Pablo Neruda

Hem perdut encara aquest capvespre
Ningú ens va veure aquesta tarda amb les mans agafades
mentre la nit atzur queia damunt el món.

De ma finestra estant he vist
la festa del ponent als llunyans pujols.

A estones com una moneda
s'encenia un grill de sol entre les meves mans.

Jo et recordava amb l'ànima serrada
d'aquesta tristesa que tu em saps.

Aleshores, on eres?
Entre quina gent?
Dient quines paraules?
Per què em vindrà tot l'amor de cop
que em sento trist, i et sento llunyana?

Va caure el llibre que sempre es pren al capvespre,
i com un gos ferit rodolà fins als meus peus ma capa.

Sempre, sempre t'allunyes a les tardes
fins on el capvespre corre esborrant estàtues.