Descriure alguna cosa que fa mal no és fàcil. I no és fàcil descriure els sentiments quan els estàs sentint a flor de pell, sense el temps de reflexió que et permet racionalitzar i canalitzar els sentiments d'una forma menys visceral i més apagada.
En aquest relat, Marta, dius tot allò que no surt del cap, sinó del cor. Has fet paraules d'una emoció, i gràcies a aquestes paraules has fet despertar en mi una certa incomoditat, una repulsió més intensa cap a aquest drama que sempre colpeja a qui ni deuria.
No hi ha paraules que et pugui dir que no t'hagi dit algú més proper i més conegut que jo, un simple company teu d'aquest llarg i estret camí que és la vida, però tampoc em fa falta. Quan et vegi no ho faré amb compassió, amb la tristor que provoca una mala notícia, sinó que intentaré veure en els teus ulls l'esperança que es desprén de les teves paraules i em deixaré untar per ella, per, d'aquesta manera, pensar que, malgrat els daltabaixos que patim, aquesta vida val la pena.