Dilució històrica

Un relat de: Jofre

La nit prèvia a cada onze de setembre en Carles rescata tres fragments de senyera per engalanar el balcó. És un ritual que el commou, una herència d'una etapa de lluita i la decisió d'apostar per la llibertat. Recorda l'entusiasme de quan brandaven les tres flamants ensenyes originals com a senyal inequívoc d'un compromís de futur. Però també sap que ell és l'únic que vesteix la barana del bloc de pisos i es pregunta si els veïns entenen el missatge. Són gent que couen petits projectes de sobirania personal per evitar la humiliació i el menyspreu quotidià com la resta de mortals. Ells també desitgen un futur digne, sense claudicar ni resignar-se. Volen seguir endavant sense cap més arma que la voluntat legítima de ser - com qualsevol país amb afany de superació. I tanmateix, en Carles pot predir en quines façanes voleiaran les senyeres cada onze de setembre. Fins i tot en quines se'n retirarà alguna de manera definitiva.

Avui, sota aquesta lluna plena, en Carles ha estat força estona immergit en el cor del ritual. Potser més del compte. I, mentrestant, en el balcó de sota, un noi s'esforça per pinçar una senyera com si fos una peça de roba. No hi té gaire traça, però persisteix, i al final se'n surt. No és una proesa, però, per un moment, en Carles diria que cau alguna gota d'aigua sobre l'asfalt, si no fos que té la certesa que es tracta del més bell estendard per recollir una llàgrima de qui segueix compromès amb la llibertat.

Un matí atapeït de complicitats i una realitat diàfana han despertat en Carles. Després els companys de viatge li han retret que hauria de comprar un bon tros de senyera nova i una estelada; i més tard, al carrer, ha constatat com la història diluïa, un any més, les aspiracions de tot un poble en un prodigiós gest de genuïna normalitat.

Comentaris

  • la identitat[Ofensiu]
    kispar fidu | 14-01-2010

    d'un poble. De les persones. D'un mateix.

    A veure si ara, amb el Dret a decidir per l'autonomia de Catalunya avancem i millora la situació!
    (Si més no, el dret a poder decidir, opinar (sobre el que fos) és un pas fonamental i un dret bàsic que no s'hauria ni de qüestionar!)

    M'alegra saber que encara rondes per aquí tot i que els teus escrits (penjats) s'hagin aturat.
    Aprecio el teu comentari i punt de vista. M'ha agradat especialment "estadi de solitud conscient, lluny de les presses i ple de certeses. El nòmada que no deixa rastre en la sinuositat del paisatge."

    una abraçada, ens veiem,
    Gemma

  • Jofre,[Ofensiu]
    gypsy | 01-11-2006 | Valoració: 10

    em sento identificada amb el teu Carles, les senyeres, van desapareixent dels blocs de pisos i quan n'hi ha alguna de nova, tens un ensurt, com una esperança nova.

    Hem de seguir lluitant, som un país petit que necessita dels esforços de tots per no acabar engolits per una cultura que no és la nostra.

    Justament per això, hem de ser més actius i no deixar-nos vèncer pel tedi i la indiferència.

    Preciós relat, a mi, personalment em toca molt la fibra, doncs per a mi aquest tema és una prioritat dins la meva vida i és el que intento transmetre a les meves filles, l'amor pel seu país i per la seva llengua, la mateixa que la d'Espriu, la que ens ha de servir per salvar els nostres mots.

    petons!

    gypsy

  • Hola 'Godo'![Ofensiu]
    Sol_ixent | 29-09-2006

    Fa temps que vaig llegir aquest relat, tot i que mai tenia el moment de comentar-te... Avui em decideixo, per fi.

    És un text que porla sobre la "costum" dels catalans a perdre, a donar-nos per vençuts i a no esperar ja res. Crec que no hem de ser així, les costums han de ser sempre iguals i no han de morir.

    Llegeixo en algun comentari de per aquí que la senyera és molt més que una simple bandera... crec que és cert. Saps, m'ha recordat a un text que vaig escriure fa un temps -bé, més que res era un poema- que parlava sobre el Barça. Jo crec que és un símbol més de Catalunya, malgrat que es pot ser molt català i ser del Madrid -o no?- però, "la terra és la terra", i els símbols són els que la identifiquen.

    Per cert, hi ha una frase que no entenc de la introducció del text: "hem de mantenir viva la nostra voluntat ser"... Ja m'ho explicaràs algun dia!

    Petonets ixents!

  • molt més que una bandera...[Ofensiu]
    ROSASP | 21-09-2006

    És un gest de compromís amb la nostra identitat com a poble, com també ho és tenir cura de la nostra llengua i costums.
    L'abraçada d'aquesta genuïna normalitat es respira a l'ambient i cadascú dóna una nova vida a aquesta dilució història des de la seva pròpia i particular manera de sentir.

    Aquest any vaig viure la diada a Barcelona amb la gent de RC. Va estar un dia molt especial; mentre tots plegats dibuixàvem el nostre ferm compromís amb la nostra terra i la nostra llengua, també erem l'oneig calmós i acolorit d'aquesta bandera.

    Una forta abraçada!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: