Les lletres quiescents

Un univers de gotes d'aigua de rosada atrapades en una teranyina, revelava l'afany i l'enginy d'un insecte que em sotjava a redós de les fulles de sàlvia. Un aràcnid innocent i d'aparença temible havia teixit aquell fràgil vestit de seda que ara adquiria un aspecte de llàgrimes diamantines.

Les sílfides començaven a dansar en l'aire fresquívol i humit deixant caure tímides notes per evaporar l'encanteri.

Era de bell matí i travessava el rierol sota el saludable esguard de les parets de la darrera masia del poble. Un poble petit on s'hi respirava una atmosfera que transcendia la superficialitat i m'havia acollit generosament durant dos dies i reprendre el trajecte muntanya amunt.
Els líquens ataronjats i grocs conquerien teulats i parets obagues amb una facilitat sorprenent. Totes les plantes enfiladisses eren ufanoses i de fulles suculentes, absolutament carnoses i crasses. Les clemàtides pretenien arribar on els crespinells senyorejaven mentre les heures i altres lianes progressaven inexorablement amb més vigor caulinar i radical, però amb admirable harmonia.

Caminava sobre un pont de taulons molt rudimentari que em permetia veure els nusos vells de la fusta, i, entre les clivelles atresorava un so cristal·lí i límpid d'un riu que havia minvat el seu cabal.

Pocs còdols amorosits per la perseverança de l'aigua rodolaven, i només alguns branquillons s'entretenien, momentàniament, abans de seguir curs avall.
Era un bon moment per creuar i aventurar-me més enllà.

Al cap de poca estona, els viaranys es van anar difuminant com era previsible sota una vegetació cada vegada més àvida de llum.
Vaig decidir estar sempre al costat del rierol i prescindir de cap altre recorregut que no em conduís directament al meu objectiu.
A mesura que avançava, les pedres eren més grans i totalment recobertes de molsa. Al bell mig del rierol troncs sencers d'arbres caiguts i mig estellats havien quedat deturats. La frondositat de la vegetació n'ocultava l'escorça d'alguns d'ells, sobretot la d'aquells que ja hi duien ajaçats a causa d'altres riuades.
Anava amb compte. El rocam era relliscós i els abrasius remolins que es formaven en l'aigua - cada cop més blavosa - convivien amb esteles argentades força poderoses.
Certament es feia difícil arribar on naixia el riu, i allí al mig del boscam més fresc la cantarella del rierany era la meva única brúixola.

M'havia endinsat en excés i era moment de revisar el paisatge.
Reposava i descobria com s'havien afuat els sentits.
Vaig alçar la vista i em els braços anava apartant el brancatge més arbustiu i voluble que es trenava amb naturalitat. Un marge en forma de pedrís incipient semblava una exhortació suficient per no claudicar: calia que seguís avançant. Feia més via obrint jo mateix camí i, en efecte, al cap de poca estona, era just davant d'una pedra monumental pels costats de la qual hi rajava aigua amb plenitud.

Desvestida la roca, amb l'embranzida del qui descobreix alguna cosa que des de feia temps desitja, la inscripció cisellada ben aviat seria fàcilment llegible. Amb els dits vaig acabar de resseguir les lletres. Mentrestant, amb passos comptats i prudents cap enrere, en revifava la seva extraordinària quiescència.
Aquella frase m'era molt familiar i pròxima. Ja en una particular i pausada segona lectura en veu alta, immergit en aquella aparent quietud, vaig copsar la vàlua de cada mot.

"Aquí neix el coratjós riu silent:
el que obre muntanyes.
Beveu-ne amb qui us acompanya
en el cor i el pensament".

Fortuïts i cauts feixos de llum acaronaven un univers de gotes de rosada.
Totes prenien unes tonalitats diferents i s'irisaven de manera singular. Poc a poc, es fonien i s'alliberaven d'aquell efímer captiveri. El so del rierol les reclamava i se les enduia vers on les oloroses i blanques flàmules de les vidielles que cedien vençudes, no pas per la tenacitat dels líquens, ni l'altivesa dels crespinells, sinó per qui un cop arribada al poble, esperava amb delit abraçar amb el cor i el pensament qui confiava sempre en el poder de les lletres quiescents.

En la seva petita llibreta blava hi escrivia les paraules dels homes i dones del poble. Paraules que no s'havien fet esquerpes davant dels ulls d'algú que venia de lluny per envigorir el coratge dels que volen perseverar en obrir muntanyes i, recuperar així, l'hegemonia de la melodia legítima.