Foto de perfil de Maragda

Maragda

Girona,

27 Relats, 302 Comentaris
56012 Lectures
Valoració de l'autor: 9.76

Últims relats de Maragda

Últims comentaris de l'autor

  • Maragda | 31-03-2011

    un enigma que cal ser desgranat. I a poc a poc, la comprensió va confegint un magnífic poema, ple d'intensitat i agresta bellesa.
    La darrera frase, sensacional, angie.
    Felicitats!

  • Maragda | 31-03-2011

    la temença del pas del temps inexorable i la lluita aferrissada per combatre'l, embolcallats dins un núvol de gràcia fulgent.
    Bell poema.

  • Maragda | 10-04-2010

    Quina musicalitat aquest poema! Gairebé pots veure la poesia com si es tractés d'algú... M'han agradat la rima i la cadència dels mots. Sembla talment un enfilall de baules fetes amb transparències de colors...

    Per cert em sembla que encara conec un altre familiar teu. Almenys ho era de l'Alfons i es tractava de l'amic més íntim del meu tiu: l'Eduard Rosquelles... Vaig coïncidir amb ell molts anys, estius i hiverns, a la casa que té el meu tiu a Andorra. Un veritable dandi!



  • Maragda | 10-04-2010

    en dir que amb els mamìfers s'hi nota un mena de connexió. Jo vaig tenir un gat siamès, quan era petita, del qual puc dir que la seva intel·ligència em superava. La nostra entesa era realment absoluta.
    En quant als insectes, també coíncideixo amb tu en dir que no transmeten cap mena de comprensió. Ara bé, alguns sí que poden, a través de la seva bellesa, desvetllar sentiments. Per què, tot i que ara no abunden, (Deuen haver desaparegut amb tants insecticides escampats pels horts i jardins...)què me'n dius de les grosses i acolorides papallones? I de les libèl·lules? O les amantis religioses...? Tots ells capaços d'inspiar bells poemes, no?
    Bé, no m'embolico més. M'agrada la teva manera d'escriure correctíssima i planera.
    Vaig a llegir-ne més...
    Per cert, una cosa, com es fa per tal que el bloc i la web, surtin a l'espai biogràfic com a enllaç?

  • Maragda | 08-04-2010

    És dur i molt trist prerdre una persona estimada. L'any passat vaig perdre el meu pare i se'm fa molt dificil superar-ho. Tant sols poder mitigar aquest dolor que et deixa el seu buit...

    He perdut molts amics pel camí i el teu cognom, gens corrent d'altra banda, me'n fa rememorar un de molt especial: l'Alfons Ros Llinàs del Torrent. No sé si es pot tractar d'aquest germà que dius que enyores o potser algun familiar teu.

    Si l'Alfons era el teu germà t'he de dir que me l'estimava molt i que el recordo molt sovint.

    En quant al teu poema, és fresc, harmoniós i molt sensible. La pregonesa dels sentiments i l'anhel que se'n desprèn, emocionen.

    Gràcies a tu també per permetre'ns llegir-te!

  • Maragda | 05-05-2006 | Valoració: 10

    Amb aquest poema, Édgar, has ungit el més recòndit de l'esperit de la teva estimada. Dóna la impressió d'un ritual d'amor, d'una cerimònia on es mesclen la saviesa (en l'art d'acaronar etèriament, només amb paraules), el deliri que transporta al poeta a un estat volàtil i la inefable bellesa de les imatges composades talment petites obres cisellades.
    No dubtis que li fas present d'un gran tresor, el més gran: l'amor sincer. I dins els teus mots s'hi recullen la immensitat i la tan anhelada illa on poder clavar a fons l'ancoratge.
    Per a tu, el millor amic, el petò més tendre dins un núvol blanc...

  • Maragda | 05-04-2006

    ...el cor encogit fins al tamany d'una avellana... Quina experiència més tràgica per un nen de nou anys!
    Val a dir que el tema del relat potser resulta una mica escabrós - i real, tot s'ha de dir!- però està molt ben escrit i saps mantenir l'interès fins el final.
    La sensació, una mica angoixant, que descrius del metro, experiència del tot viscuda, està fantàsticament aconseguida. Com aquesta atmosfera d'inquietud que envaeix l'escrit de dalt a baix i descabdella els esdeveniments els quals vas intuïnt talment a càmera lenta.
    Malgrat pugui tractar-se d'un trist record, altrament un bell homenatge a un amic: Molt bé Foster!

  • Maragda | 05-04-2006

    Sí, tens raó, cal saber valorar el que tenim a prop i a l'abast de la mà, les petites coses: l'autèntica felicitat.
    Més enllà de les cortines... la gent ambiciona, pledeja i es fa mal inútilment deixant que els passi la vida sense haver sabut mai què vol dir de debò gaudir.
    L'amor és, al capdavall, l'autèntica raó d'existir. Has confegit un poema deliciós Africa.
    M'hauria agradat conèixer-te l'altre dia a Girona. Però, bé, m'imagino que ja hi haurà d'altres ocasions!
    (Gràcies pel suggeriment!)
    Una abraçada!

  • Maragda | 03-04-2006

    Tens un estil molt propi, Chen, fet de ritmes i pinzellades plàstiques que aconsegueixen textures i tornejats dins el poema convertint-lo en un escrit realment original.
    Xarxes esteses roden
    amb xiscles de gavina negra,
    rutilants estols de suro
    somnis de conquilles floten...
    Són imatges sorprenents!
    Espero seguir llegint-te!

  • Maragda | 03-04-2006

    M'has transportat, com si d'un sortilegi es tractés, ben bé dins la nit del desert. Fins m'ha donat la sensació que em trobava entre la Kalinna i la Raima... Trobo que tens un lèxic molt acurat i molta capacitat per a descriure gairebé fotogràficament. No sé si has estat mai al desert però el teu relat convenç al lector.
    L'he trobat fascinant Catpuig!
    Felicitats i una abraçada!

  • Maragda | 03-04-2006

    És breu i posseeix l'equilibri just de l'harmonia. Penso que has assolit una manera bellíssima de glossar el deliri. Has descabdellat a la perfecció aquell batec incessant de flames que ens torba quan ens sentim embriagats de desig amb elegància i subtilesa. Et felicito!
    (M'hauria agradat poder parlar més amb tots vosaltres l'altre dia. Espero que això sigui possible a la propera trobada.)
    Una abraçada!

  • Maragda | 28-03-2006

    com en deia jo de petita és un dels records més preuats que tinc. Amb els meus pares solíem anar a beneïr la palma a la Catedral de Girona i jo sempre quedava -si fa no fa com ara-impressionada per l'alçada, aleshores per a mi engrandida, de la Seu. També recordo, d'haver-ho vist a casa, la creu que esmentes feta amb trossos de palma. I m'has fet rumiar sobre aixó d'allunyar els mals averanys que deu ser un dels molts antics costums pagans que l'església incorporava dins les festes que celebrava. Com la dels ous de Pàsqua que vé del fet que és l'època en què les gallines solien pondre més ous i per tal de no desaprofitar-los en feien la tradicional "mona" que no era de xocolata com les actuals si no que tenia forma de tortell o corona amb ous durs al mig.
    Bé, no m'embolico més.
    Vull agraír-te de nou Xavier aquest recull que fas d'escenes de costums tan ben escrites i felicitar-te per la tasca.
    Fins aviat i una abraçada!

  • Maragda | 26-03-2006

    Lavínia, aquest poema és una veritable obra d'art. I com ja és habitual en llegir els teus escrits es fa ineludible trobar-hi, fent l'ullet, la destresa entre els mots, a cada línia a cada vers... Com, si no, podria assolir-se una sensació tan etèria com diàfana en un poema per a descriure'n la mateixa construcció? És fabulós el domini que tens de lèxic! M'ha fascinat especialment el darrer paràgraf:
    Aleteig sagrat
    a la riba del no res
    que esdevé
    vent tramuntanal
    en el pensament.
    M'alegra haver tornat a RC només per a tenir el plaer de poder-te rellegir.
    Gràcies i una fortíssima abraçada!

  • Maragda | 24-03-2006

    Ara feia temps que no llegia res d'aquesta pàgina i em sembla que quan ho feia tampoc no havia llegit res de tu. I he de dir que he quedat gratament sorpresa amb la teva poesia que brolla fresca i suau i amb matisos brillants com escates. Aquest poema és senzillament un encanteri d'imatges que van succeïnt-se les unes rera les altres com una dansa guspirejant.
    L'he trobat preciós. Gràcies a tu també per regalar-nos aquesta màgica essència que nia dins teu.

  • Maragda | 24-03-2006

    Un relat breu i el.laborat que conjumina reflexió i poesia fent-ne una amalgama lluent i seductora pel lector; que tot i la seva fugacitat transmet una estranya sensació de calma, per què del qui narra se'n desprèn que tot i sentir la pèrdua profundament l'accepta amb resignació.
    Un escrit molt reeixit, Jofre...

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: