Llença rocs negres

volcà inacabable
de lava a lanzarote...

de poema encès en extensió,
just quan necessitava encendre'm els ulls
per poder llegir cremant-me de plaer, i tot literàriament parlant, i sense presses,
i encara més : sense perdre'm per entremig de les paraules que fan versos de foc, que fan un gran poema


gràcies darkman... -buff, quin munt d'inspiració m'ha fet venir aquest poema!! o potser no es nota tant, potser exagero, però no ho crec no!!-


una abraçada del tot literària

Un poema de la terra, de la capacitat d'adaptació i de la transformació soferta pel foc, energia pura.
Les fotografies genials. Lanzarote és una illa fabulosa, et transporta, sembla que estàs al cor del món. Sembla mentida com han adaptat l'agricultura a aquesta terra calenta i pedregosa, enfonsant les vinyes per protegir-les del vent saharià que les tortura. Fins i tot la gent té quelcom de roc negre, per la fisonomia, la pell, la manera de fer. Arrelats a la terra que viu sota els seus peus, no fan més que sentir-se'n orgullosos. Els colors d'aquesta illa són una passada, i d'això en té culpa aquest color de fons fosc i alhora ple de llum...
Uns versos que semblen haver estat "cuits" en una olla a pressió de magma (el teu magma).
Petons! i que passeu uns dies plens "d'erupcions", jejeje

angie

compost de riques paraules que descriuen amb bellesa un paisatge vermell, amb roques negres...i una estructura, molt apropiada al poema, acompanyada de fotografies magnífiques.

T´agraeixo el comentari al meu relat i l´explicació tècnica que m´ofereixes. La tindré en compte per a la pròxima publicació de fotografies. (No ho ajornaré com he fet amb l´apòstrof, que encara el tinc a la carpeta d´assumptes pendents...)

I aprofitant que t´escric, et voldria preguntar una altra cosa: Com t´ho fas per justificar els relats? Jo, en el moment d´escriure´ls, els justifico i queden perfectes, però, en publicar-se, es desfiguren i no tenen la mateixa bellesa estètica.

Volant... sota l´espill del cel... t´arriba una cordial salutació.

Pilar

D'alguna estranya manera, he llegit aquest relat de l'Alicia Gataxica, i he cregut que calia agermanar-los.

Pagava la pena morir (tema bogeria)

Perdoneu-me la propaganda gratuita de tots dos.

X.

M'he quedat sense paraules, quin poema més fascinant, tan pel que dius com per la forma. Es nota que t'ha impressionat i ha mi m'ha impressionat la lectura. Sembla tal mateix com si l'haguessis escrit al mateix ritme que l'explosió de lava.
Una abraçada

estic segura què has gaudit amb aquesta creació. I el final haurà estat satisfacció.
Jo també he jugat llegint-lo al dret i després al revés, com si surtís el magma, i m´ha agradat
de dalt a baix i de baix a dalt.
Enhorabona i una abraçada gran

Impecable presentació, ben pensada estructura en forma volcànica, imatges impactants i de bellesa sublim. El teu poema és llarg i dens, com la lava. El redactat sembla que s'esllavissi per les valls i esquerdes de la muntanya coll avall per esdevenir símbol cònic que expulsa mots i frases metres amunt, que retomben i creen escenes de vida terràquia, que hereten la forma de temps d'antuvi quan la terra fou oceà de volcans, de paisatges vermells i roques negres.

Bé, m'he extrapolat amb les metàfores, però quan he vist la teva creació m'ha inspirat aquest inici de comentari.

Si pogués comentar-te més sovint ho faria i saps que no em costa res venir al teu espai i fer-ho, pq de tant en tant m'hi passo. Comento a molta gent i comento, generosament, quan el poema m'agrada. No m'importa fer moltes línies si la creació s'ho val.

Gràcies pel teu comentari al meu "Ànima de Bronze". Sí, és com una faula i hagués pogut ser incorporat en un relat més llarg, opino. Estic sorprès pq me l'han penjat a primera plana, quan en el RPV al que el vaig presentar no va aconseguir guanyar. Però les coses són així, quan menys t'ho esperes, et reconeixen algún petit èxit i això t'esperona a seguir....


llamp!

Un poema que m'ha transportat a aquella negra terra, Lanzarote, que em va deixar sense respiració quan la vaig veure. Avui, ara, tot llegint la teva magnífica composició visual i conceptual gairebé em quedo sense respiració i sense paraules. Les justes per dir-te que has creat una meravella de poema.
Et felicito pel teu treball tan meticulós i acurat.
T'envio una forta abraçada, Ferran.
Mercè

Ferran!

Ja veig que Lanzarote et va inspirar de valent. A més a més, has fet una composició amb un important contingut visual.
Endavant amic!
Una abraçada!

FRANCESC

PS Per a que la imatge no deforme el tamany de la pàgina, has de posar-li una amplada "widht" de 500 píxels, i una alçada "height" proporcional a la imatge (fer regla de tres). En aquest cas, la imatge té 800 x 534 píxels, que ens donaria una proporció de 500 x 333 píxels. Si no t'aclareixes, m'envies un mail...

com un cant líric en homenatge a Lanzarote, una terra que sembla "yerma" i que pot donar fruits tan sucosos com el vi. Enhorabona pels teus versos:
"No saps si desitges destruir o be vols construir noves platges...
...horror compartit i recordat pels seus oradors esglaiats,...
etern instant,
fugaç en l'oblit... "
Senzillament maravellós!

Molt ric de concepte, plenament evocador i clar reflex de la força anorreadora de la terra. Descrius amb mestria el fenòmen antic i etern del vulcanisme: La terra, erma però viva, candent, en perpetu moviment escopint el foc que destrueix platges i en crea de noves. I la promesa final de vida, del vi revitalitzant, fruit d'una terra desolada.
Impressionant el teu poema i Lanzarote (i Tenerife, a on també he estat)
Veig que et faig el comentari 400. Això s'ha de celebrar, no?
Rep una abraçada!

M'agrada el format de les estrofes com a fotografia real volcànica.
M'agrada com escrius, els mots i la potència del teu estil narratiu.
M'agrada com enfoques l'objectiu i el gran angular i com trascendeixes la 'pedra negre' i el paisatge abatut...
M'agrada Lanzarote, jo hi vaig ser el desembre del 2007.
M'agrada menys el poema que jo vaig fer, hi vaig evocar PÈRDUES. Tu has anat més enllà.
M'agrada.
TIMANFAYA !!!