El Dr. Hill

Un relat de: Jofre

El doctor Hill arremolinava l'aroma de cafè amb un rictus de satisfacció que inundava tot el despatx del carrer Dòrria. Un exemplar de la novel·la esperava pacient que l'acaronés de nou amb aquella mirada ullerosa després de tants mesos de tempesta. Aquell matí una calma unànime imposava una certesa d'èxit perdurable. Ja no es tractava d'una polèmica acarnissada que l'havia fet tastar una distant amalgama de sensacions fluctuants sinó d'una estabilitat irreversible. El llibre cremava a les mans dels lectors, tant si la crítica havia estat despietada com si havia tret rellevància als rumors que rere aquelles paraules hi bategaven, sense gaires vels, històries mèdiques reals.


El desig d'esquinçar aquell mar de mediocritat que asfixiava el doctor Hill havia estat el principal impuls per capbussar-se en la redacció d'una petita novel·la per al III certamen literari de casos clínics. El Dr. Hill necessitava oxigen amb urgència, volia lliurar-se de la rutina més vulgar que el corcava poc a poc, cada dia, sense pausa. Ell, que despullava els cors de confiança terrenal, de neguits, pors i altres afeccions arrelades a la retina, es mostrava incapaç de temperar imatges apocalíptiques que li pinçaven les entranyes sense escrúpols i l'arrossegarien, finalment, més enllà del llindar de la transgressió professional.

En principi, el diagnòstic no era esperançador: la passió per l'escriptura del doctor Hill vivia un letargia agònica des de feia anys i només alguns esporàdics episodis poètics recordaven el poder del seu traç àgil i incisiu. Malgrat això, la clau del calaix de les aspiracions líriques i narratives encara projectava un tímida ombra de talent. El Dr. Hill va proposar-se capturar algun argument poderós, consistent i intens, que seduís els sentits dels lectors i el transformessin en una figura digna d'admiració. Així doncs, encegat en una cruïlla existencial, va resoldre trencar el compromís i novel·lar les confidències d'un dels seus antics pacients, es va immergir en una aventura secreta al marge de normes i promeses d'integritat, esgarrapava hores d'una situació personal i laboral que el consumia mentre el mateix engranatge premsava les reticències inicials i en bevia el most sense parpellejar, en glops dosificats, per mantenir viu el desig d'emergir airós d'un món que, segons el doctor Hill, li negava respirar amb llibertat.

A les envistes de fer-se públic el veredicte, una inoportuna filtració als mitjans de comunicació va escampar als quatre vents l'existència del premi literari en qüestió i les fonts d'inspiració dels participants. Ja en el primer article s'insinuava que la novel·la guanyadora soscavava els pilars de l'ètica professional: una injecció imprevista de rumors i suposicions que va catapultar a l'actualitat social un certamen literari gremial, reservat i pràcticament desconegut. De retruc, els més prestigiosos noms de la medicina van aprofitar per ungir-se com a hereus de la moderació i el sentit comú.

Mentrestant, el doctor Hill vivia ja immunitzat i insensible, com una pedra freda al fons d'un pou viciat, aliè a tot i convençut de poder desempallegar-se del llast de la mediocritat. Unes setmanes abans que el jurat anunciés el nom de la novel·la premiada, una prestigiosa editorial n'adquiria els drets exclusius. El Dr. Hill no havia dubtat en aferrar-se a aquella mà ferma per segellar un acord que li permetria sepultar els anys grisos en un hipotètic mar de satisfaccions.

Uns mesos més tard, el nom de l'obra guardonada en el III certamen literari de casos clínics havia quedat colgat sota la polseguera de la més terrible de les actituds humanes: la indiferència. El seu autor, l'afable doctor Fruitós Besora, era un sac d'ossos devorat per un remolí fangós i tèrbol, com si una revinguda torrencial imprevista l'hagués sorprès, sense ser capaç ni tan sols de percebre com els núvols tempesta renaixien d'una grisa letargia. Un mer cap de turc.

El doctor Hill s'exigia una victòria i per aquest motiu havia malvengut la seva primera obra fonamentada en un historial mèdic verídic al marge de l'enrenou que suscità el Certamen. Els estilistes literaris en pocs mesos enllestiren la feina i transformaren la novel·la en un èxit de vendes. Això sí, el Dr. Hill, havia de pagar penyora: el seu nom no apareixeria mai en aquella obra ni en les posteriors que s'havia compromès a escriure. I ho va complir. Puntual i metòdic lliurava nous originals basats en casos insòlits que ell mateix tractava. El doctor Hill potser creia ser més lliure i en tenia prou amb acaronar cada flamant exemplar enquadernat en una edició de luxe. És cert que primer el corsecava llegir el nom d'un escriptor inexistent i fictici que es presentava com a autor de les cèlebres novel·les, però les vísceres del Dr. Hill ja estaven ensinistrades per traginar el pes d'unes altres baules de mediocritat. Malgrat les pretensions inicials s'hi va adaptar i es limitava a llegir com la crítica furgava entre les fibres del cor de cada novel·la per descobrir-hi el pacient víctima d'un engany que feia aflorar a la superfície la fràgil naturalesa humana. Mai se'n van sortir i el doctor Hill navegava ara en l'aroma d'una aparent normalitat.


***



A la casa del carrer de Dòrria, el doctor Hill, en comptades ocasions, rebia alguna visita. Era un home discret, però massa seriós i formal la qual cosa el distanciava de la majoria dels mortals de manera immediata. La veu en forma de flàmula tènue d'en Fruitós Besora me n'havia alertat i també em feia pensar que, per fi, les investigacions arribarien a bon port. Massa dits assenyalaven aquell personatge que atresorava confessions i silencis enciclopèdics. La informació sobre la seva vida asocial i personal les vaig resumir en una frase: era un misantrop excèntric amb ínfules de celebritat. Una paradoxa esfereïdora si tenia en compte que es dedicava en cos i ànima a la medicina, i, és clar, també, des dels darrers anys, a una activitat literària gairebé febril. En ocasions rumiava si la millor manera d'entrar en contacte amb el Dr. Hill no seria dir-li: "escolti, em signa un autògraf?" Tanmateix, no sabia com reaccionaria i per aquest motiu vaig apostar per l'audàcia i la prudència d'una formiga diligent.

Aquell matí un pessigolleig de llum, olors i sorolls s'enfilava suau, però inexorable, per l'espina dorsal de la ciutat. Tan sols agafar una mica el son i de seguida desvetllar-se en caure una primera cullereta de cafè damunt la cutícula urbana. La taquicàrdia habitual s'havia pres la llicència d'endormiscar-se, però reconqueria el ritme imprudent amb un glop de cafeïna. Conscient que el doctor Hill era un home metòdic amb els propis rituals jo encara tenia temps per devorar els petits croissants de xocolata que la cambrera d'ulls blaus em servia; el quiosc no era obert, però ja s'hi amuntegaven els editorials precintats dels principals diaris per prestigiar, anestesiar o exaltar la gernació que aviat senyorejaria la ciutat. El diari amb la capçalera de color verd quiròfan era l'esquer: el deixaria caure uns passos davant del Dr. Hill i quan ell el recollís tindria l'oportunitat d'intercanviar unes paraules de gratitud. Tot seguit faria ús dels meus dots naturals.


Però el doctor Hill, en realitat, assaboria el cafè des de la casa del carrer Dòrria. Les trames detectivesques que la ingenuïtat nodria van desfilar-se en comprovar que el personatge no apareixia i la ciutat es revestia d'una epidermis de sensacionalisme ferotge i menyspreu. Abans del migdia l'idealisme que acompanyava sempre la meva feina queia ferit de desconfiança: l'Agència es desentenia del cas del Dr. Hill. Me n'havia d'oblidar, deixar enrere la investigació i desar la informació al calaix amb la certesa eterna que la influència anònima d'aquell home sinistre era més poderosa del que mai m'hagués pogut imaginar. Però no era pas senzill. La perfídia del Dr. Hill existia, es conjurava amb els instints més abjectes per manipular i pervertir un sistema cada vegada més orfe d'ambicions nobles agermanades amb la veracitat i la confiança.

Amb el record a la mà del tacte fred de les claus, vaig intentar fer un últim esforç per creure que el doctor Hill era una excepció, una raresa, un fet monstruós i aïllat; però, sobretot, que més endavant algú li arrancaria la màscara d'aparent normalitat.


Comentaris

  • Mon Pons | 05-01-2007 | Valoració: 10

    Hola Jofre!

    He trobat complex i interessant aquest relat. No obstant, el que explica, crec que pot generalitzar-se cap a molts Drs. Hills (malauradament ja no són cap raresa) i cap a altres disciplines relacionades amb els humans. Intueixo ( del què he pogut llegir sobre la deontologia), que ens fiquem en una branca de l'ètica i o la moral, i que implica a la qüestió-comportament que trontolla del Dr., dita abans. A part, aquestes teories (les morals) es concebre'n, i no en rars cops, segons la frase de Mill, "com un almanac nàutic, una prescripció ètica (no mèdica), o com un llibre de cuina -una col·lecció de regles de conducta."

    Més d'una vegada, però, algunes persones solen professar doctrines que no afecten els seus caràcters (...) però tampoc les seves professions afecten als seus intel·lectes -és a dir, no són doctrines sinó dogmes: per ells, una doctrina és una activitat intel·lectual, un dogma seria una càrrega. Teoria, aquí, deu ser una teoria moral de la pràctica "moral-no ètica-", sense intentar justificar el concepte. Aquesta teoria de la praxi (aparentment normal), la podem obrir-la, com si fos un ventall, cap a altres professions i no només la mèdica.

    Com molts escrits teus, ens veiem obligats a llegir-los més d'un parell de vegades, no per la complexitat (d'entendre'ls -que hi és-) sinó pel missatge que transmeten migs soterrats, però de cop i volta suren per art de màgia. I aquí hi podem veure la destresa, i la mestria de qui els escriu.

    Et desitjo un feliç i gran any!

    Mon

    PS. No em cansaré de donar-te les gràcies pels teus grans comentaris. De veritat que són molt enriquidors i molt més interessants que els meus propis escrits.

    Una abraçada!