Pluja

Un relat de: allan lee






M’arrossego escales amunt, amb tota aquesta porqueria taponant-me la tràquea, la gola entapissada de pèls de vidre, tan fins, que es trenquen clavats a la mucosa i ocasionen centenars de petits estigmes violacis que s’inflamen, la pudor dels quals em fa tenir basques cada cop que, a rel d’un petit esforç com parlar o cordar-me les sabates, la poca saliva que segrego s’asseca del tot i el nas em fa soroll de canya i a la boca m’hi cria una bola cotonosa de pus i fàstic, pastat amb l’aigua agre que ha tornat a caure, més virulenta encara que el dia de les bombes. La regió de l’hospital està segellada; a dins, tussen fins a morir els cassos més greus. Amuntegades allà, setanta-sis persones ateses per tres metges un dels quals sofreix epilèpsia i cataractes i set infermers de cor de roure naveguen a bord de la debàcle: ulls lacerats, infeccions per tots els orificis, pneumònia, paràlisi, reaccions al•lèrgiques de tot tipus. Els qui entren, ho fan a vida o mort i amb comptagotes: ofec sever, deshidratació, hemorràgia interna. Els altres ens ho muntem com podem a l’aula magna, que va quedar una mica protegida, ja que es troba en una espècie de centre de la casa, i als passadissos circumval•lants. Els dipòsits d’aigua han resistit, tots menys un, per causa d’un filtre matxacat, i l’aigua circula lliurement amb la consigna de fer glopades cada pocs minuts. Rentar els cossos dels que no tenen senderi per fer-ho és la tasca que ens ha ocupat tot el dia. Els interns criden i tenen quaranta raons per no llevar-se la roba emmidonada pels tòxics i per no posar-se sota la dutxa. Com en un escorxador, fem córrer les nostres víctimes entre dos, o tres o quatre forçuts; els mantenim dins el perímetre, els ruixem amb grans mànegues procedents dels hivernacles, els despullem a la força si no ho fan per voluntat. És un ultratge cruel i anorreador el que infringim; un abús, un delicte. En la batalla, arriba un moment que no sé de part de qui estic: la pluja pot matar-nos, i és urgent fer-la córrer avall al desguàs, cap a les rates que moriran per nosaltres; però aquesta gent que no pot comprendre això tan simple, que s’aferra a les rajoles escantonades i crida com si els volguéssim violar, no sofrirà més a rel d’aquesta agressió, la seva confiança per sempre traïda? No es neularan encara més ràpidament en els seus clots de soledat? Els meus companys i jo devem haver arribat, pels propis discursos mentals, a la mateixa porta d’extintors, on diu “Trenqui-ho tot si fa falta”, i cap al final anem despullats, ens ruixem uns als altres, ensabonem als interns entre riallades, els emboliquem en grans mantes i els deixem anar a l’altre extrem del túnel: ja cridem més que ells, ja som nosaltres els salvatges; ens colpegem, ens toquem. Sense malícia, ferotgement. Ells callen, es deixen fer. Quan ja no queda més gent bruta, ens quedem uns minuts perplexes, de cop avergonyits dels nostres actes i els nostres cossos; tota, tota la roba és molla, i posar-se els mitjons és cosa impossible. Torno, despullada i tremolant, relliscant pel marbre blau i negre, i voldria cridar per totes les nostres ànimes sotragades. Per fer fora aquesta foscor de mort. Per no ser de cap bàndol ja mai més. Però tota la nit plourà en silenci, i tinc massa mal al coll com per alçar la veu.
Alçar la veu. Alçar el vol. Cap a on. A on. A on puc anar-me’n. Si ell es queda aquí.

Comentaris

  • Oh, Allan...[Ofensiu]
    RATUIX | 10-06-2013

    En aquest món after-bomb, on respirar ja és dolor, has recreat tremendes sensacions. Sobreviure pot ser aterridor. Però els sentiments es poden reconèixer, perquè els moments de desesperança ens són de sobres coneguts.

  • Terror amb majúscules[Ofensiu]
    Naiade | 29-05-2013

    Un relat dur i esfereïdor, a mesura que el llegia m’esgarrifava en contemplant tants horrors junts, a pesar de tot no he pogut deixar de llegir-lo, he de reconèixer que m’ha enganxat.
    Una abraçada

  • Intens, esfereïdor![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 20-05-2013

    Aquest relat m'ha fet posar els pèls de punta. Mentre el llegia em deia, prou! quin patiment, quin ambient més infernal. I tanmateix, allan lee, ha succeït el que m'imaginava: he lliscat per aquest hospital deixant-me portar per aquest deliri, com ho fa la pluja que tot ho arrossega. I és que malgrat la foscor, la desfeta, hi he vist la poesia que sempre batega en cadascun dels teus escrits. No em diràs que no té mèrit tot plegat.
    Ja que hi sóc, i parlant de pluja, n'he trobada una de més amable, i que m'ha encantat. A veure si et sona:

    És poqueta cosa, un amor de lluna;
    em vol alguns dies, i després m'oblida.

    Gat en zel per les teulades,
    espina encastada
    al blanc de l'ull,
    o un saxo de matinada,
    rastres del meu dolor per tu.

    És molt mala cosa, un amor de lluna;
    ametlles amargues, dormir en la pluja.


    Sí! Ja tinc el teu llibre "Estats de metall" entre les meves mans. I de debò que l'estic gaudint moltíssim. Gràcies per ensenyar-nos els teus mots i el teu món.
    I més pluja encara, que ara mateix cauen fines gotes al sòl gris dels carrerons de L'Escala. Des d'aquí t'envio una abraçada molt gran, estimada Sílvia.

    Mercè

  • Bon relat[Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 29-04-2013 | Valoració: 10

    i molt emocionant et felicito tens un bon estil literari que enganxa des del principi, et felicito de tot cor.
    Edgar
    PD: Pel del comentari del relat de les maduixes, sempre es salta algun error i pel que fa al guions de les paraules són per culpa del word que em separa amb guions les paraules i després al copiar-ho se m'esborra. Igualment moltes gràcies per les teves crítiques i els teus elogis sempre són molt útils!

  • Allan[Ofensiu]
    Gabriel M. | 26-04-2013 | Valoració: 10

    Molt bo, molt dur... esfereïdor per moments.
    Una abraçada.

  • Potser la gran pregunta[Ofensiu]
    franz appa | 24-04-2013

    Com molt bédir el Carles, això és un Allan Lee, un relat característic, un ambient conegut, un paisatge on ens sentim acollits amb una mena d'amable incomoditat: el to greu, pesarós, tràgic de la distopia que embolcalla un relat exhaust, a la vora d'una mena d'extinció anunciada, una extinció universal i fatal d'apocalipisi, ens porta i ens agafa per la solapa i no ens deixa fugir, i acabem encadenats a la fatalitat com els personatges que poblen aquests submón de malson. i com el mateix malson, ens regenera estranyament, ens reconforta i ens ajuda a tirar endavant en les fatigues quotidianes.
    No és fàcil saber el motiu. Crec que la intel·ligència sempre és terapèutica, i els relats d'allan lee sempre ho són, d'intel·ligents. Les distopies a què ens convida sempre ens semblen reconeixibles, però sempre estan esquitxades de nous detalls, de subtils innovacions i matisos que ens fan seguir els monòlegs delirants amb una insubornable expectació.
    Què ens té atrapats i què ens té condemnats?
    La frase final, com una canonada, se'ns queda en el cervell repetint l'interrogant, perquè no és resposta, sinó novament una pregunta. Potser la gran pregunta?

  • No conec bé [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 24-04-2013

    l'obra del teu admirat Edgar Allan Poe, però penso que , aquest esfereidor relat, bé podria estar inspirat en la seva ploma.
    No et diré que és un dels teus relats que m'ha agadat més. NO!
    Però, com sempre, un cop comences la seva lectura, ets incapaç d'abandonar-lo i no tens més remei que admirar la seva autora.

    Vaig ser molt feliç, ahir, podent abraçar-te EN DIRECTE:
    Petons, Sílvia.

  • AQUÍ ARROSSEGATS[Ofensiu]
    umpah | 22-04-2013

    Quan la moneda de la sinceritat de l’Allan Lee, ens enlluerna amb la bellesa de la cara poètica més arrebatadora que podem imaginar, plena de bellesa i profunditat, qui queda enlluernat una vegada ja mai més la pot oblidar i resta près per la tonada encissadora de la seva paraula per sempre més.
    Ara bé, quan la moneda cau de l’altra banda, l’enlluernament deixa pas a un llamp colosal, a una enorme descàrrega dolorosa, demencialment crua, transforma la bellesa en por i tenebres tot aprofundint el nostre interior despiatadament, arrabassant sense resistència les nostres defenses.
    (Talment violats)
    Aquest relat per exemple, digne del més cruel dels malsons, escrit amb aquesta inimitable força, és desesperant, duríssim i alhora verosímil.
    Desde el primer mot ens fa arrossegar, patir, cridar, implorar i riure de follia … no, no volem ‘ser de cap bàndol ja mai més’ però no podem escapar.
    Estem empressonats, lligats, tancats, condemnats per amor o per instint.
    Qualsevol adjectiu dels que he emprat no fa justícia a aquest gradíssim relat. Ara tan sols podem pregar que el proper cop la moneda caigui del costat de la bellesa, aquesta cara és tan dura que pot ferir l’ànima de mort.
    Silvia !! IMPRESSIONANT !!
    Un petonàs d’admiració

  • tan gratificant, perdó...[Ofensiu]
    deòmises | 21-04-2013

    m'he colat abans del final de l'adjectiu...


    d.

  • En Josep dóna peu...[Ofensiu]
    deòmises | 21-04-2013

    ...al meu comentari. Perquè així és com veig el teu relat (hauria de dir gran part dels teus relats, però seria generalitzar, i no m'agrada): començar-lo i lliscar pendent avall i saber, ser conscient, que, al final de tota aquesta davallada, hi ha un penya-segat que t'aboca al buit. I, malgrat saber-ho, seguir endavant. Despertes aquests vessant masoquista de cada lector/a perquè ja coneixem de quin peu calces. Tot i així, com animals avesats a ser peixats, tornem al lloc on tant ens costa aconseguir el menjar però que tant gratificant arriba a ser.

    Aixecarem el vol? Alçarem la veu? Segurament restarem immòbils i callats perquè ens segueixis delectant amb tots els teus escrits i, dòcils, ens prepararem per angoixar-nos, incòmodes en aquest confort de la lletra impresa/deixada en la pantalla.

    Gràcies de nou, per la teva visita, i pel teu comentari. No sé si és superba la protagonista, però s'ha intentat... I per al darrer pecat, ja està redactat i esperant el tret de sortida. Aquesta vegada no m'enganxen "in extremis", i prometo que serà d'allò més pecaminós, que aquest pecat és el que més proper em toca... ;)


    d.

  • Personal[Ofensiu]
    Josep Ventura | 19-04-2013 | Valoració: 10


    Com tots els teus relats, un llegir seguit esperant el final amb una angunia
    dins el pit.
    Sensacional
    Josep

  • Rajoles blanques i negres[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-04-2013 | Valoració: 10

    Aquest hospital dels horrors, amb rajoles blanques i negres, encara més negres que mai després de la darrera frase del relat. La pell de gallina pel conmovedor món descrit, amb el llenguatge sempre precís, sempre mil·limètric i exacte, despullat de nuesa. És un altre capítol d'aquest centre fosc de l'ànima, aquest hospital on es cura o no, on desfilen cares espantoses de vida groga. Una autèntica lliçó de literatura. Una forta abraçada Sílvia.

    aleix

  • Deu meu!![Ofensiu]
    Annalls | 17-04-2013 | Valoració: 10

    Me quedat esfereïda amb el teu relat tan colpidor!! Diu el Carles Ferran que es un més del hospital... ja ho mirare !! Per mi es el primer i es horrorós,( no dona l'escrit no), el que descrius! O sigui que esta molt ben escrit o no m'hages espantat tant.
    Doncs si en tens més, els pots anar ajuntant per capítols.
    Enhorabona pel realisme que aconsegueixes!!
    Anna

  • La foscúria.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 17-04-2013

    És potser un nou fragment de la història sòrdida, desesperançada, anguniosa que ja ens has presentat en altres ocasions, en aquesta mena d’hospital dels horrors, de la devastació física i psicològica, del post-cataclisme.
    I sempre aquesta prosa reblerta, pesant, fosca, amb tots els matisos del gris; aquest domini del tempo, de l’espai, dels sentits; la descripció exacte, fotogràfica, sense estalviar detalls per durs que puguin ser, fidel ad nauseam.
    Aquesta mena de relats que ens fan dir, a la primera línea, “això és un Allan Lee”, inconfusible, inimitable. M’agraden molt aquestes històries obscures, gòtiques, paoroses.
    Espero veure-les en un llibre per gaudir-les d’una tirada.
    Una gran abraqçada.

  • A on?[Ofensiu]
    dallonses | 17-04-2013

    Alçar la veu. Alçar el vol. Cap a on. A on. A on puc anar-me’n. Si ell es queda aquí.

    Dones la resposta tu mateixa a la última línia: a qualsevol lloc, amb ell. Ves-te'n a la utopia, amb ell. Queda't amb ell. Un relat tan dens i apocalíptic s'ha de completar d'una manera o altra. El teu relat, el veig com tot un mar encabit en una gota.

    Gràcies pel teu generós judici. N'hi publicat un de nou.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

47 Relats

595 Comentaris

216489 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com