Hola Jofre!

Estic atenta, del tot el que escrius...

Un grapat de sensacions dramàtiques es succeeixen en el món actual. Tu ho reflexes bé, encara que aquesta història sigui ficció. Imaginem que, no obstant, requeriria que els seus "executants" ho fessin en conformitat a altres regles; doncs tota infracció important a "l'ordre" (en paraules textuals de G. Balandier) que el constitueix l'arruïna i engendra efectes nefastos, d'ordre contagiós. Regles d'un joc brut.

Una altra cosa important: l'evolució cap a l'estat de provisionalitat; sovint per "oblit de les condicions inicials" o per estratègies locals, o el seu procés d'organització determina aquesta situació. Però dóna a las formulacions teòriques una validesa local, i no pas general? D'interessos de partit, o polítics, i sobretot econòmics? És el què podem entendre?

Per altra banda, podria ser que, quan avisem a una persona que tingui cura d'algun perill, sense parar-nos en pensar perquè ha de tenir-lo, intel·lectualment, aquesta funció s'adreça cap a la causa per a modificar-la. No creus? Hi ha una moral implícita?

-El concepte de moral és complex (Nietzsche va considerar-la com "una perversa alteració de les lleis de la naturalesa.") Afirmà que era obra del ressentiment del dèbil contra el fort... Hauríem de pensar-hi, tristament i, en el fons, de ser conscients que nosaltres, conscients o inconscients, hem jugat en aquest joc (en el pati gris).

Una abraçada!


Mon

Ostres, perdó, m'he equivocat amb l'enllaç directe. Tu mateix:

http://es.youtube.com/watch?v=6rW9In3kXWY

"all over the world francoise hardy"

Moltes gràcies per la cançó dedicada, i per aquest concert...
Espero que aquesta que t'envio sigui adient:


Abraçada!

Un tema complex i ambiciós, de realitats transcendents...

He tingut sensacions diverses al llegir els primers tres capítols, que m'han dut a recordar racons coneguts de la nostra estimada Girona, a novel·les històriques, rutes de foc, camins, incursions dels druides; a textos hermètics i, per suposat, al Nom de la Rosa, la Cartoixa de Parma... i, fins i tot, a Dant!

Una història que, a part de ser ben escrita i documentada, ens demana tenir paciència, els lectors... Imagino que hi estàs treballant; diuen que tot bon vi requereix un bon repòs, abans de poder-se beure... i que el temps de repòs dependrà, cavil·lo, de la capacitat del cos del vi, de l' ampolla i de la seva estructura.

Intueixo que qualsevol plantejament per poder transitar per aquests "camins" i rutes representa grans esforços per la investigació; al final del viatge: una gran proesa per el coneixement i, fins i tot, d'un auto-reconeixement d'un mateix. Però no ho dubto gens: el viatger no es perdrà...

Un flaix d'imatges que impacten. Rituals i esquemes que comporten el seu misteri, que es converteixen en quelcom simbòlic. Resultat: Màgia.
Al final: "Fer màgia no és res més que fecundar el món" (Pico della Mirandola)

Una abraçada!

Mon

PS. No deixis mai d'escriure...

tan
sols
un punt
de fuga...

Els primers segons són fils trencats,
filadors d'escorces i miralls ficticis.?

(Quina intensitat inefable s'imposa a l'espai intermedi?)

El silenci s'ha instaurat sense treva en mi, mentre passejo per l'àgora dels sons. Els teus!
Tanco els ulls incapaç d'imaginar els colors impossibles del paisatge:
culleres d'aram i moneders en estat de xoc.

Amb pas errant he albirat un miratge
i m'he calçat d'estels.

L'empremta
ha dibuixat
un rastre
fugaç.

(M'ha despullat el vent.)

Mon

Hola Mima, guapíssima: sóc conscient que passo poc per RC però sàpigues que et llegeixo i me'n recordo molt de tu!
Dit això, i molt a propòsit del teu escrit: no sé ben bé si els artistes som espirals i, en conseqüència, per les connotacions que pugui tenir això: però a mi ja m'està bé, en quan simbolitzi emanació, extensió, continuïtat, optimisme, creació... Per altra banda, potser serà que els artistes som persones estranyes, de naturalesa rara, solitaris, individualistes... i, paradoxalment, i en el fons uns exhibicionistes nats? (-però tu a m'entens...)

Aquesta primavera, si tot va bé, ens hem de veure, OK?
Aprofito per desitjar-te el millor dels anys i t'envio molts petons!

Mon

Hola Jofre!

He trobat complex i interessant aquest relat. No obstant, el que explica, crec que pot generalitzar-se cap a molts Drs. Hills (malauradament ja no són cap raresa) i cap a altres disciplines relacionades amb els humans. Intueixo ( del què he pogut llegir sobre la deontologia), que ens fiquem en una branca de l'ètica i o la moral, i que implica a la qüestió-comportament que trontolla del Dr., dita abans. A part, aquestes teories (les morals) es concebre'n, i no en rars cops, segons la frase de Mill, "com un almanac nàutic, una prescripció ètica (no mèdica), o com un llibre de cuina -una col·lecció de regles de conducta."

Més d'una vegada, però, algunes persones solen professar doctrines que no afecten els seus caràcters (...) però tampoc les seves professions afecten als seus intel·lectes -és a dir, no són doctrines sinó dogmes: per ells, una doctrina és una activitat intel·lectual, un dogma seria una càrrega. Teoria, aquí, deu ser una teoria moral de la pràctica "moral-no ètica-", sense intentar justificar el concepte. Aquesta teoria de la praxi (aparentment normal), la podem obrir-la, com si fos un ventall, cap a altres professions i no només la mèdica.

Com molts escrits teus, ens veiem obligats a llegir-los més d'un parell de vegades, no per la complexitat (d'entendre'ls -que hi és-) sinó pel missatge que transmeten migs soterrats, però de cop i volta suren per art de màgia. I aquí hi podem veure la destresa, i la mestria de qui els escriu.

Et desitjo un feliç i gran any!

Mon

PS. No em cansaré de donar-te les gràcies pels teus grans comentaris. De veritat que són molt enriquidors i molt més interessants que els meus propis escrits.

Una abraçada!

L'AMISTAT

"Amb passos ràpids i fal·lera
l'amic repica els bulevards
d'una capital estrangera
on toquen les hores i els quarts.
Després d'una breu
estreta de mans
a fer nous viatges es llança.
No vol estar-se com les coses
de lilàs o ferro el color
sota un cel amb núvols o sense
que recobreix tot l'horitzó"


-Eugène Guillevic

Moltes gràcies!

De lluny i de prop, sempre hi hauran moments de reflexió més o menys profunda.. El leimotiv dels teus pensaments deixats en un paper, són música i veus que predisposen a llegir-los (llegir-te) sempre. No ho dubtis mai. Aquí hi han paraules de nostàlgia que es succeeixen en el temps, un temps concret però passatger i, fins i tot, metamòrfic.

Un petonàs!

PS. Les papallones, entre els asteques, són l'alè de l'ànima...

Enhorabona per aquest relat!
Tens una prosa envejable, Fredia, i que explora la condició més íntima dels humans. Els teus textos són una invocació i una invitació a reflexionar!

Metàfora de l'amor...
Encara que la realitat que coneixem i sentim, diuen, potser sigui sempre un reflex, més o menys velat, d'alguna realitat més transcendent i única. Amb el temps, ens tornem responsables, encara que l'amor pot deslligar els nostres sentits, no obstant, sense amor no hi ha creació! Dant, explicà la seva sensació juvenil: "I com l'incendi creixent desitja mostrar-se també a l'exterior, perquè li resulta quedar amagat..."

Què més afegir que no t'hagin dit?
Felicitats i fins aviat!

Com sempre, una poesia exquisida, tranquil·la, amatent, sentida i que explora, per tant, els sentiments on podem sospitar amb tota raó que la consciència és capaç d'alterar les matrius d'interferència constructiva i crear realitats apart però igualment reals.

Moltes felicitats per escriure tan bé i pel premi rebut!

Salutacions cordials,

Mon

On hi ha suficient profunditat i extensió de significats per a que la consciència sorgeixi, potser té lloc una funció d'adaptació històrica -no suficient- de reconciliació d'interès predominant de l'època, amb les preocupacions que vant tenir (i tenen) origen diferent i significat inadequat...
La metàfora de la panerola ens indica que l'home (humil) s'ha mogut sempre per dos constants: la felicitat i la justícia.

Pobres gats, sí, i a sobre si són escanyolits i de ciutat, que -suposo- hi deu haver diferència. Bromes a part, com sempre, una prosa excel·lent, Jofre.

Et dono la raó, la venjança condueix a més venjança. Es diu que és un plat que es menja fred, i que a la llarga sempre té efectes col·laterals "quan el que l'ha de patir ja no s'ho espera, quan el fet venjat queda molt lluny, el delicte ja ha prescrit, el mal ja ha caducat."

Afectuosament, sempre...