Arts inconfessables

Un relat de: Jofre

“No puc” digué el mossèn del front corrugat i jersei verd de coll rodó. "Us recordo que el confessor és l’ànima misericordiosa que s’ha compromès a carregar el pes de la paraula fins a la tomba", sentenciava, en to dolgut, però cerimoniós, mentre es disposava a empunyar el pom de la porta i despatxar així la parella de quinquagenaris que li havia plantejat, per presumpta ignorància o tal vegada per malícia, una petició impossible de satisfer. Ell era un sacerdot íntegre, respectuós amb el sigil sacramental.

Això no obstant, aquell mateix vespre, el mossèn no va poder resistir la temptació de fer la primera consulta realment útil al particular i clandestí arxiu de xiuxiueigs penitencials que en els darrers dos lustres havia confeccionat de manera sistemàtica i moderna. Es tractava de gravacions en suport digital que fins aleshores ordenava i classificava sense una intencionalitat clara, com si algú li hagués encomanat una missió de la qual encara no en podia trobar el sentit final. Tan sols calia que perseverés.

Un cop localitzat l’arxiu sonor, el va escoltar fins a deu vegades. Ho va fer amb devoció, per intentar recuperar-ne els detalls, per rememorar el dia que li confiaren la informació. La veu de la filla dels quinquagenaris que l’havien visitat aquella mateixa tarda, però, no semblava revelar res especial, tràgic o dramàtic. No calia, per tant, fer cap pas en fals, aflorar a la llum pública per afrontar l’allau censuradora que li retrauria haver enregistrat les confessions i li esgarriaria l’existència mundana i potser celestial. Encara no. Tanmateix, ara ell ja sabia que tard o d’hora es convertiria en el principal testimoni i el protagonista de la secular novel·la que, en el fons, havia somniat.

Comentaris

  • relat fosc[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 07-02-2011

    i de bon nivell literari. Obre al porta a una història més llarga, més extensa, i amb quest estil, seria força interessant de llegir.
    Un bon relat!

    Ferran