Zelestes

Un dia em vaig posar a pintar una tela i m'ho vaig passar molt bé. He de dir que l'havia encertat amb els colors i les pinzellades fluien soles. Mentre pintava, jo mateix em meravellava de la meva obra i de lo inspirat que em sentia. Vaig seguir pintant-hi accentuant i deformant les perspectives, definint i difuminant més els contrastos, afegint-hi més detalls i detallets. Fins i tot vaig tapar coses amb més genialitats. Un cop acabat, estava exhultant de satisfacció. A l'endemà vaig adonar-me de que no havia parat a temps.

**********

De fet, aquí, el que potser volia dir era el sentit prosodic del text. O així crec jo que s'hauria de llegir per a copsar be el sentit; o per a escoltar més l'anima que ho diu que la ploma que ho escriu.

...
- Introito ad altare Dei.
Es va aturar, i va treure el cap a la fosca escala de cargol, i va cridar bruscament:
- Puja aquí, Kinch! Puja jesuïta covard!
...

La lectura de Zeleste és com la de l'Ulysses de James Joyce, tan divertida com instructiva. Allan, si fossis capaç d'escriure mil pàgines seguides com aquesta superaries al mateix Joyce.
Relat plè de simbolisme èpic, i com l'Ulysses, d'atmosfera naturalista.
I com a l'Ulysses hi puc veure com un "colossal ressentiment contra la humanitat" per totes les baixeses dels personatges. Però no, els personatges de tota manerta conquisten la meva comprensió i respecte veient les angoixes de l'ànima i els dolors del cos humà... continuament batallant i bategant per fer sorgir alguna bellesa de les ombres.

Atrapats en la simbiogènesis, de la qual en som deixebles vivíssims,
hem après a conviure amb estadants de regions sublimítrofes de l’aura del nostre cicle.
Gats mesquers assetgen les entrades a cuines i menjadors amb els seus ulls de tenebra.
El sistema de castes exclou als apocats, malalts, estúpids...
Les nits zelestes, les gates petites criden amb un plor de ganivets
quan els mascles els hi fereixen les vulves amb els seus penis punxents.
La població mai passa d’uns límits;
els grans mascles no volen la competència,
i tampoc hi ha menjar per tots.
Les rates que visiten l’edifici en nits càlides
són tan espantoses que els hi fan paüra,
i cap d’ells els hi planta mai cara.
Jo tampoc, ni ningú.
Al principi de ser aquí, els gats escanyolits o malalts em feien tanta compassió que me’ls enduia,
encara que no volessin
– estaven tant fotuts que no tenien força per oposar-se- a la meva habitació.
Però malgrat els meus esforços
s’acabaven morint.
A vegades trigaven molt,
i durant dies i nits interminables
grinyolaven, cridaven, em destrossaven l’oïda, els nervis, el cor...
El procés de la mort és interminable,
l’olor és fètida i espantosa, el turment insuportable.
Als darrers els vaig exterminar abans de l’agonia extrema.
Un dels menys malalts era boig com només un gat pot ser-ho:
se’m tirava a sobre quan m’adormia i em clavava urpes i dents al tou del braç
i preferiblement a l’espinada, a l’alçada del clatell;
quan jo el llençava lluny de mi, aterrada i ferida, es cargolava a qualsevol forat i plorava i plorava.
Jo sabia que si el retornava a fora no sobreviuria.
De fet, l’havia acollit perquè els altres l’atacaven contínuament i mai podia accedir a les restes de menjar,
i s’estava morint de gana.
Però les meves nits es van convertir en nits de terror.
Per no adormir-me, deambulava fins la matinada pels corredors,
la cripta, els quartos d’altres. Em quedava al bar fins que em feien fora.
Tornava quan no podia més, esperant que el gat no es despertés.
Però el gat sempre tenia un ull per veure’m i un musell en actiu esperant l’aire mòbil del meu desplaçament,
la meva olor de panteix i angúnia.
I esperava que jo m’adormís, i llavors es llençava a sobre meu.
La darrera vegada, em va ensopegar mig desperta:
la meva fúria no va tenir límits; el vaig agafar.
Colpejar contra la paret.
Em va mossegar el braç fins a fer-me una sangria,
jo vaig llençar-lo al terra, el vaig tornar a agafar, el vaig fer picar un altre cop.
Jo sagnava, ell també.
Vaig plorar i plorar mentre ell es feia una bola,
miolava, em demanava pietat per allò, perquè no podia fer-hi res,
perquè ell era boig i la seva vida miserable
era una miserable vida que ell no havia demanat.
Vam gemegar a cor una bona estona. Després ens vam adormir.
L’endemà el vaig treure de l’habitació.
No volia sortir, no.
Se’m enganxava a les sandàlies, amb les potes,
sense gairebé treure les ungles, grinyolant.
Em va seguir tot el dia. Pels passadissos, per les escales.
A mitja tarda va deixar de seguir-me.
Al vespre vaig tornar en pau a la meva cambra.
Vaig dormir, aquella nit, en un son sense espectres.
Un son blanc.
El vaig veure, de lluny, alguns altres dies.
No molts dies més.

No sé com he de fer-ho, per oblidar tanta sang... tanta ombra.
La seva i la meva.

Com diu la Núria, és un relat que fa mal, i alhora es devora amb fruïció. Hi ha crueltat, una duresa extrema, però el recorre un corrent de tendresa permanent que, paradoxalment, encara el fa més dolorós: notem el patiment i ens solidaritzem amb les víctimes, però, sense remei, ens sentim vençuts per la mateixa impotència resignada de la narradora, la veu de la protagonista captiva amb la malaurada colònia de gats en aquest recinte de simbiogènesi assetjat per depredadors menors però terribles i terrorífics.
Símil novament d'una vida que a voltes ens aboca contra murs infranquejables, aquest relat ens redimeix quan, lluny de mostrar-nos una porta de fugida, ens acara i ens enfronta amb una llum d diàfana a l'obscuritat dels murs que ens empresonen.

Una abraçada,
franz

Hola crack.

Desde ‘Jardiners’ fins ‘d’Amor’ … passant per aquest impresisonant ‘Zelestes’, que li busco l'entrada a aquest temple que estàs creant. Potser he de buscar una finestra, o un passadís subterrani ... qui sap si no té entrada possible i només podem contemplar-lo desde lluny, i apropar-si amb cautela per tal de no destorbar els seus estadants, els seus botànics introvertits, aquests gats tan terriblement humans, tan vius i aterradors … uuff, qui sap si no en tindrà mai d’entrada i aquesta casa serà un món blindat, tan horrorós com bell, tan omnipresent com innaccesible … a saber si en un raconet del teu temple, no s’amaga arraulida la nostra indefensa ànima.

L’arquitectura de la teva obra és complexa i original però sobretot és emocionant. Aquest Zelestes és un vessar d’emocions, no t’enganyo si et dic que m’ha estat a punt de caure un llagrimeta … és un relat bestial i humà i dolorós … boníssim !!!
El teu ventall lèxic és una preciosa materia primera, que dosifiques amb precisió i amb la que treballes delicadament per aixecar aquestes majestuoses obres.
Seguiré buscant l’entrada al temple per si de cas en té, però tampoc de forma obsesiva, car, sols l’ombra que dibuixa la teva construcció ja és un regal pels sentits.

No en va ets la crack.
Una forta abraçada admirada Silvia.

Primer que tot dir-te que he gaudit intensament i amb un obscur desig d'esperança vaga, aquesta història d'éssers desvalguts, de protagonistes amb vida pròpia. És tan autèntic el món que ens relates!
Aquest petit món dels gats abandonats… Aquesta protagonista engolida per una lluita de poder o submissió entre ella i l'animal. Hi ha un rerafons molt dur, podríem transposar-lo a les relacions humanes, però… potser no cal buscar més enllà, la vida d'aquests gats abandonats ja té prou força.

M'agrada el relat, m'agrada el tema, em fa mal el final… però és FANTÀSTIC!

Una gran abraçada estimada Sílvia!
Núria

Jo en aquest relat hi veig temor, audàcia, foscor, agulles,... hi veig algú sota un pou que vol però que no vol morir, una fugida abstracta a la naturalesa, una contradicció maligna, un sofriment genial com a conte, essent que a tu t'agrada Edgar Allan Poe i que el difereixes per la teva originalitat.


Sergi

Una escriptorassa! Has convertit en bellesa una brutalitat com la que descrius. Girar la truita, la cara B. Saber trobar aquells punts de vista, aquells punts de literatura i d'atracció que enganxen, fan que continuis llegint i et quedis amb la pell de gallina a les dents. Fantàstic Sílvia! Una abraçada.

Aleix

Esplèndid. No és estrany que hi hagis posat Allan en el teu nick. Em recordes al millor Poe. Aquesta atmosfera gòtica que saps crear tan bé i en la que t'hi recrees per explicar-nos qualsevol dèria, qualsevol obsessió em fascina. Si a això hi afegim aquests coneixements sobre la biologia, i tot amanit amb alguna perla tan impressionant com "les gates petites criden amb un plor de ganivets", que en Josep Pla encara estaria embolicant cigarretes intentant trobar una adjectivació tan fantàstica només puc dir-te: Chapeau, Allan, Un 10!!!!