Un càntir curull d’aigua de rosada

Un relat de: Jofre
Cada vint lustres, en la forest on hi voleia la translucidesa de les ales de les fades, és escollit l’ésser que, en l’avinentesa del solstici, tindrà el privilegi d’atresorar el secret de l’eterna joventut. Les paraules reveladores les mussitarà, a cau d’orella, la fada que llavors haurà complert cent anys de vida. L’ésser escollit és sempre una criatura acabada de néixer, que, en la calidesa del bressol, ignorarà, amb tota probabilitat, el xiuxiueig de la fada.

Això no obstant, si en poguéssiu seguir el rastre, l’aleteig diligent, primer per l’estança, després a l’exterior, fins al cobert de taulons on algú hi desa, entre molta polseguera, les eines i els atuells. Hi podríeu descobrir el càntir que la fada arrecerarà entre el roserar, a prop del marge amb els tres ametllers i una figuera. I que, de bon matí, curull d’aigua de rosada, li servirà per apaivagar els estralls del pas del temps.

En finir el ritual, la fada abandonarà el càntir i s’apressarà a retornar entre les congèneres. La rebran amb fervor, algunes d’elles embadalides, d’altres satisfetes en certificar l’eficàcia portentosa de la proesa que tard o d’hora hauran d’imitar. Totes ho celebraran. Fins i tot les incrèdules o les que temien per la preservació del secret de l’eterna joventut, aquelles que s’esfereeixen en sospesar la possibilitat que, algun dia, la vanitat dels humans descobreixi, encara que sigui per atzar, el càntir amb l’aigua de rosada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer