seva pell era massa sensible per resistir-ho, i menys després de tres setmanes de follar pels descosits.

    No pot deixar de donar-li voltes al cap. Es desespera. I arrenca a córrer. Carrer enllà, gairebé sense mirar davant. Com si estigués posseït per un desig irrefrenable d'emprendre el vol, d'aixecar els peus de terra i marxar flotant per damunt dels edificis que l'envolten. En un moment concret mira per sobre l'espatlla, com si esperés que algú l'estigués a punt d'encalçar, i s'entrebanca. Cau a terra amb les dues mans per davant, esgarrinxant-se els palmells que li queden amb la pell mig arrencada. Una llàgrima de dolor li rodola galta avall. S'aixeca, cap cot, i comença a córrer de nou, mig ranquejant.

    De cop recorda el revòlver. El treu de la butxaca, i sense dubtar ni un moment se'l posa a la templa. Mira el cel, que comença a enrogir-se per un sol que ell ja creu que no veurà. Prem el gallet.

    Però el revòlvers sols tenen sis bales.
    • RE: Carrer enllà
      Lois Tarranco | 20/03/2007 a les 09:57

      m'agrada molt, es molt bo. Gracies. Lois Tarranco.
      Em podries dir com es posa l'enllaç a la primera pagina del fòrum, per que la gent pugi anar posant el seu conte?. Gracies.
  • Ni que m'ho preguntéssiu un milió de vegades
    Carme Cabús | 20/03/2007 a les 20:39

    En aquell temps que vaig venir a espetegar aquí, les línies mestres de la meva vida ja estaven traçades, els daus tirats, les cartes de boca enlaire. M'estava a Trepitjaterrossos, un lloc que aleshores delimitava els confins de la meva vida.
    En aquell barri horrorós, on m'havia quedat atrapat quan ho havia perdut tot, vivia en una casa petita, vella i rònega, d'on només hi havia habilitada una habitació. El menjador no tenia portes a cap de les dues obertures interiors, les quals donaven a una cuina arrossinada i al passadís, i aquell hivern hi havia col·locat dues cortines blaves, pesants, de gruixuda roba de cotó, trobades a l'atzar en un contenidor, per guarir-me del fred. Hi havia una altra porta que donava a un balcó petit, on hi havia un cobert ple d'escletxes per on es colava l'aire glaçat, dins del qual s'hi trobava la tassa del vàter i una dutxa de plat, minúscula, d'aigua freda. La habitació on dormia, amb un matalàs a terra, tenia una finestra que donava a aquest menjador, i la llum que m'entrava era interior i feia sensació de sordidesa. Hi havia una altra habitació, la qual donava al carrer, que jo no havia tingut esma d'arreglar. Estava plena de runa i mobles esgavellats, amb un porticó desballestat damunt d'un vidre trencat. Jo tenia aquesta habitació tancada, i les arnes hi havien fet els seus nius tubulars penjants del sostre i, cada cop que obria la porta, una munió de petites papallones marrons es colaven al meu habitacle.
    Tot era pobre, de llum esgrogueïda, de mobles de contenidor, però era l'única cosa que en aquell moment em podia pagar, l'únic lloc on em podia estar. I encara havia de donar gràcies per no estar tirat al carrer sota cartrons, per haver trobat aquell aixopluc on poder gaudir, dit directament, del que restava de la meva llibertat.
    En aquella casa el pitjor era la solitud que sentia, el silenci constant, la buidor corprenedora. Al començament d'haver anat a parar allà, tenia l'esperança que m'hi estaria poc, que la meva vida agafaria una altra direcció, que allà només m'hi aturava provisionalment. Comptava amb refer-me aviat i tornar a tenir una feina consistent, una quotidianitat trafegosa i rutinària, un sou que em permetés fer una vida com els altres, simplement una vida normal, per poder crear una llar per a mi i per a la meva mare, l'única família que em quedava al món. Però va passar el temps i jo em vaig anar enfonsant en un forat cada cop més negre, sense ningú que m'ajudés a sortir-me'n, ningú que em vingués a veure, ni que m'oferís una mà, ni que em donés cap estímul. Ningú va venir a socorre'm, i totes les persones que havia tingut al costat, inclosa la meva mare, m'havien abandonat o estaven elles mateixes perdudes.
    El barri era miserable, com una calavera corcada en aparença i esperit, suburbial, al costat d'un riu mort que escolava aigua bruta dels productes químics de les fàbriques tèxtils. N'hi havia tres a l'altra banda del pont, on habitacles tan pobres com el meu escalaven el turó en una forma desordenada i paupèrrima.
    Aleshores jo encara era jove. Tenia poc més de quaranta anys, però el fort xoc que havia viscut m'havia destruït emocionalment i no podia treballar. Només recollia envasos buits, coses de drapaire a escombraries i contenidors, que després revenia, i així anava subsistint amb la poca dignitat que em quedava.
    Què em restava, aleshores? Tenia la mare en un asil, passada la setantena, recollida per la beneficència, mig orada a causa d'allò que, per culpa meva, li havia passat. Com que jo robava a tort i a dret, com que prenia de la meva família indefensa -la mare i un germà- tot el sosté i tots els diners que ella guanyava per mantenir-se i comprar per al meu germà, malalt de leucèmia, la medicació que li calia per continuar en vida, doncs quan ell va morir la meva mare es va trastocar. Va ser la mateixa època que vaig deixar de veure el meu fill per sempre més, quan la meva dona va renegar de mi i fins i tot em va arribar a escopir, i va abjurar de mi com d'un cas perdut i lamentable, i em va passar a considerar una influència perniciosa per a ella i el meu fill. Ell tenia poc més de dos anys. Ara potser ja en té vint, però enlloc del món, ni que hi ensopegués de front, no el reconeixeria. Ni ell a mi. I si ho fes, segurament encara en faria befa i, en el fons, em menysprearia de valent. I potser, potser, en pensar que jo sóc el seu pare, s'odiaria a si mateix.
    Un dia, un antic jugador del rerefons del bar del pòquer on jugàvem, on jo invariablement amollava la tossina, on ho vaig perdre tot, i on, malgrat la decadència absoluta en picat de la meva persona, hi tornava i hi tornava, mogut com per la més poderosa de les drogues, a la qual no podia sostraure'm, em va veure. Em va trobar recollint despulles i es va burlar sardònicament de mi, de la meva misèria, del fet que ja no em quedés res. Perquè quan ja no em va quedar res, quan m'ho havien polit tot, van ser els mateixos jugadors els primers que em van aviar a la meva nefasta sort, amb una maledicció, a la pura indigència, de la qual aquell paio indecent ara en feia befa. Se'n va riure de valent de mi, mentre jo furgava dins un contenidor, que va ser on casualment vaig trobar aquella barra de plom. I em va venir aquell cop de ratera.
    No va morir del tust que li vaig pegar, sinó que va caure enrere i el cop que es va donar va ser fatal.
    No em dol la seva mort, encara que arran d'això estigui tancat en aquesta presó, des d'on escric, i d'on ja no vull sortir.
    Ara mateix, com podeu veure, escric. Escric per fer-me minvar la por del meu no-res. Escric per poder trobar una línia de sentit a la meva vida, ni que sigui a partir del reconeixement dels meus errors, de les meves mentides, de la meva pròpia responsabilitat en el meu destí i en el d'aquells a qui he estimat. Aquesta és la miserable història de la meva vida, no gaire diferent potser de la de qualsevol persona que hagi adquirit la meva malaltia: la ludopatia, una xacra del cervell pitjor que la pitjor que pugui existir a qualsevol altra part del cos. Una angoixa compulsiva de jugar introduïda als nervis i a la sang que m'ha dominat des de sempre, i per culpa de la qual, en el cas de poder escollir, ni que m'ho preguntéssiu un milió de vegades, hagués triat no néixer.

    • RE: Ni que m'ho preguntéssiu un milió de vegades
      Lois Tarranco | 21/03/2007 a les 09:40

      M'agradat molt, es un relat cru però molt real. Una de les experiències pitjors que et poden passar, no per la presó si no per l'enfermetat que porta això. Gracies Carme.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.